RESSENYA LITERÀRIA: CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA

CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA

Eduard Balsebre

Abans d’obrir el llibre “Contes de la ruta de la seda” i començar a llegir-lo ja sé que m’agrada. El títol és suggestiu, captivador, la portada també, sobre tot per a una viatgera amant de recopilar històries com jo. No puc evitar eixa fascinació, la tinc des de fa anys. Em captiven les històries i llegendes, les locals i les que venen de fora. Algunes de les locals m’encarregue jo de traure-les a la llum, ho faig de tant en tant. M’agrada escoltar a la gent gran que en sap i m’agrada escriure el que em conten i adaptar-ho en forma de relat que es puga difondre. Hi ha tanta saviesa en les paraules que escolte!  I al final el resultat és gratificant. Com els agraden els contes dels avantpassats! Ho sé, m’ho han dit, m’ho han demostrat.

Les històries que arriben de llocs allunyats també m’atrauen. Quan viatge i la llengua no és cap inconvenient m’agrada escoltar-ne. Però entendre el que conten no és possible sempre, així que m’agrada buscar llibres que les relaten. I quan en trobe, llig amb avidesa infantil,  perquè malgrat els anys que tinc, que no en són pocs, no he perdut la xiqueta que he sigut i que porte sempre dins. 

Les històries que arriben de llocs allunyats fan que viatge en l’espai i en el temps, fan que imagine personatges i paisatges. És el que m’ha passat llegint estos “Contes de la ruta de la Seda”, contes procedents de països que no conec. El seu autor Eduard Balsebre és un gran coneixedor de la ruta de la Seda i alhora un gran amant d’escoltar històries i recopilar-les. No heu llegit el seu bloc anomenat Viatge a l’orient?,  és un deliri capbussar-s'hi, cert, hi ha contes i històries que ens fan somniar amb mons insospitats, altres que ens ensenyen el camí perquè en gran part tenen la tasca de ser moralistes i educar.

Les històries que ens conta Eduard Balsebre indueixen al camí de l’espiritual i també ajuden a fer entendre la vida que ens envolta. Hi està el seu valor, a més a més són un patrimoni oral indiscutible que escrivint-les contribueix a que no desapareguen.

M’encanta com Eduard inicia el pròleg… ho fa amb eixa típica frase de “hi havia una vegada”… i m’agrada perquè és la frase oficial de tota història-llegenda, la que alerta que hem de posar atenció perquè anem a entrar en un món màgic, real o inventat. 

Eixa simple manera d’iniciar una història és infalible i en el cas d’este llibre i en el meu cas és la que fa ganes de seguir llegint el que continua, motiva a la lectura dels contes. En són 15, els que des del cor, com bé diu l’Eduard, ha escollit entre els nombrosos que té col•leccionats. Tots tenen tres coses en comú, són curts, venen de l’Orient i inclouen un ensenyament per a pensar.

Ah! I es lligen amb molta facilitat i creen addicció. Ho assegure, a mi m’ha passat, una vegada llegides les 15 històries, m’he quedat amb ganes de més. Per a quan la segona part Eduard? No sé si em contestarà però jo llance la pregunta a l’aire per si l’autor mateix o l’editor agafen la idea. 

Quan he acabat de llegir l’últim conte he fet repàs dels llocs on la lectura m’ha transportat i així recompte que he estat en paratges exòtics:  “on viu el lama”, a Bagdad, a la Xina... al Tibet...he visitat deserts i estepes...no em puc queixar. Llegir és viatjar. 

I també faig repàs dels ensenyaments que es dedueixen de cada relat: un diu que  hem d’omplir la vida amb coses que valen la pena el que suposa tenir una escala de valors ben feta, altre diu que la perfecció no existeix i si la busquem no la trobarem, altre parla de la justícia... l’amistat... altre ens diu el per què del nom d’un dolç de menjar.. hi ha un conte que explica que cadascú troba la felicitat en un lloc...i altre del poder del fil que uneix persones...Tots tenen un ensenyament moral.

Hi ha dos contes que destaque. Un és “La fugida del pintor Notxa” perquè casualment fa poc una alumna de quatre anys davant d’una portada d’un conte, volia fer el que el pintor fa: entrar dins de la seua obra. Que bonic no? quan vaig escoltar el que la xiqueta em demanava amb insistència em va semblar una idea genial, un desig infantil constant, una fantasia pròpia de la innocència o de les ments plenes de creativitat.

Però el conte que m’ha agradat especialment, sense cap raó exacta, és “La gallina de l’avia”, que mostra fins on poden arribar els efectes de la ignorància, tal volta perquè el meu ofici és lluitar contra ella.

En acabar els 15 relats hi ha un capítol on Eduard explica les imatges que il•lustren el llibre i altre que és un glossari de paraules i llocs,  un bon final per al conjunt de 75 pàgines en format quadrat.

No cal més, simplement un consell, llegiu estes històries, us agradaran.