Pàgines

dimarts, 28 de febrer del 2017

RESSENYA LITERÀRIA: CORRERÉ ELS ANDES PER TU



CORRERÉ ELS ANDES PER TU
Maurici Belmonte Monar

Encara que són poques les novel·les juvenils que en este blog solc ressenyar, “Correré els Andes per tu”,  és un  novel·la dedicada als joves que no podia faltar en este racó. Ho dic per dues raons i ho explique. Primer perquè només llegir el títol suggereix viatge i aventura al país dels inques i el racó viatger està obert a este tipus de temàtiques. I  segona, perquè conec a l’autor i tinc garantía que si descriu un paisatge en concret, el Perú en este cas, ho fa coneixent-lo de primera mà i si parla sobre joves és perquè també en sap. Pel seu treball diari Maurici coneix perfectament com pensen, què fan i què agrada als joves a qui esta adreçada la novel·la: estudiants de Secundària,  encara que també pense que també la podrien llegir els alumnes de final de la Primària. 

I no és fàcil conèixer l’adolescència. Jo mateixa dic obertament que em veig incapaç d’escriure una novel·la juvenil perquè no arribe a entendre els interessos dels joves de setze en amunt. Si es tracta d’escriure per als menuts o adults, ja és altra cosa, són camps, que “més o menys” domine i podria dir que “entenc”, també posant entre cometes la paraula perquè mai s’arriba a entendre totalment.

A la novel·la “Correre els Andes per tu” trobem joves, però ja no són estudiants, tenen una vintena d’anys, ja estan dins del món laboral i compleixen una tasca de responsabilitat i cert risc. Son guàrdies civils, una missió els porta al Perú, no se me queda clara quin tipus de missió, però tan se val, siga la que siga és secundària.

Es nota que l’autor és gran viatger. Tango, el protagonista es mostra emocionat per la perspectiva del viatge, i el autor ho relata amb fluïdesa i convenciment perquè sap de primera mà el sentiment, coneix l’emoció quan s’agafa cada eixida com si fos la primera, és el viatger il·lusionat, curiós, àvid de saber i de trobar noves coses.

Però els protagonistes alhora que guàrdies civils, són joves amb ganes de festa, una cosa no li lleva altra. I l’aventura per a Tango, i els companys amics, comença una nit que sobtadament, sense adonar-se’n, al protagonista li fan una ferida. La ferida és la clau dels esdeveniments que perfilen la novel·la relatada amb ingredients de misteri. Esta part d’intriga, està ben tractada.

En uns dies de vacances els joves decideixen conèixer el Machu Pichu, però no volen fer el trajecte com la majoria dels turistes, volen fer el camí a peu. I ací l’autor mostra com és i com li agrada a ell veure món,  com els rodamons que prefereixen viatjar al seu aire. I és en esta ruta caminant per les muntanyes,  quan comença l’aventura particular i extraordinària que viu la colla de quatre amics, una aventura que, com comprendreu, no vaig a desvetllar. Només avance que per unes circumstàncies concretes els joves coneixen un món insospitat, una realitat amagada de la que volen però no poden escapar pels seus propis mitjos.

L’aventura de visitar el Machu Pichu s’ha truncat i en lloc de meravellar-se amb la ciutat màgica estan vivint un malson. Este malson barrejat amb moments de felicitat enganyosa, sortosament acaba i sembla que la novel·la ha arribat al final, però no és així. Encara hi ha altre tema que arrodoneix la novel·la tancant una etapa. Este final definitiu està relacionant amb la vida anterior que Tango portava i que l’autor ja va mostrar en altra novel·la anterior.

La novel·la es llig molt fàcilment, això és un punt a favor per a que els joves agafen a gust la lectura del llibre, són molts capítols curts que van desenvolupant la història seguint un fil lineal. No hi ha cap complicació formal per a llegir-la. Es narra en tercera persona sempre. I com ja he dit el contingut està carregat d’intriga que convida a especular sobre quin final comporta.

