IRLANDA: THE BURREN

El Burren és un  museu prehistòric a l’aire lliure.

La paraula gaèlica burren significa lloc pedregós i això és el que és... pedres i més pedres... però estes, per importància, estan protegides.I és que El Burren, és un dels sis parcs nacionals del país, el més xicotet en grandària que trobem a prop de Galway. A l’àrea protegida de Burren estan els penya segats de Moher. 

Sembla un paisatge lunar o marcial o plutònic,  tant se val posar-li nom, és com si no fos de la Terra, cert que és un  paisatge espectacular i diferent. Em sento estranya trepitjant este pedres... no sé per què.

El Burren és com un desert sense arbres ni rius, format per roques calcàries marcades pel vent i pel sol. El Burren és un lloc estrany, un paisatge càrstic que contrasta amb tot el que estem veien i trepitjant en este fabulós viatge per Irlanda, barreja de natura i vida urbana.

És un lloc únic i singular, no hi ha aigua de llacs, ni abundant verd on pasturar els ramats, el que trobem són enormes pedres calcàries amb esquerdes verticals. I entre les esquerdes sorgeix la vida. La regió de El Burren, és afamada per l’estranya flora que en alguns casos està en perill d’extinció.

Hi ha espècies rares, algunes nomes s’hi troben en esta àrea. A les esquerdes entre les pedres, anomenades grykes,  es  produeix la humitat suficient per a que cresca la vegetació. Una vegetació que alhora és nutritiva i bona per al ramat que hi s’alimenta i engreixa molt bé  amb les herbes que menja.

També és zona afamada per l’estranya fauna, sobre tot d’insectes. Hi viuen entre 26 a 33 varietats de papallones.

És lloc de dolmens, hi ha més de cent, i de coves. És un gran museu a l’aire lliure, un museu prehistòric, clar és. Nosaltres en visitem un, Poulnabrone Dolmen, una tomba que impressiona no pel que és sinó pel fet de pensar quan de temps hi és.

I l’orige d’este increïble paisatge és curiós, El burren estava sota un mar tropical fa més de 360 milions d’anys, un moviment tectònic provocà que este llit marí es convertira en altipla. Este inici, junt al llegat posterior, configuraria el que actualment és un lloc que convida a la tranquil•litat.

 QUADERN DE VIATGE, estiu 2008, IRLANDA

RESSENYA de cine: EL RENACIDO

EL RENACIDO

Alejandro Gonzalez-Iñarritu

El renacido és una pelicula dura i esgarrifant però ben feta, m’agradà en el seu conjunt per les interpretacions, per la temàtica, pel paisatge…

Quan la vaig veure no sabia que està basada en un fet real, tampoc sabia que el guió es basà en una novel.la de Michael Punke. Per totes dues coses, ara la trobe més valuosa perquè m'ha fet analitzar-la amb altres ulls.

Ara ja sé tota la història que hi ha darrere de la pel.licula: sé que Leonardo di Caprio interpreta un personatge que va existir al passat. És la vida de Hugh Glass, un explorador, tramper, un personatge llegendari per la particular experiencia patida l’any 1823 quan tenia 43 anys i siguè atacat per un ós grizzly. Era una femella que intentava protegir les seues cries. Passà al riu Grand en Dakota del Nord. L'atac de l’animal li causà ferides mortals i el donaren per mort. Les ferides eren al cap, gola, esquena, deixant al decobert les costelles, a més a més de deixar-li una cama trencada.

Però Hugh Glass era fort i contrariament al que s’esperava, i una vegada abandonat per dos companys, va aconseguir recuperar-se i començà el regrés amb els seus. Va fer un trajecte de sis setmanes, entre 123 i 322 quilòmetres, dades que varien segons fonts consultades. Si, és una cruedat però l’abandonaren pensant que moriria en no res. Curiosament, i com un afegit que no està en el contingut de la pel.lícula, us conte que, després de reviure milagrosament i passar tanta peripècia dramàtica, moriria només 10 anys després de manera violenta: a mans dels indis alikara. Junt a altres companys fou capturat i els tallaren la cabellera.

