ANTIGUA (GUATEMALA): l-PART el poble i la gent.

Guatemala és única i Antigua també ho és. Estic enamorada de la ciutat, no puc dir més, malgrat les desigualtats socials de les quals done fe, però no puc oblidar-me dels seus rectilinis carrers i de la seua afable gent.

Antigua, on la seua petjada espanyola es nota.

Estem a Antigua, la preciosa ciutat de Guatemala. És la meua segon estada en esta  agradable ciutat envoltada de volcans. Fa anys em va encisar, per això torne. Arribàrem ahir d’Espanya i seguint un viatge semi solidari on els guanys van a gent local, hui hem dormit a un hotel-museu-casa amb encant regit per gent de la ciutat, res de multinacionals que s’embutxaquen les divises, res, tot el que gastem volem que vaja a parar a mans dels guatemalencs i si pot ser a mans dels indígenes que més ho necessiten millor. 

L’hostalatge de hui està carregat d’història. Jo mateixa tinc el llit on dormia una reina. Ni més ni menys!. Encara que, per a ser sincera, veig molta història però pocs fets.  l’hostal o hotel de poques estrelles és fluixet i la neteja... millor no contar res.  Estos aspectes són secundaris, l’art de viatjar comporta no queixar-se.

Algunes cases colonials s'han convertit  en hotels o pensions

Guatemala és única i Antigua ho és també. Jo estic enamorada de la ciutat, no puc dir més. És un goig xerrar amb la gent local, nosaltres ho estem fent, és la millor manera de saber una realitat des de dins, que de vegades és ben diferent que la que apreciem des de fora.

Ciutat tranquil.la, ciutat amable...

Antigua ofereix tranquil•litat per poder assaborir cada racó, cada façana i cada imatge... Hi ha monuments a veure però no cal anar a buscar-los, caminant sense rumb apareixen al nostre pas. Hi ha molt de comerç, tan en tendes que exposen els articles amb cura i de manera ordenada, com comerç indígena, la majoria són dones i xiquets, que deambulen pel carrer en busca de compradors.

De carrers amples i rectes, i cases de planta baixa i poques altures.

També hi ha mercats en llocs privilegiats turísticament i recintes exclusivament construïts per concentrar les tendes. Tot preparat per a vendre, tot a punt per a comprar, i la temptació per la varietat i els preus és gran.

Ciutat preparada per al comprador...

Tot el temps que hi estem ens dediquem a fer un passeig tranquil, una relaxant caminada sense presses admirant l’uniforme arquitectura de tots els carrers, els més transitats i turístics i els més allunyats i abandonats també. Tota Antigua està formada per carrers rectilinis amb cases aparentment d’una planta, pintades de colors vius i diferents, les façanes amb reixes de ferro plenes de flors. Les reixes de ferro són herència espanyola, igual que les teules de les cases. Antigua sembla una ciutat espanyola, amb la diferència que mirem on mirem, els volcans ens vigilen.

Herència espanyola a les façanes...

S’ha d’especificar, dir que les cases són d’una planta, no és cert. És una enganyifa visual perquè en realitat l’aparença externa d’una planta es converteix en dues i terrassa en entrar a l’interior. Nosaltres esntrem per comprovar-ho, les vistes incomparables, raconets de somni on poder passar estones xerrant, llegint o simplement contemplant el paisatge.

Ciutat amb harmonia cromàtica...

...on els monumnets detaquen..

És un goig passejar per Antigua, amb un sabor tan autèntic...tan real, tan simple..tan natural...

El bullici està al centre, però és un bullici controlat...

En Antigua constatem una vegada més les diferències socials del país: l’opulència i la pobresa. Una de les vesprades visitem una exposició fotogràfica al centre de cooperació espanyola, inaugurat per la reina Sofia l’any 1997. L’autor de les fotos, ja mort, és J. Z, i pose inicials per a que no se senta cap persona ofesa. L’exposició retrata la societat guatemalenca del dia a dia als anys 50. Hi ha fotos interessants. Però el més interessant de tot ha estat trobar i parlar amb la filla del fotògraf. De nou la casualitat ha jugat un bon paper... sóc amiga de les casualitats, a mi sempre em fan bé.

Centre de Cooperació espanyola.

Mentre mirem les fotos la conversa ha girat al voltant de l’obra del pare, però en eixir al carrer la conversa, més bé monòleg, ha estat per contar-nos la seua vida sense problemes. La dona xerrava sense parar. La seua ha estat una vida a cavall entre un continent i altre, de país en país, vida errant. La seua vida de luxe la porta constantment de Paris a New York, o de Londres a Montreal. Esta dona és la representació de la riquesa que es mou per ciutats, països i continents com si fóra el més natural del món per a una guatemalenca.

Lloc per gaudir de dia però també a la vesrada i la nit, quan els colors són artificials.

Tot ha començat quan li hem dit que ens agradava el seu país, tal volta hauríem d’haver afegit, que de tot, hi havia una excepció: les desigualtats socials que estàvem veient i que parlant amb ella s’havien fet més evidents.  No diguérem res perquè no guanyàvem res dient-li. Esta senyora estava aposentada a l’escalafó més privilegiat i just ella no anava a fer res per canviar de lloc. 

En el nostre caminar decidím buscar el convent de Sant Domenec, i en arribar trobem un luxe actual en una meravella del passat. S’hi conserven ruïnes, però el millor de tot són els patis i salons destinats per als privilegiats clients que ho gaudeixen,  casant-se en salons preparats per a les celebracions, fent reunions en salons per a congressos i convencions o quedant-se a dormir. I sempre s’escolta un fons musical de musica clàssica o d’òpera que recorda la meditació que segles enrere es faria entre les mateixes parets. bonic però podríem qualificar-ho tot com una prepotència insultant. Esta és la segona evidència de riquesa desmesurada que trobem en Antigua, només en el marge de poques hores.

Escoltar marimbes és una distracció més...

El contrast més fort ens arriba conversant amb una jove de 23 anys casada i amb tres fills, dos encara bebès. Viu al Cerro de la Cruz, niu de delinqüència i misèria. La jove és un exemple de vida que es pot trobar fàcilment pels carrers de  tot el país. Tal volta la nostra atenció i respecte escoltant-la li ha donat confiança per obrir l’ànima i contar el  que la turmenta i que l’especialista que la tracta li ha recomanat fer. És bo que parle, li diu, i ho ha fet amb nosaltres. De vegades es parla millor amb desconeguts i este és un demostració. La xica havia nascut en una família amb  onze germans i des del set anys i fins feia només uns pocs havien estat abusant d’ella. Va començar un amic dels pares. Després la resta del barri perquè en fer-se públic sent una víctima  va ser considerada culpable. Fins i tot els pares li donaren l’esquena. Sortosament va trobar un xic  que es va voler casar amb ella malgrat la mala fama que tenia. I encara que, segons deia, es portava bé amb ella, li costava oblidar i quan discutien li ho retreia.

A esta jove mare li és difícil superar el passat perquè sempre el té present. Al seu barri hi ha molts casos semblants a seu, fins i tot de pitjors, com les xiques violades pels pares i que tenen fills que alhora són  germans. Esta història, com altres escoltades al llarg del viatge,  no ens ha deixat impassibles.

La visita continua amb els monuments, majoritàriament religiosos...però això ho conte altre dia...

QUADERN DE VIATGE, GUATEMALA, estiu 2009