RESSENYA de cine: CONDUCTA

Conducta

Ernesto Daranas

Conducta és una gran pel·lícula de l’any 2012, que ha estat guardonada, en Espanya li donaren el goya  la millor pel·lícula hispanoamericana l’any 2014.

És imprescindible per a docents i recomanable per qui vulga conéixer un poc de Cuba, però em refereixo a la Cuba profunda, la que no té res a veure amb estereotips turístics, la Cuba que no és en cap moment bonica. Es veu i quan no es veu s’endevina, com  la ciutat cau a trossos, els edificis i les persones, es veu en les imatges i arriba a l’ànima contemplar-ho. Però el que més arribà i dol profundament és la vida o millor dit, les vides que es mostren, la situació difícil d’unes famílies desfetes.

La pel·lícula conta la història de Chala, un xiquet d’11 anys que interpreta el seu paper a la perfecció, m’atreveixo a dir que millor que altres adults catalogats de professionals que he vist en altres pel·lícules. Chala és un xiquet però ha d’assumir la responsabilitat d’un adult. Chala no sap qui és son pare i sa mare és drogoaddicta i alcohòlica i a més a ,és rep maltractaments. El xiquet ha d’aportar guanys a casa i ho fa tenint cura de gossos de lluita.  Així és com tot el que envolta a Chala és violència. Le imatges dels animals lluitant són esgarrifoses, són realment dures, i complementen la violència social, no física que pateix el protagonista. Per contrarestar  tanta imatge i situació negativa i que deixen mal sabor de boca, el director empra un element extern a manera de simbologia, es tracta dels coloms, que són la metàfora que parla de lliberta i pau que és el que més necessita el protagonista, els seus companys i també, per què no, la societat cubana.

Chala acudeix a l’escola sense desatendre els problemes que arrossega, està clar que la mare és davant tot, malgrat que l’escola és un refugi on troba estima,  la de la seua mestra Carmela, mestra d’ell i de moltes generacions, que  li tira un cop de mà mantenint un relació especial  que a mesura que avança la pel.icula augmenta, basada en la de comprensió, l’ajuda constant estant al seu costat front a tots els problemes que sovint li se presenten voluntària i involuntàriament. Un dia Carmela agafa la baixa per malaltia i ha d’agafar la baixa i es quan la nova mestra substituta, no sabent com encarrilar la conducta de Chala l’envia a una escola  reformatori que l’impedeix ajudar a sa mare com voldria.

Quan Carmela torna a l’escola actua contra tota llei i comença la seua particular guerra contra les institucions i la manera de treballar en la qual s’educa els xiquets sense pensar que la seua realitat és la que hi ha i no es pot evitar. El paper de Carmela, com a mestra s’excedeix en els seus límits perquè al final ha de fer de mare, o iaia protectora.

La pel·lícula emociona, i a qui no li arribe este melodrama és perquè té la sensibilitat atrofiada. Particularment m’ha afectat especialment perquè tinc en ment casos coneguts similars amb noms i cognoms que han viscut i viuen situacions similars. La roda de la vida ens porta per molts llocs  i ens mostra totes les dures cares de la realitat. Per això dic amb tot convenciment que el que conta la pel·lícula, el que li passa a la família de Chala és una situació que al nostre voltant també pot passar i passa a Espanya, a “casa nostra”. Cada situació té la seua variant, de vegades és un poc més ligth i altres és tremendament més insuportable i bocabadant. 

S’ha de valorar el treball del director dirigint els xiquets, perquè tots sense excepció, fan papers complicats, encara que el de Chala és el que catalogue d’excepcional, per dificultat i per ben interpretat.

Pot ser conforme avança la pel·lícula vages  endevinant què va  a passar, potser siga esta una de les crítiques que els experts en treure aspectes negatius vulguen ressaltar, però per a mi no és cap aspecte negatiu perquè el guió segueix una línia amb coherència i és el que s’ha de valorar. Si és critica social o és crítica moralista, tampoc m’importa, perquè al remat mostra una realitat que no s’ha d’obviar i que la societat i els politics en general deurien aconseguir que no arribara mai: és la pobresa, és la marginalitat o el tracte al indocumentats. També pot ser criticat el fet que s’empre el tema escolar. Però és que l’escola és el lloc des d’on es detecten molts problemes i des d’on s’intenta, amb més o menys grau de participació, ajudar a solucionar-los.

I el que m’agrada és que és una pel·lícula que no deixa impassible, obri debat, ens obliga a pensar.