M’agrada que es parle de llocs concrets i de carrers determinats, això situa al lector i el més tafaner, pot anar seguint el trajecte amb un plànol o mapa a la mà. De fet es pot llegir un poc de recorregut turístic per Cusco de la mà d’una jove guia. M’agrada també que mostre altres cultures diferents al públic a qui va destinat, pinzellades d’història i de vida actual, perquè conèixer altres realitats obri les portes a la tolerància i el respecte.

Al pròleg s’explica qui es el protagonista i la seua vida anterior al viatge al Perú, ens posa en antecedents que Tango va haver de complir una condemna a un camp de refugiats libis al desert de Tunísia i el fet el va marcar. També ens parla al pròleg de la jove musulmana Qamar amb qui va tindre una relació afectiva seriosa, molt important i influent en la seua vida. Tango va començar a córrer perquè Qamar corria. Tango va eixir de Tunísia diferent, rehabilitat i responsable. Quan va tornar a casa deixant enrere Qamar, volia treballar de bomber però no complia els requisits així que optà per entrar al cos de la guàrdia civil.

Qamar és passat però continua present i fins el final del llibre es només de pensament. Si, perquè al final i com un cercle narratiu tornem de nou a saber més d’esta etapa de la seua vida marcada per un comportament no molt lloable.

La novel·la té un ensenyament, ens diu que els somnis s’han de perseguir però no sempre es poden fer realitat. L'autor fuig de tota novel·la de color rosa i edulcorada amb matisos irreals, mostrant la vida com és, amb alegries i decepcions, amb moments feliços i altres que no ho són, preparant així al joves per a que pensen que la vida no és sempre com ells volen.

M’he quedat amb ganes de llegir la història passada de Tango i Qamar, senzillament perquè per a mi el desert és especial i em captiva, segur que allò que hi visqueren els dos,Tango i Qamar, va ser una història fabulosa. Tal volta algun dia llisga eixa primera part de la vida de Tango i també us mostre la ressenya.


dissabte, 25 de febrer del 2017

IRLANDA: pinzellades de DUBLIN, la capital -II PART

...i a Dublin, la cervesa Guiness té un museu dedicat a ella...




Irlanda m'agrada i esta capital m'encisa, sembla com si anara per casa. El passeig continua... 

Ah... els pubs! són una temptació! Siga el que siga, encara que per la nit anem a la zona de "marxa", perquè allà donde fueres haz lo que vieres... pel mati estem en forma per seguir caminant. 

Anem a la Grafton Street que és el carrer comercial amb més encís de la ciutat, pel colorit, pels cafès, per les botigues... i per les actuacions en directe d’artistes i cantants. Al final del carrer està l’afamat centre comercial Stephen’s Green, al que cal entrar-hi, encara que siga per veure l’estructura metàl·lica interior sota un sostre de vidre que li dóna aspecte d’hivernacle i un aire romàntic.

Enfront del centre comercial hi ha un dels parcs més bonics de la ciutat, St. Stephens Green on els locals van a  descansar asseguts a la gespa.



centre comercial

Trobem a la famosa  Molly Malone, en escultura, clar!. Molly és un personatge del segle XVII, fictici o real, no se sap. Era una venedora de peix que, representa la vida popular de Dublin, així com James Joyce representa la vida cultural. També es diu de Molly Malone, que de nit era una prostituta. La fama de la pescatera arribà fins a l’extrem que se li va dedicar una cançó que és l’himne no oficial d’Irlanda.

Molly Malone


    
 A James Joyce també l’hem vist abans i també hem fet el mateix protocol que a Molly, hem parat a  saludar-lo, s’ha de ser educats! L’escriptor no pot faltar en la ciutat que tantes vegades va descriure als seus escrits.