La pel.licula transmet veracitat, duresa, drama... hi ha imatges realment impactants que no deixen impassible a l’espectador, una d'ellles és quan es mostra l’atac de l’ós. Sembla tan real que particulament creia sentir les dentellades de l’animal quan li les pegava al protagonista de la història.

La recreació dels fets esta basada en retalls de periòdics relatant el fet, en cartes, en testimonis que feren companys de trajecte, així i tot la llicencia del director permet canvis que no corresponen a la realitat i que contribueixen d’alguna manera  arrodonir la trama principal.

Un detall  que canvia de la realitat a la ficció, és que el fet passà en agost i no en hivern com es mostra  a la pel.lícula,  per contrast el que és cert es que el protagonista va sobreviure guiat per l’esperit de  venjança. Però en la vida real, al final  la venjança no es pot concloure i no arribà a matar el culpable, perquè  quan el trobà era un oficial “propietat de l’estat". A canvi l'Estat l’indemnitzà econòmicament.

Sobre el fet si tinguè o no una dona nativa, diuen que pot ser cert. Anys abans el vaixell on viatjava va ser capturat per pirates i es veié obligat a quedar-se amb ells. Després els pirates, i ell, foren capturats pels indis. I quan estava a punt de ser sacrificat, com la resta de  companys va fer un gest, (oferir-los pols de vermelló) que agradà al cap de la tribu per entendre-ho com una mostra de respecte, i  el convidaren a viure amb ells. Hi estigué durant 3 o 4 anys, si tingué o no esposa Pawnee no és un fet confirmat, però podria ser. I que tinguera un fill com mostra la pel•lícula tampoc és un fet que se sap si ocorregué realment.

De Glass es diu a la pel.lícula que havia matat a un oficial mentre atacaren la tribu on ell estava… este és altre fet no contrastat oficialment. 

Cert que Leonardo di Caprio es mereix tots els guardons i més. És impressionant el treball que fa, es nota les condicions duríssimes de la filmació i la interpretació és totalment creïble. Sense saber qui són els contrincants en  la lluita pel guardó americà, per mi que li donen l’oscar ja, no cal esperar.

*Informació treta del blog 20minutos.es-cine

ALGÈRIA: complex turístic de ZERALDA

Una platja singular...

Una de les coses que més em va agradar d’Algèria va ser la diversitat de paisatge i la quantitat d’ambients que s’hi podien respirar. Començàrem a la capital i ens anàvem al desert. La primera de les parades de camí al Sud va ser a Zeralda.

La capital era un bullici constant però solament calia uns pocs quilòmetres per endinsar-nos en la tranquil•litat i serenitat que proporcionava anar per estos paratges.

1-Foto procedent de: http://www.tripadvisor.es/LocationPhotos-g488092-Zeralda_Tipasa_Province.html

Des de la capital seguint la costa, s’hi trobaven un grapat de poblets menudets de pescadors que tenien un encís particular, una vida pròpia dirigida pels alts i baixos de la mar. 

Zeralda, era aleshores essencialment una llarga platja d’uns cinc quilòmetres i poc més convertit  en un complex turístic amb un tram de passeig al llarg de la mar que no era del tot segur per als transeünts.  Han passat molts anys. Tot ha canviat, ho he comprovat buscant a la xarxa fotos actuals. Del viatge no en conserve, no hi havia molt que mostrar. Zeralda s’ha transformat, el que escric són  els records viscuts al  passat i mostre les imatges de la platja actuals.

2- Foto procedent de: http://www.algeriahotels-direct.com/zeralda/info

Aleshores el turisme era un bé econòmic descobert feia poc. Algèria tenia poc a visitar, si de monuments es parla, així que una vegada trobat un punt de referència a explotar turísticament com era Zeralda, van fer el que qualsevol país faria, iniciar el procés d’implantació turística creant infraestructura. Zeralda començava a ser punt de trobada de turisme foraster de sol. Els pocs visitants estrangers,  deixàvem divises que proporcionàvem riquesa en els hotels, en el sector alimentari o en el comerç. El turisme es busca, el turisme agrada al sector que se n’aprofita. Fins i tot les dones berbers del desert, allunyades de tot i de tots, trobaven eixida a les seues elaborades estores fetes a mà. 

