RESSENYA LITERÀRIA: Les vacances de Saïda

LES VACANCES DE SAIDA

Eva Peydró

Buscant un llibre per a fer un regal a una xiqueta que està en la preadolescència, ha caigut a les meues mans “Las vacaciones de Saida” una novel•la curta escrita fa deu anys. Per què no ressenyar-la encara que no siga novetat editorial?. El temps no importa, hi ha continguts que no passen de moda i estan vigents malgrat els anys. Esta novel•la dirigida al públic infantil és perenne, al menys mentre continuen els campaments sahrauís instal•lats al desert de Tinduf algerià.

 Fa temps que havia escoltat parlar d’esta novel•la, sempre em criden l’atenció els títols que recorden altres mentalitats i Saida rememora el mon àrab. Però hi ha tant al mercat editorial, que uns llibres es superposes a altres! De vegades pense que hi ha massa, publicat perquè s’edita literatura bona i no tan bona i també que no es pot dir ni literatura. Però els criteris de selecció i gustos són diversos i cadascú de nosaltres tenim una preferència així que tampoc està malament que s’edite de tot. 

El contingut de la novel•la és simple però amb força, m’agrada perquè la mirada dels xiquets és la que mostra en present i en primera persona, llegim  el que passa cada dia i en cada moment i el tracte amb el lector és directe, de xiquet a xiquet. És una formula idònia perquè els xiquets entre xiquets s’entenen. I a més a més, Andreu, el xiquet protagonista és prototip de la majoria a eixa edat: un impacient que no li agrada que li ocupen el terreny.

Tot comença quan Ferran i la seua família reben en casa a Saïda, una tímida xiqueta procedent del Sàhara, per a que passe amb ells unes vacances d’estiu. I el que el fill d’11 anys pensava que seria un incordi, acaba sent tot el contrari i els xiquets passen  un dels millors estiu de la seua vida: ell per aconseguir una nova amiga i ella per descobrir un món nou, molt diferent al seu, i també una segona família.

La novel•la dóna pinzellades de temes per reflexionar-hi: l’alimentació infantil ha de ser sana, ha d’haver més conversa entre pares i fills, la importància de l’aigua, el racisme... També mostra la diferència de vida d’un entorn i altre presentant elements diferenciadors: la rosa del desert i la mà de Fàtima, la jaima, la falta d’aigua... o les històries de tuaregs. Tot el que conta Saïda bocabada a Andreu, al que ajuda amb les pors nocturnes. I per la part occidental es mostra la vida del poble valencià de fa uns anys, perquè fins i tot la vida dels pobles evoluciona i canvia, on els jocs eren lliures i no capficats entre les quatre parets de casa o dirigits per la tecnologia. En “Les vacances de Saida” els reivindica mostrant-los, i està bé perquè eixa llibertat infantil sense pors, on els xiquets es comporten com deuen ser espontàniament i compartint vida i jocs, confidències i problemes, amb els iguals que ells trien, està en “perill d’extinció”. 

El llibre mostra el joc infantil  de moros i cristians que fa referència a les festes valencianes del 9 d’octubre, quan les tropes d’En Jaume entraren i conquistaren les nostres terres i tiraren als que fins el moment habitaven. I Andreu no sap el significat del joc fins que la iaia li ho explica:  que els que hi habitaven eren els avantpassats de Saïda. I en un acte d’amistat,  decideix canviar el final per a que no guanyen sempre els mateixos. I m’ha resultat curiosa l’ elecció del final del joc perquè és just el mateix  acabament d’una versió de la història d’En Jaume que jo mateixa vaig adaptar per a celebrar el 9 d’octubre amb els alumnes en la que acaben moros i cristians vivint tots junts en pau i fraternitat.

Les vacances trenquen a Saïda  els seus motlles de vida familiar i social perquè veu i viu coses que ella mai ha tingut ni tindrà mentre estiga amb els seus, i això pot ser bo o dolent segons es mire. Jo veig la part bona, Saida durant uns mesos respira altres aires que no són els àrids del desert, i alhora rep atenció mèdica i bona alimentació, rep un allau d’estima complementària de la que li puguen oferir en sa casa. Amb estes vacances als xiquets sahrauís se’ls obri les portes d’esperança perquè saben que tenen una segona família que els pot ajudar si volen canviar el futur al que estan destinats. 

 L’èxit que va aconseguir el llibre en les versions en valencià castellà i gallec, va fer que al 2012 s’escrivira una segona part: El tresor de Saïda. L’autora va voler situar l’acció al campament saharaui d’on venia la xiqueta, per la qual cosa, va passar a Tinduf 10 dies. Este segon llibre no l’he llegit, no se si ha aconseguit tant d’èxit com el primer, però només per seguir tractant el  tema dels racisme, l’empatia i situar-ho en un paratge ben diferent al que tenim segur que paga la pena llegir-lo.