SÈTE (FRANÇA)

L’anomenen la Venècia del Languedoc… per la llum, pel color… i pels canals,  sobre tot.

Des de Montpeller, agafem el tren i... cap a Sète... i una vegada hi arribem em quede bocabadada. I jo que pensava que era un poblet amb quatre pescadors... açò és molt gran!!! És el primer que pense. Comprove de nou el nombre d’habitants, no sé com ho havia llegit abans, ara m'adone que en són molts, més de 48000. No sé què havia pensat. Rellig la informació que tenia compilada i ara sé que estava totalment equivocada.

La ciutat és important, va ser fundada al segle XVII per Luis XIV per tal d’obrir al Mediterrani un port més segur que el de Marsella.  És el port pesquer mediterrani  més gran de França, té vies fluvials i canals, té platges i far, i té un antic barri de pescadors, que és el que jo he vist amb el tren i el causant que jo tinguera una idea errònia. 

Ens costa molt trobar l’oficina d’informació i turisme, no està a prop de l’estació, però preguntant arribem. 

Després, una vegada informades, decidim primer dinar un peixet acabat de pescar en un lloc regit per uns àrabs que semblen turcs kurds, per la manera de vestir-se la dona. El menjar esta bo i el lloc és bonic, l’amo s’anima a parlar-nos dient-nos, amb paraules que intenten ser castellà, que té una filla en Espanya en un intercanvi d’estudiants i alhora es lamenta que no estiga ella per poder entendre’s millor a l’hora de parlar. Hem escollit bé, i axó que hi ha competència, el carrer està ple. 

Tots ofereixen bon menjar, cada dia arribem els vaixells de pescadors que desembarquen el que han aconseguit del dia per a subhastar.

Després optem per fer  un passeig cap al far i el port vell, le vieux port. 

És el lloc on veiem els vaixells atracats em  massa, hi ha molts, alguns grans i altres xicotets. Fa calor però el passeig ens agrada. 

Després seguint les indicacions del mapa volem buscar el barri popular de pescadors, i seguint l’aigua i després de caminar molt, arribem. En un moment ens despistem perquè no sabem exactament com accedir-hi i preguntem a uns iaios que trobem asseguts a un banquet, i resulta que són espanyols i un d’ells malagueny amb accent delator i evident, l’altre es de Manzanares. Els dos vingueren fa més de 50 anys per a treballar, el de Màlaga amb la dona arrossegat pel germà que li deia que aconseguiria treball d’obrer. No parla quasi francès, amb l’espanyol s’ha apanyat fins ara i s’apanyarà. l’altre és un iaio solter, picantó i rialler que estava estudiant al seminari i que va decidir deixar la sotana en descobrir l’existència de les dones. Els dos tenen una complicitat que delata la bona sintonia i l’amistat que els uneix des de fa temps.

Per fi hem arribat al port dels pescadors i a primera vista em sembla que moltes de les cases no estan ocupades per pescadors sinó per turistes estrangers, és el que veig, però no podria assegurar-ho. 

Fem un descans i de fons tenim les vies dels tren per on passarem en un ratet camí de Montpeller que està molt propet, a 26 quilòmetres, i des d’on faré una foto per tenir les dues parts del port, la perspectiva de baix i la de dalt.

Hem fet un tast de la ciutat. Se’ns ha quedat molt per veure, per exemple les petjades dels fills preferits i afamats de la localitat Georges Brassens o Paul Valéry,  i si haguera sigut cap de setmana tal volta haguérem presenciat un torneig de justes al canal.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015