3- Foto procedent de: http://www.travel-images.com/photo-algeria729.html

No recorde de manera grata Zeralda, hi havia uns pocs hotels turístics, res a veure amb el complex actual, i els robatoris eren diaris, sense mirar a qui. Tal volta la cosa ha canviat, segur que si, perquè la delinqüència ha d’estar controlada senzillament perquè espanta la clientela i no interessa. 

Aleshores, la platja estava deserta. Els pocs forasters que per estos indrets arribàvem ja arribàvem avisats. Sabíem per on no havíem d’anar. No calia l’advertiment, des de la finestra de l’habitació de l’hotel que donava a la platja s’hi veia la ronda dels delinqüents buscant qualsevol cosa per a robar. És per això que les platges estaven desertes. Hi estaven solament ells, vigilants i expectants. 

4- Foto procedent de: http://www.flickr.com/photos/tomtalib/3671278591/

Zeralda va ser lloc de pas, hi vam passar una vesprada i una nit, al sendemà seguíem la ruta cap al sud. La vesprada es va fer llarga, el passeig per la platja va ser curt i en tot moment a l’aguait. Aviat tornàrem a l’habitació, poc més podíem, fer per això recorde amb detall un fet que ens mostrà un poc més la realitat que estàvem visitant. 

5- Foto procedent de: http://oran2.free.fr/PHOTOS%20ALGER/index.html

De sobte algú va trucar a la porta, qui podia ser? Ens vam preguntar, no sabíem què fer. Al final obrírem, un poc amb la mosca a l’orella. Eren uns xics que d’amagat volien fer el canvi de moneda, un canvi en negre i no oficial. Ho deixàrem córrer. Al llarg del viatge tindríem moltes més oportunitats de fer eixe canvi, que encara que prohibit  ens resultava més avantatjós.

6- Foto procedent de: http://www.tripmondo.com/algeria/wilaya-d-alger/zeralda/picture-gallery-of-zeralda/

Mirant des de la finestra l’arena, vaig pensar-hi sobre el contrast, Espanya-Algèria. Hi havia diferència de les platges amb les d’Espanya; la mateixa arena, la mateixa aigua però no tenien el mateix significat. Les platges nostres són sinònim de llibertat, les algerianes que aleshores tenia davant no. No sé si actualment haurà canviat. 

7- Foto procedent de: http://www.booked.net/hotel/hotel-safir-mazafran-zeralda-345074

Estava segura que el temps portaria canvis i renovació perquè la mateixa societat demana l’evolució, malgrat els insistents brots fanàtics, malgrat tot. És simple deducció pensant en la nostra Espanya. L’Espanya de fa vint anys no tenia res a veure amb l’Espanya actual, així, segur que a Algèria passaria el mateix. De fet s’hi veia en l’ambient que els algerians volien avançar seguint el camí propi mantenint la identitat.

8- Foto procedent de: http://www.panoramio.com/photo/70028952

Algèria és un país impactant, per contrast, per bellesa i per la gent. Mai s’ha de generalitzar. Mai. No hem de jutjar sense saber, no hem de malpensar de tothom pensant en les accions d’uns pocs. Jo no parlaré mai malament d’un lloc com este país que em va agradar tant i que em va obrir els ulls sobre la diversitat.

REFLEXIONS POSTERIORS, ALGÈRIA, primavera 1990

FOTOS i MÚSICA: Temples i tribus al nord de Tailàndia

                          M'agrada Tailàndia... i sobre tot 
                          el nord, on perdura l'essència...

Música tradicional tailandesa

ITÀLIA: Passeig per PARMA

I  Parma... no solament és pernil o formatge, és una ciutat molt agradable amb llocs interessants que visitar.

