RESSENYA LITERÀRIA: LA MARE SE’N VA DE VIATGE

LA MARE SE’N VA DE VIATGE

Mariana Ruiz Johnson

“La mare se’n va de viatge” és un conte simple, que no és el mateix que un simple conte. No hem de menysprear la simplicitat, de vegades engrandeix.

Este conte infantil és dolç, és tendre, té unes imatges captivadores, al menys a mi m’agraden. Kalandraca és l’editorial que està darrere. Qui es mou en el món dels llibres infantils i és amant d’il•lustracions precioses ja coneixerà este segell editorial que té tants i tants títols bonics on triar.

Jo mateixa l’he escollit per l’editorial entre tot un assortiment que tenia davant, però també l’he escollit pel títol d’indole viatgera, no us vaig a enganyar  i com no? també per les il•lustracions que donen molt per a parlar.

I quan llig el contingut encara m’agrada més i estic satisfeta per l’elecció feta.

Els protagonistes són una família d’elefants, estem parlant doncs, d’una faula, una faula que conta una realitat actual.

Hi ha poc text, no cal, les imatges parlen i ensenyen el que volen contar. I donen peu a imaginar i pensar en la realitat personal, és així com ho veig. Jo que el conte a diferents xiquets i em trobe amb diferents respostes del que passa en sa casa i en què s’assembla o es diferència amb la dels elefants del conte. Als xiquets els agrada comparar i a mi m’agrada escoltar, fem un tàndem ideal.

En la família protagonista, el pare es queda en casa mentrestant la mare ha de viatjar fóra per assumpte de treball, així trenca un estereotip de pare treballador, mare mestressa que es queda sempre tenint cura dels fills.

I llegint i gaudint dels dibuixos del conte sabem què passa en el viatge i què passa en casa.

Primer acompanyem a la família sencera a l’aeroport,  i sabem on estem per unes escales automàtiques que són per on s’allunya la mare maleta en mà. Al voltant hi ha moltes altres famílies d’animals, totes acomiadant-se uns dels altres: girafes, hipopòtams, gats, fins i tots unes hi ha unes amoroses granotes que s’hi estan besant.

I quan pare i fill tornen a casa és quan passa el que sol passar en la gran majoria de les cases. Per què passa? No sé si hi ha resposta. I és que la mare, sempre és la mare.. i els pares, també són pares però no veuen les coses a traves dels mateix mirall. És així, ho tinc comprovat. Sortosament, cada vegada més,  hi ha uns pocs pares que es posen les ulleres de la igualtat i ja veuen com han de veure, preocupant-se de tot el de la casa com cal.

Però no és el cas del pare elefant protagonista. Quan la mare no està, allò és un desastre total...però per al fill és una festa. I encara que enyora la mare i l’olor a flors de la casa, el fill elefant s’ho passa d’allò més bé incomplint els horaris i normes maternes, menjant qualsevol cosa que no faria amb la mare present o estant tothora de festa que tampoc passaria amb la mare en casa.

La mare mentrestant a traves de la web cam conta el que fa, són coses de treball però també de plaer: parlar amb el cap del treball, seure a un bar, fer turisme, descansar a l’hotel, anar de compres i també donar una conferència davant de gent que està escoltant-la. Esta mare és una “intel•lectual”, em diu un alumne i em quede amb la idea, encara que ja m’ho imaginava mirant les ulleres que porta. Per a la família parlar amb ella a traves de la pantalla no és com tenir-la present però és el que hi ha i val com a succedani.

Quan acaba la tasca de la mare allà on ha anat, acaba el viatge, la mare torna a casa i la família es retroba de nou. La rutina ja s’imposa. 

Que dolça eixa abraçada on les tres trompes s’entrellacen! Que bonica tota la faula! Metafòricament ens diu una realitat que passa, que totes les mares del món són sabedores i que costarà molt de canviar. Les mares, treballadores o no, marquen les normes i els pares concedeixen d’amagat.