James Joyce

Visitem el Trinity college, la universitat més antiga d’Irlanda, que va ser fundada per la reina Isabel I l’any 1592. Segles i segles d’història imposen, causen un respecte especial. Hi estan les residencies dels estudiants, l’ambient ple de joves ha de ser fantàstic.

Al Trinity entrem a l’exposició del llibre de Kells que és un manuscrit escolàstic molt preuat, és del segle VIII. Són  miniatures fetes al monestir de Kell, lloc que era un dels focus culturals més importants de l’alta edat mitjana. També visitem la biblioteca... la més gran que he vist a la meua vida... quina meravella!! Em quede bocabadada amb la sala gran, la long room, que té 65 metres de llarga i acull més de 200.000, dels més antics de la biblioteca.





No ens cansem de passejar per l’acollidora ciutat. Una particularitat de Dublín respecte a la resta de capitals europees és que la catedral i tot allò que representa el poder medieval o de l’edat moderna no està al centre. St. Patricks Cathedral, l’església més gran del país és una meravella.




            
Anem al barri georgià i a la plaça Merrion Square, que  té un encís especial perquè està formada per cases georgianes de colors diversos que ressalten sobre la rajola roja dels edificis. Són cases que van ser habitades per personatges importants, Oscar Wilde, que està en escultura al parc central, va ser un d’ells.




           
Hi ha moltes cases georgianes en Dublín. La majoria són estretes i de tres pisos, en esta plaça es veuen totes molt arreglades i condicionades com a galeries, tendes o bed and breakfast.


Que bonica és la ciutat i tota Irlanda...! Estem en un país orgullós dels seus extravagants rècords: el percentatge més alt de dones amb el pèl roig i de quantitat d’ordenacions sacerdotals... i de dies de pluja. També el major consum de te per càpita, l’índex més baix de suïcidis i presumeix de la invenció del llibre més difós en occident després de la Bíblia, el llibre Guiness, fet per l’ inventor de la cervesa local. Per cert, cap a la fàbrica museu Guines  anem, per a que no ens ho conten... diuen que és la més gran d’Europa.  És que cartells de guiness, n’hem vist per tot arreu... es nota que hi ha molta inversió en publicitat i que hi haurà molts beneficis, de fet és el lloc més reclamat turísticament del país.


   
Seguint el plànol anem buscant-la... ens despistem però al capdavall la trobem, hi està, a l’entrada ben gran trobem altre cartell que ens indiquen que hem arribat. Un  d’ells està acompanyat d’una arpa.  L’arpa no és només un instrument musical és símbol de patriotisme gaèlic.

El museu dedicat a la cervesa negra és un gran edifici que barreja externament antiguitat i modernitat...


I per dins... està la  fàbrica que compta amb més de 200 anys de producció de cervesa negra, tot és modern, per tot arreu vídeos, mostradors, explicacions, panels informatius... molta tecnologia. Hi ha fins i tot fonts...




            
Un arpa presideix una escaparata, eixe detall si que m’agrada.


La fàbrica de Guiness, al meu parer, és un muntatge propagandístic emprant última tecnologia. No m’agrada, és el que pense al primer colp. Tampoc es que estiga massa interessada per saber dels secrets de la cervesa, a més a més, em fa pensar en la quantitat de diners malgastats que farien millor funció en altres coses... La torre circular és un bar, Gravity Bar, on et conviden a una cervesa guiness... Encara que “convidar”  és una manera de dir les coses, perquè per entrar hem pagat 14 euros. Al menys hi ha bones vistes de la ciutat i compensa.


        
No em cansaré de dir com m’agrada el país, així que ens acomiadem amb pesar perquè particularment em quedaria més temps. Llàstima que l’estada s’acabe! Triem per a sopar un lloc amb fama per peculiar, és una església!!! Si, si... una església ara reconvertida en restaurant.



