RESSENYA de cine: ALTAMIRA

ALTAMIRA

Hugh Hudson

Acabe de veure la pel·lícula Altamira. M’ha agradat, primer perquè sóc viatgera i els preciosos paisatge càntabres que apareixen, em fan recordar les visites fetes a aquelles terres, però sobre tot perquè és un homenatge a una persona injustament criticada i censurada. Altamira cobra valor perquè és una  manera de traure a la llum part de la cultura pròpia, mostra una realitat, un fet històric rellevant per a la historia i per a l’art.

Ens remuntem al passat, a any 1879, ens anem a les muntanyes verdes i pics rocosos de Santander i descobrim un fet. Si per a mi ha estat un descobriment esta part de la història en la qual no m’havia parat mai  a pensar. No he visitat Altamira, per suposat, perquè és un privilegi de pocs, tampoc he vist el museu replica de la cova, encara que vaig estar a punt un dia que estava per Santillana, i cert que em sento una ignorant per no haver-me preguntat mai com va ser realment la descoberta d’esta meravella feta pels nostres avantpassats. Simplement sabia que una xiqueta havia estat qui per casualitat havia trobat aquelles animals pintats i amb això m’havia conformat.

Si, així va ser, una xiqueta de huit anys, Maria, va ser la descobridora, i és que son pare, Marcelino Sanz de Sautuola, besavi del difunt Emilio Botin, era el que la motivava constantment per a que analitzara el que l’envoltava. A la pel·lícula és un gust veure la relació de pare i filla, tan compenetrada, tan estreta, malgrat ser de vegades massa científica per a l’edat de la menuda.

El pare és un paleontòleg aficionat, interessat en temes de la prehistòria especialment des que anà a l’exposició universal de Paris i escoltà parlar del tema. La xiqueta és un cabet obert a tot el que siga novetat. És innocència sabia i pura, no tergiversada per normes religioses, al contrari que a la mare, que viu en una constat por per no trencar les normes que l’església i un cura fanàtic li imposa.

És una troballa fora de sèrie, extraordinària que al final canviarà la història de la humanitat per sempre, però haurà de passar el temps perquè la religió del moment ho vol amagar, donat que no li entra al cap que ciència i religió puguen anar de la mà. També les ments científiques estancades tanquen el ulls a la realitat evident que suposa trencar els esquemes que fins el moment tenen. El científic capdavanter és Émile Cartailhac que no vol que li arravaten l’honor i la gloria científica, que fins el moment té, amb una troballa feta per un simple aficionat a la prehistòria.

I entre tots aconsegueixen el silenci per un temps i calumniar a la persona que creu cegament que el que hi ha pintat a les coves és fruit de l’home del paleolític i no és cap falsedat.

La disculpa a les calumnies arriben vint anys tard, desprès de morir Sanz de Santuola, en 1988. Carthailac, que és qui s’oposà amb més contundència  va escriure l’any 1902  “ La gruta de Altamira. Mea culpa de un escéptico” on reconeixia l’autenticitat de les pintures.

Antonio Banderas, com actor, està correcte en la pel·lícula, i l’honra una decisió que va prendre mentre es preparava el paper, i és que es va negar a entrar a les coves. Com anava a entrar ell, en quant molta gent historiadora i experta està en la cua d’espera?. Va refusar perquè seria una ofensa per a la cultura.

La pel·lícula parla del descobriment però també de l’enveja, mal endèmic a Espanya, malauradament. I també d’allò que tant fem sovint que és parlar per parlar. Parla del paper censurador de l’església, que en esta pel·lícula està portat a extrems. Han escollit un cura massa tòpicament malcarat i intransigent, malgrat estar interpretat per un guapo actor. Este detall fa que “Altamira” puga ser interpretada de mala manera per part dels catòlics.

Particularment hi ha un detall que em desagrada de la pel·lícula. Està rodada en angles i hi ha moments en els quals els protagonistes lligen les noticies en els periòdics de la zona i es veuen escrits en llengua anglesa. Per al meu gust és un detall fora de lloc, podrien haver estalviat les imatges enfocant el periòdics. Queda molt malament que una família càntabra, espanyola de sempre, estiga llegint diaris espanyols escrits en angles. No puc entendre el per què esta part no es va eliminar, tampoc és necessari enfocar les lletres. Entenc que es rode en angles pel màrqueting i la venta que suposa. Entenc que si es roda en angles tal volta és per què en Espanya no es dóna el suficient recolzament a este tipus de projectes. La pel·lícula és franco espanyola i és en estes dues llengües com deuria escoltar-se. I no en la llengua anglesa que no té res a veure.

Hui en dia les coves que són Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de  1985, tenen l’entrada restringida, tenen perill real de desaparició, és massa important el que hi ha com per exposar-lo al turisme que ho pot fer malbé. En el seu lloc s’ha obert a 2 quilòmetres de Santillana del Mar, un museu i una reproducció de les coves amb tot tipus d’infirmació.