Parma te fama de pernil i formatge... però cal anar-hi per descobrir que hi ha molt més...

Des de Bolonya visitem PARMA que està molt a prop.  El tren de Bolonya afavoreix moltes visites per la rodalia i també a altres llocs més allunyats. Nosaltres agafem sempre el regionals veloce, que arriba a tots els llocs i és molt més barat que els frecciarossa, frecciagento o frecciabianca.

Des de l’estació al centre també és un passeig, la llàstima són les obres que cobreixen moltes façanes importants i dificulten el pas del vianant en alguns carrers. Sol passar en llocs on les condicions hivernals són dures, i plou i neva sovint, s’aprofita la bonança estiuenca per restaurar edificis i monuments.

El primer que trobem en arribar al centre històric és un enorme edifici, una fortificació imponent que actualment s’usa per a diverses finalitats culturals. Hi està el teatre Farnese, la galeria nacional, el museu arqueològic, la biblioteca palatina i el museu bodonià, és el Palazzo della Pilota amb un a zona enjardinada davant que li dóna més grandiositat encara.

La fortificació de l'entrada en savisa que serà interessant el que ens anem a trobar.

Seguim el plànol i passem per una església encaixonada, pels carrers i per les obres, no s’hi pot veure ni la façana, és l’esglèsia renaixentista de Santa Maria della Steccata.  D’estil bramantesc a l’interior guarda frescos de Parmigianino.

Santa Maria della Steccata.

Enfront està el teatre Regio, un edifici també important al món líric, manat fer  per Maria Luisa de Àustria entre 1821 i 1829. És un dels més bonics d’Italia i un dels més afamats. Té una imponent façana neoclassica que quasi no podem veure perquè el carrer està tallat al transit i quasi no podem quasi ni passar a peu. Hi es representen els millors espectacles de la regió. És lloc mitic per als artites que s’atreveixen a actuar en este teatre perquè el public de Parma té fama de ser entes i exigent. Diuen que molts artites refusen actuar hi, per por a ser escridassats si  no han estat a l’altura. 

Parma té un important conjunt arquitectònic.

De camí al Duomo anem per un carrer on no circulen cotxes, és un carrer molt comercial i envoltat de botigues de roba o de menjars, com l’afamat pernil o formatge de Parma, també hi ha cases senyorials i edificis molt ben conservats que denoten un passat important a la ciutat.

Parma m’està sorprenent a cada passada. És un lloc realment bonic i elegant, tal volta tenia una concepció errònia que era una ciutat més menuda i trobar-me amb una urbe gran m’ha agradat. 

Edificis moderns es barregen amb els antics i històrics.

La plaça del Duomo és gran i espaiosa, malauradament també té la torre coberta per andamis perquè estan restaurant-la.  Va ser construïda entre 1060 i 1073 és una de les obres romàniques italianes més atraients, El campanar d’estil gòtic va ser un afegit posterior entre 1284 i 1294. L’interior de la catedral impressiona per la quantitat de pintures que il•lustren parets i sostres, voltes i capelles, només se salven de la decoració les columnes.  Algunes obres exposades són d’artistes afamats com Correggio o Benedetto Antelami. Altra cosa que la fa peculiar és l’absència de bancs per a seure. El que hi ha són cadires plegables als laterals per fer us d’elles en les celebracions religioses.

La plaça del Duomo.

Interior del Duomo

I de la plaça ressalta també el Baptisteri, un dels edificis més importants d’Itàlia, perquè és una edificació totalment diferent de planta octogonal feta en marbre de color rosa procedent de Verona. 

El baptisteri.

