CORRERÉ ELS ANDES PER TU
Maurici Belmonte Monar
Encara que són poques les novel·les juvenils que en este blog solc ressenyar,
“Correré els Andes per tu”, és un novel·la dedicada als joves que no podia
faltar en este racó. Ho dic per dues raons i ho explique. Primer perquè només
llegir el títol suggereix viatge i
aventura al país dels inques i el racó viatger està obert a este tipus de
temàtiques. I segona, perquè conec a
l’autor i tinc garantía que si descriu un paisatge en concret, el Perú en este
cas, ho fa coneixent-lo de primera mà i si parla sobre joves és perquè també en
sap. Pel seu treball diari Maurici coneix perfectament com pensen, què fan i
què agrada als joves a qui esta adreçada la novel·la: estudiants de Secundària,
encara que també pense que també la podrien
llegir els alumnes de final de la Primària.
I no és fàcil conèixer l’adolescència. Jo mateixa dic obertament que em
veig incapaç d’escriure una novel·la juvenil perquè no arribe a entendre els interessos
dels joves de setze en amunt. Si es tracta d’escriure per als menuts o adults,
ja és altra cosa, són camps, que “més o menys” domine i podria dir que “entenc”,
també posant entre cometes la paraula perquè mai s’arriba a entendre totalment.
A la novel·la “Correre els Andes per tu” trobem joves, però ja no són
estudiants, tenen una vintena d’anys, ja estan dins del món laboral i compleixen
una tasca de responsabilitat i cert risc. Son guàrdies civils, una missió els
porta al Perú, no se me queda clara quin tipus de missió, però tan se val, siga
la que siga és secundària.
Es nota que l’autor és gran viatger. Tango, el protagonista es mostra
emocionat per la perspectiva del viatge, i el autor ho relata amb fluïdesa i
convenciment perquè sap de primera mà el sentiment, coneix l’emoció quan s’agafa
cada eixida com si fos la primera, és el viatger il·lusionat, curiós, àvid de
saber i de trobar noves coses.
Però els protagonistes alhora que guàrdies civils, són joves amb ganes de
festa, una cosa no li lleva altra. I l’aventura per a Tango, i els companys
amics, comença una nit que sobtadament, sense adonar-se’n, al protagonista li
fan una ferida. La ferida és la clau dels esdeveniments que perfilen la
novel·la relatada amb ingredients de misteri. Esta part d’intriga, està ben
tractada.
En uns dies de vacances els joves decideixen conèixer el Machu Pichu, però
no volen fer el trajecte com la majoria dels turistes, volen fer el camí a peu.
I ací l’autor mostra com és i com li agrada a ell veure món, com els rodamons que prefereixen viatjar al
seu aire. I és en esta ruta caminant per les muntanyes, quan comença l’aventura particular i
extraordinària que viu la colla de quatre amics, una aventura que, com
comprendreu, no vaig a desvetllar. Només avance que per unes circumstàncies concretes
els joves coneixen un món insospitat, una realitat amagada de la que volen però
no poden escapar pels seus propis mitjos.
L’aventura de visitar el Machu Pichu s’ha truncat i en lloc de meravellar-se
amb la ciutat màgica estan vivint un malson. Este malson barrejat amb moments
de felicitat enganyosa, sortosament acaba i sembla que la novel·la ha arribat
al final, però no és així. Encara hi ha altre tema que arrodoneix la novel·la
tancant una etapa. Este final definitiu està relacionant amb la vida anterior
que Tango portava i que l’autor ja va mostrar en altra novel·la anterior.
La novel·la es llig molt fàcilment, això és un punt a favor per a que els
joves agafen a gust la lectura del llibre, són molts capítols curts que van
desenvolupant la història seguint un fil lineal. No hi ha cap complicació
formal per a llegir-la. Es narra en tercera persona sempre. I com ja he dit el
contingut està carregat d’intriga que convida a especular sobre quin final
comporta.
M’agrada que es parle de llocs concrets i de carrers determinats, això
situa al lector i el més tafaner, pot anar seguint el trajecte amb un plànol o
mapa a la mà. De fet es pot llegir un poc de recorregut turístic per Cusco de
la mà d’una jove guia. M’agrada també que mostre altres cultures diferents al
públic a qui va destinat, pinzellades d’història i de vida actual, perquè conèixer
altres realitats obri les portes a la tolerància i el respecte.
Al pròleg s’explica qui es el protagonista i la seua vida anterior al
viatge al Perú, ens posa en antecedents que Tango va haver de complir una condemna
a un camp de refugiats libis al desert de Tunísia i el fet el va marcar. També
ens parla al pròleg de la jove musulmana Qamar amb qui va tindre una relació
afectiva seriosa, molt important i influent en la seua vida. Tango va començar
a córrer perquè Qamar corria. Tango va eixir de Tunísia diferent, rehabilitat i
responsable. Quan va tornar a casa deixant enrere Qamar, volia treballar de
bomber però no complia els requisits així que optà per entrar al cos de la
guàrdia civil.
Qamar és passat però continua present i fins el final del llibre es només
de pensament. Si, perquè al final i com un cercle narratiu tornem de nou a
saber més d’esta etapa de la seua vida marcada per un comportament no molt lloable.
La novel·la té un ensenyament, ens diu que els somnis s’han de perseguir
però no sempre es poden fer realitat. L'autor fuig de tota novel·la de
color rosa i edulcorada amb matisos irreals, mostrant la vida com és, amb
alegries i decepcions, amb moments feliços i altres que no ho són, preparant així
al joves per a que pensen que la vida no és sempre com ells volen.
M’he quedat amb ganes de llegir la història passada de Tango i Qamar, senzillament
perquè per a mi el desert és especial i em captiva, segur que allò que hi visqueren
els dos,Tango i Qamar, va ser una història fabulosa. Tal volta algun dia llisga
eixa primera part de la vida de Tango i també us mostre la ressenya.