         
 I al dia següent... les últimes compres al Pennys (pare del famós Primark,) desprès agafem les maletes, deixem la casa victoriana que ens ha acollit... i cap a Espanya! 

Tornaré Dublin, tornaré Irlanda! Tan de bo siga així perquè és un pais que m'agrada.



QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu. 2008

dimarts, 21 de febrer del 2017

RESSENYA de cine: LO QUE DE VERDAD IMPORTA




Lo que de verdad importa
Paco Arango

                                                                                  leer en castellano

He vist “Lo que de verdad importa”, tenia ganes, tan per la pel·lícula en si i els paisatges evocadors que pogueren eixir, com per la informació que he sabut, i no sabia, gràcies a ella.

Pas a pas.

M’ha agradat i he gaudit perquè des de l’inici al final la meua intenció no ha estat analitzar sobre qualitat artística o cinematogràfica, no he intentat buscar tres peus al gat en l’argument i l’he mirada en tot moment  amb ulls positius sabent que és per una bona causa. És una història simple, amb tocs fantasiosos que la fan més o menys creïble i amb un tractament de la fe i els poders divins que la fan més o menys polèmica. Estic segura que opinions hi haurà per a tots els gustos. 

Per a mi és una pel·lícula de les que qualifique de tendra i dolça i això, ja és prou motiu per anar a veure-la. He eixit del cine amb un somriure, tranquil·la, no com altres vegades que he eixit angoixada i el cor en un puny. Tal volta haguera sigut més adequat el títol en angles: “El curandero”, però en tot cas el que s’ha escollit explica la intencionalitat que ens transmet: que hem de centrar-nos en “el que importa” i no en aspectes secundaris, que és el que fem habitualment.

Està tractada amb to de comèdia però fa pensar al voltant d’aspectes importants: està el tema de l’egoisme del protagonista que afronta amb incredulitat el que li passa, el tema de la fe cega de que el que qualsevol impossible pot passar, el fet de mantindre l’esperança sempre viva, el d’afrontar la vida i la mort amb valentia... el de no saber quines paraules emprar davant d’un malalt...

I com correspon a un blog de viatges, també veig la vessant viatgera. En  “Lo que de verdad importa” hi ha un  doble viatge.

Primer està el viatge de ficció que el protagonista Alec es veu obligat a fer per salvar uns deutes. I és així com podem veure uns preciosos paisatges de naturalesa marítima de la península de Nueva Escocia al Canada.

I segon està el viatge real que gràcies a esta pel·lícula xiquets i xiquetes espanyols malats de càncer podran fer a uns campaments d’estiu creats fa vint anys per l’actor Paul Newman. Si, Newman a més a més de tindre uns ulls blaus captivadors i demostrar la seua professionalitat en pantalla, era una persona solidaria i compromesa. Paul Newman creà uns campaments, Serious Fun Children's Network, on acudeixen cada any milers de xiquets i xiquetes que per uns dies obliden la malaltia, és un lloc on poden ser els xiquets que per culpa dels tractaments mèdics no poden ser, hi juguen, hi es diverteixen, hi comparteixen experiències, hi s’ajunten  amb altres xiquets i xiquetes i junts somnien desperts i són feliços. I eixe somni i felicitat, una vegada viscut, els acompanya quan ja no hi són al campament.

Paco Arango és el cineasta espanyol i “pare” de la fundació Aladina, que ha escrit, produït i dirigit “Lo que de verdad importa”. Només entrar al web de la fundació ens podem fer una idea de quant de bé i felicitat es genera gràcies a l’entusiasme de algunes persones. En este cas Arango s’ha unit amb Clea, la filla de Paul Newman i el cent per cent dels beneficis de la pel·lícula són integrament per a que xiquets i xiquets malalts de càncer puguen assistir als campaments d’estiu creats per l’actor.