Mostra pefectamnt la transició del romànic al gòtic. Va ser construït per Benedetto Antelami que començà la construcció l’any 1196. I si impressiona l’estructura exterior més ho fa l’interior. L’entrada no és barata tenint en compte l’espai tan reduït que es visita, però la decoració és realment magnifica. L’interior és d’estil gòtic i els setze nervis que s’eleven fins la part central són harmoniosos. Les pintures del segle XIII, XIV i XV que representen escenes de la vida de Jesucrist dels apostols i dels profetes són de gran bellesa. La pila baptismal del sege XII, el cicle dels mesos i els signes del zodiac esculpits per Benedetto Antelami són els elements principals, és un goig mirar tant de detall, dóna molta pau passar el temps en este recinte tancat envoltada de tant d’art.

Interior del baptisteri.

Dos palaus tanquen la plaça.

Palaus que tanquen la plaça del Duomo.

Seguint les recomanacions del plànol que ens han donat a l’oficina turística anem a l’església de san Giovanni evangelista.

Esglesia de San Giovani.

L’esglèsia és de finals del segle XV i principis del XVI, volem visitar també el monestir que hi ha al costat on hi ha una biblioteca totalment decorada amb frescos, un claustre renaixentista i darrere del monestir una antiga botiga d’espècies oberta als inicis del segle XIII, on s’hi poden veure prestatgeries plenes d’ampolles de vidre i pots, recipients diversos que guardaven els producres que venien. Però malauradament hui, és el dia que tanquen el monestir i no ho podem veure. Altra vegada serà.

Plaça de l'esglesia de san Giovani i monestir

Eixim de la part monumental i ens enfilen de nou per carrers de vianants.

La part mé moderna.

Fins arribar a la plaça Garibaldi, que és la més important de la ciutat. 

Plaça Garibaldi

Esta ciutat l’hem passejada per la part principal, és menuda i és fa aviat, tanmateix se’ns ha quedat alguns monuments per veure, com la cartoixa, que està massa allunyada. També ens ha faltat dedicar-li més temps per poder entrar a alguns monuments. 

La ciutat és menuda...passegem i també ens asseguem a alguna de les terrasses a gaudir de l'oratge i de l'ambient.

En lloc d’entrar a llocs hem optat per seure a una terrassa per veure la gent passar, hi ha molts racons agradables per poder fer-ho, nosaltres ho fem a la via Farinelli que està molt ambientada. Així, faltant coses per veure,  tenim excusa per tornar a Parma.

Parma

QUADERN DE VIATGE, estiu 2013:  ITÀLIA, PARMA des de BOLONYA

FOTOS i MÚSICA: Jerusalem, (ISRAEL)

Ciutat d'oració, ciutat de conflicte...

Música: 

cirque du soleil

BARRI DE BELEM a LISBOA: Monument als descobridors i Torre de Belem

Homenatge als descobridors per mostrar a tothom la riquesa aconseguida i així fer ostentació de poder al món.

Torre de Belem

Estem a Lisboa, descobrint els seus barris antics i els que s’hi construïren en epoca posterior. Belem es va configurar com és actualment per tal d'homenatjar als descobridors de més enllà de l’oceà. Acabem de visitar el monestir dels Jeronimos i després de meravellar-nos amb, possiblement pot ser, el claustre més bonic del món, creuem un jardí í anem al paseig maritim.

Esta zona de Lisboa mostra a tothom l’esplendor de l’epoca dels descobriments, els gran edificis han estan creats per recordar-ho. Tot Belem és simbol d’esplendor. Este és el punt de partida de les naus del navegant Vasco de Gama rumb a les Indies. Mires on mires, s’hi respira grandesa.

Des del parc central qal fons, el monument als descobridors.

Està situat en una gran esplanada.

Parem front al monument als descobriments, que hi és des de 1960, quan se celebrà els 500 anys de la mort de l’infant D. Enrique, impulsor dels descobrimenrs. Però el monument també recorda els navegants portugueos més importants. És bonic, m'agrada, sembla un vaixell, una carabel.la (de 52 metres) a punt de sortir a la mar.