En una societat, on just en estos dies predominen les noticies de lladres mentiders sense escrúpols, que eisca a la llum que hi ha persones que treballen de manera altruista i lluiten per bones causes, hauria de ser  una gran noticia de portada. Per què no se es coneix més el què fan les fundacions d'ajuda? Per què no es divulguen les bones accions? Pense sincerament que este tipus d’informació és la que deuria de propagar-se i no les negatives i dolentes en les quals tendim a furgar i furgar a opinar sense saber i jutjar més que els tribunals.  Sempre és bo saber de bones accions, de persones altruistes que donen el seu temps i dediquen els seus diners per a bones finalitats, sempre és bo conèixer estos casos, dignes d’exemple,  per poder tirar-los un com de mà i alhora convidar-nos a  pensar què fem nosaltres per la resta de gent.

Tots els meus digníssims respectes a Arango i Newman, i tota la gent com ells, per tindre el cor tan gran i per contribuir al benestar de tanta gent.

Així que aneu al cine a veure-la. Els actors fan bé el seu paper: Alec, l’oncle, la veterinària, el rector, el policia... els habitants del poble, la xiqueta de 13 anys... i fins i tot els animals, gos i ovelles, fan el seu rol a la perfecció. M'he quedat amb les ganes de veure algún actor o actriu dels nostres, dels molts tan bons profesionals que hi ha a Espanya, ho dic per a que Arango ho subsane a la próxima pel.licula que faça. 

La música acompanya, i destaque dues cançons que m’han encantat. Una sobradament coneguda que sovint escolte en casa, "Somewhere over the rain" i la que composada per Arango que sona junt als crèdits finals, "We take our fun seriously" en la que canta una xiqueta de 14 anys donant les gràcies a Paul Newman.

Just alhora que escoltem la cançó  apareixen en pantalla fotos de l’actor junt a diversos xiquets i xiquetes en els campaments, estan fent diverses activitats lúdiques, jugant, pintant... i tots mostren un gran somriure a la boca, no és per a menys, estan al costat del seu àngel particular, el que ha fet possible que durant uns dies s’obliden del seu món particular.

Molt bé per esta pel·lícula i totes les iniciatives que porten endavant tots els “àngels de carn i os” del món. Per cert,  em vaig alegrar molt  veure la sala del cine plena de gom a gom, espere que continue amb la bona acollida, m’agradaria, de debò, perquè al capdavall el que hem de fer és centrar-nos en el que de veritat importa, tindre clar quina és per a nosaltres i no perdre el temps en banalitats.



RESEÑA de cine: Lo que de verdad importa




Lo que de verdad importa

Paco Arango



He visto "Lo que de verdad importa", tenía ganas, tanto por la por la película en sí y los paisajes evocadores que pudieran aparecer, como por la información que he sabido, y no sabía, gracias a ella.

Paso a paso.

Me ha gustado y he disfrutado frente a la pantalla porque desde el inicio hasta el fin mi intención no ha sido analizar sobre calidad artística o cinematográfica, no he intentado buscar tres pies al gato en el argumento y la he estado mirando en todo momento con ojos positivos sabiendo que es por una buena causa. Es una historia simple, con toques fantasiosos que la hacen más o menos creíble y con un tratamiento de la fe religiosa y los poderes divinos que la hacen más o menos polémica. Estoy segura que opiniones habrá para todos los gustos. 

Para mí es una película de las que califico de tierna y dulce y eso, ya es motivo suficiente para ir a verla. He salido del cine con una sonrisa, tranquila, no como otras veces que he salido angustiada y con el corazón en un puño. Tal vez hubiera sido más adecuado el título en inglés: "El curandero", pero en todo caso el que se ha escogido explica la intención que nos transmite: que debemos centrarnos en "lo que importa" y no en aspectos secundarios, que es lo que solemos hacer habitualmente.

Está tratada en tono de comedia pero da que pensar sobre aspectos importantes: está el tema del egoísmo del protagonista que afronta con incredulidad lo que le pasa, el tema de la fe ciega de que cualquier imposible puede pasar, el hecho de mantener la esperanza siempre viva, el de afrontar la vida y la muerte con valentía... el de no saber qué palabras emplear ante un enfermo…

Y como corresponde a un blog de viajes como es este, también veo la parte viajera. En "Lo que de verdad importa" hay un doble viaje.

Primero está el viaje de ficción que el protagonista Alec se ve obligado a hacer para salvar unas deudas. Y es así como podemos ver unos preciosos paisajes de naturaleza marítima de la península de Nueva Escocia en Canadá.

Y segundo, está el viaje real que gracias a esta película niños y niñas españoles enfermos de cáncer podrán hacer a unos campamentos de verano creados hace veinte años por el actor Paul Newman. Si Newman, además de tener unos ojos azules cautivadores y demostrar su profesionalidad en pantalla, era una persona solidaria y comprometida. Y creó unos campamentos, Serious Fun Children's Network, donde acuden cada año miles de niños y niñas que por unos días olvidan la enfermedad. Es un lugar donde pueden ser los niños que por culpa de los tratamientos médicos no pueden ser, juegan, allí se divierten, comparten experiencias, se juntan con otros niños y niñas, sueñan despiertos y son felices. Y ese sueño y felicidad, una vez vivido, los acompaña cuando ya no están en el campamento.

Paco Arango es el cineasta español, "padre" de la fundación Aladina, que ha escrito, producido y dirigido "Lo que de verdad importa". Sólo entrar en la web de la fundación nos podemos hacer una idea de cuánto bien y felicidad se genera gracias al entusiasmo de algunas personas. En este caso Arango se ha unido a Clea, la hija de Paul Newman y el cien por cien de los beneficios de la película son íntegramente para que niños y niños enfermos de cáncer españoles, puedan asistir a los campamentos de verano creados por el actor.

En una sociedad, donde justo en estos días predominan las noticias de ladrones mentirosos sin escrúpulos, que salga a la luz el trabajo altruista y la lucha por las buenas causas, debería ser una gran noticia de portada. ¿Por qué no se  conoce más lo que hacen las fundaciones? ¿Por qué no se divulgan las buenas acciones? Pienso sinceramente que este tipo de información es la que debería propagarse y no las negativas y malas en las que tendemos a escarbar y escarbar opinando sin saber y juzgando más que los tribunales. Siempre es bueno saber de personas que dedican su tiempo y donan su dinero para buenas fines, siempre es bueno conocer estos casos, dignos de ejemplo, para poder echarles una mano y al mismo tiempo hacernos pensar que hacemos, o podríamos hacer, nosotros por el resto de la gente.

 Mis  respetos más dignos a Arango y Newman, y toda la gente como ellos, por tener el corazón tan grande y por contribuir al bienestar de tanta gente.

Así que id al cine a verla. Los actores cumplen con su papel: Alec, el tío, la veterinaria, el cura, el policía... los habitantes del pueblo, la niña de 13 años... y hasta los animales, perro y ovejas, hacen su rol a la perfección. Por cierto tal vez cabe decir en este momento, que me he quedado con las ganas de ver algún actor o actriz de los nuestros, de los muchos tan buenos profesionales que hay en España, lo digo para que Arango lo subsane a la próxima película que haga. 

La música acompaña, y destaco dos canciones que me han encantado. Una sobradamente conocida que a menudo escucho en casa, Somewhere over the rain y la que suena junto a los créditos finales, We take our fun seriously" compuesta por Arango, en la que canta una niña de 14 años dando las gracias a Paul Newman. 

Justo a la vez que escuchamos la canción aparecen en pantalla fotos del actor junto a varios niños y niñas en los campamentos haciendo diversas actividades lúdicas  y todas las caras muestran una gran sonrisa en la boca, no es para menos, están junto a su ángel particular, el que está haciendo posible que durante unos días se olviden de su mundo particular.