Monument als descobridors

Malauradament estan restaurant l’edifici  i està mig cobert, no el puc veure totalment. Una rosa de vents i mapamundi decora el sol que trepitgem. No pugem dalt del monumnet  encara que em quede amb ganes, perquè veure la rosa dels vents des de dalt, deu ser bonica la prespectiva però refuse la idea i és que hi ha molta gent i amb seguretat la taparan i no es veurà sencera. Així que queda pendent per a altre viatge, però hauré d'intentar arribar abans que tothom i admirar els mosaic en tot l’esplendor. La rosa dels vents va ser un regal de la republica de Sudafrica. Es un mapamundi gegant de 14 metres fer amb marbre de distints tipus, on s’ubiquen les caravel•les que marcaven les distintes rutes que recorregueren els portuguesos.

Monument als descobridors

També hi ha una astrolabi esfèric. Hi està perquè era l’emblema del rey Manuel I, el gran mecenes dels mariners portuguesos.

Astrolàbic.

Després seguim el passeig entre un sol que pega de valent i un riu de gent. A la llunyania s’hi veu el pont de 25 d’abril i el Crist rei. També veiem un estrany vaixell... parem atenció...i  tant que ho és!, és un vaixell que pot circular per carretera també.

Avinguda que va del monument als descobridors cap a la torre de Belem.

En hem deixat el monument enrere i arribem a la torre de Belem construida al segle XV. Un jardi engespat ens tempta per a buscar ombra i  una bona prespectiva per a fotografiar. L'ombra s'agraeix, el calor és angoixant i sota l'arbre s'està bé.

La torre de Belem.

I l'angoixa augmenta quan ens adonem de la llarga cua que ens espera per pujar a la Torre. Però... quin remei? fem el que toca fer i amb paciència esperem.

La torre de Belem.

La torre de Belem sembla una peça d’escacs col.locada tot just tocant aigua, té una estructura externa bonica amb elements decoratius variats d’influencia veneciana i àrab.

La torre de Belem.

L’interior, antiga presó, és molt més auster, la panoràmica m'agrada, però tampoc val tant la pena, és com altres ja vistes, la diferència és que esta és maritima. Perquè si d’una cosa pot presumir Lisboa és de miradors i vistes.

La torre de Belem.

La cua es fa eterna perquè la Torre té un maxim de cabuda i és molta l’afuència de gent. Un controlador mecànic ho regula pujant o baixant escales quan ho autoritza, però així i tot trobe que se’ls ha desbordat la quantitat de persones. El monument no està preparat per a tanta massificació turística.

Ascensor per pujar a la Torre.

Però una vegada dalt, oblidem el temps d'espera i gaudim del que tant ens ha costat arribar: hores i hores sota un sol infernal, bevent aigua i fent-nos aire amb un ventall per evitar cap lipotímia

La torre de Belem.

Després ens asseguem a una terrassa per hidratar-nos…el cos ho necesita. Estem tot just al costat del museu de la marina.

La torre de Belem.

I mentre agafem noves forces decidim sobre anar o no anar a buscar l'afamat pastís. I ho tenim clar, al final ho deixem córrer. Però fem intent. Abans anem fins a la tenda però una vegada estem a la porta, de nou gent i més gent. Ja no suporte més cues i per entrar a esta pastisseria hi ha una de ben llarga. Així que pense que ja menjaré el pastis en altre lloc com la Confitura Nacional de praça figueira. Imagine que els que em menjaré a la pastisseria del centre de Lisboa estaran fets seguint la formula”secreta” que empraven les monges del convent dels Jeronims que són les que començaren a fer-los. Però si no...tan se val...tampoc sóc tan golosa.

Pastisseria de Belem...la dels afamats pastissos...

Voliem entrar a veure el museu del billionari Berardo, on no es cobra entrada,  així aprofitavem per refrescar-nos amb l’aire condicionat de l’interior que amb tota segureta hi haurà, però hem canviat de plans. ens hem saturat de Belem, de calor i de gent i hem decidit aprofitar la vesprada per anar a Cascais. ës el que té anar per lliure, vas on vols quan et dóna la gana.

Museu Berardo

QUADERN DE VIATGE, LISBOA, estiu 2014