Enhorabuena por esta por  película y todas las iniciativas que llevan a cabo todos los "ángeles de carne y hueso" del mundo.

Por cierto, me alegré mucho ver la sala del cine llena a rebosar, espero que siga con la buena acogida. Me gustaría, de verdad, porque al final lo que hay que hacer es centrarse en lo que de verdad importa, tener claro cuál es para nosotros  y no perder el tiempo con banalidades.

dissabte, 18 de febrer del 2017

IRLANDA: pinzellades de DUBLIN, la capital I PART

Irlanda està orgullosa dels seus extravagants rècords i presumeix de la invenció del llibre més difós en occident després de la Bíblia, el llibre Guiness, fet per l’ inventor de la cervesa local.

Cases típiques victorianes.

        
Estem a Dublin, el punt final d’un trajecte fabulós per l’illa verda, recorrent a peu rutes per paratges naturals i passant-ho bé per les nits en els pubs mesclant-nos entre els locals... Mai oblidaré les illes Aran, la peninsula de Dingle,  Sligo, Cong, The burren, Moher, Kilkenny i Cashel, Killarney, Glendagough, Bru Na Boinne, castells  o ciutats com Galway.

Ara toca Dublín,  és la segona vegada que vinc a esta ciutat, però de la primera fa tant de temps que quasi ni recorde res. Així que tinc especial interès per tornar a trepitjar carrers per traure del subconscient el que guarda d’aquella visita de fa tants anys. I ho aconsegueisc, la ment és molt poderosa, veig llocs i dic amb tota seguretat jo sé que açò  ho he vist abans, encara que ni ho recordava fins uns moment abans.


  

M’agrada esta capital amb encís fundada pels víkings als segle IX i que arribà a convertir-se en un dels ports més importants d’Europa, m’agrada assaborir el pas de la història. Diuen que actualment concentra la major part de la totalitat de la població d’Irlanda i és el país més jove d’Europa, la meitat de la població és menor de 25 anys.



És una ciutat acollidora perfecta per recórrer caminant, és un goig passejar pels amples carrers i observar els elegants edificis, a més a més, sovint sembla que estem a Espanya, perquè s’escolta  parlar espanyol per tot arreu, perquè estudiants espanyols hi ha un grapat, en els pubs, passejant, en les botigues... bé venent o comprant.


  
En la nostra visita per Dublín anem al nostre aire, mapa en mà i a peu, les indicacions de terra ens indiquen on hem de mirar per a que no ens atropelle cap vehicle... tot un encert.



       
L’obelisc Spire és el nostre punt de referència des del bed and breakfast on ens quedem a dormir perquè està molt a prop d’este monument. Així que anem per on anem, no ens perdem a l’hora de tornar a “casa”.


        
És que l’obelisc es veu des de molts llocs de la ciutat, com és tant alt!.Fa 121 metres d’alt, a la base té 3 metres d’amplària i va fent-se cada vegada més fi fins arribar als 15 cm en la punta. I la punta s’il·lumina, donant llum a la nit dublinessa. És al carrer O’Connell,  que és el punt neuràlgic de Dublín, el carrer més llarg i transitat.  Al carrer, a més a més de l’alta agulla, també està l’estàtua del llibertador Daniel O’Connell i la de l’escriptor James Joyce. L’oficina de correus no passa desapercebuda, construïda l’any 1818, és un dels edificis importants amb un gran pòrtic de pedra renaixentista.





El camí vorejant el riu que va del pont O’Connell al de Penny és niu d’artistes i molt propici per al passeig, és molt agradable per l’ambient.


O’Connell bridge fa 42 metres sobre les aigües i és el pont més important de la ciutat i està dedicat a un dirigent polític, molt popular durant la primera meitat del segle XIX.


  
Ha’Penny bridge és el pont de vianants més fotografiat degut a la seua singularitat. El nom li ve perquè antigament s’havia de pagar un moneda anomenada penic per poder creuar-lo.


         
Travessant el pont de Penny ens trobem a la zona de pubs i restaurants de Temple bar, d’ambient nocturn eminentment turístic, és una àrea per perdre’s entre carrers i pubs que competeixen per quin de tots és el més animat.


           
És visita obligada, com no anar-hi? Com no caure en la temptació de fer-se una pinta malgrat no beure’n mai? L’ambient és incomparable, a la gent jove local ens afegim els forasters, joves o també de més edat, hi estem tots barrejats. Els locals estan de gom a gom, no cap ni una agulla. Generalment no m’agraden els llocs tan plens però sempre està l’excepció que confirma la regla. Ho passem realment bé i la quantitat de gent empentant i angoixant, ni molesta perquè hem anat conscienciats del que anàvem a trobar. O serà efecte de la cervesa? 



        
QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu. 2008

dimarts, 14 de febrer del 2017

RESSENYA de cine: LION





Lion
Garth Davis

Lion és una pel·lícula que mostra cruament la realitat de la India i especialment la dels xiquets abandonats, orfes o desemparats pero sempre marginats, que viuen amb la misèria de companya pels carrers de les ciutats. I també parla de la adopció i el fet de desarrelar-se. Estos dos aspectes són temes importants i només per això la pel·lícula val la pena veure-la.

Però Lion també és un llibre. No amb este títol, el llibre autobiogràfic en el qual s’ha basat la pel·lícula és 'Un largo camino a casa', de Saroo Brierley. Particularment saber que el que estava veient està basat en fets reals ha fet que em mantinga amb el cor encongit veient el patiment pel qual ha passat el protagonista durant la infantesa i després m’ha fet empatitzar amb ell quan de major la recorda i es motiu de turment.

Us explique un poc. Saroo, de cinc anys, és un dels xiquets que cada dia malviu pels carrers de la India, amb la seua família. Saroo agafa carbó i el ven, sa mare es guanya el sou carregant pedres.  I malvisquent sobreviuen, és una història de supervivència.

Saroo és tremendament fort i hàbil, és intel·ligent i espavilat. Un dia se’n va amb el germà a treballar per al nit i per diverses circumstàncies acaba dins d’un tren que es posa en marxa i el porta a un lloc ben allunyat, la gran ciutat de Calcuta. Allà està a soles i no sap dir qui és ni d’on ve, no sap explicar-se per a poder trobar a la família. L’envolta un món impassible i ple de desaprensius, se’n troba un que el vol vendre. Però amb les bones cames corredores que sortosament té s’escapa. Al final acaba sota la protecció de l’Estat i adoptat per una família australiana que se l’emporta a Tasmania deixant enrere els seus arrels i el passat.

La pel·lícula està dividida en dues parts molt definides. La primera especialment m’ha resultat molt atraient, quasi sense paraules, sense diàlegs és majoritàriament visual amb una música potent i captivadora que va relatant tot el contingut de la vida a la India. M’ha agradat veure eixa dura realitat de la mà del xiquet que es qui pateix la crueltat del lloc en primera persona. I resulta contradictori dir que m’ha agradat esta part perquè el que he vist ha estat un món  terrorífic, espantós, una realitat difícil de digerir. Tanmateix,  amb la bellesa com s’han tractat les imatges es va empassant l’horror que viu Saroo deambulant pels carrers de la caòtica Calcuta: s’hi veuen les màfies, els abusos de menors, la densitat de població que mira i no veu, la impassibilitat de la gent, el desgavell circulatori que no respecta normes, els xiquets a soles sense ningú que els ampare...

L’actuació del xiquet de cinc anys és impressionant. L’actor ha estat una gran elecció perquè només amb els seus grans ulls captiva, enamora, entendreix, el xiquet és qui enganxa a seguir sense perdre detall i ens fa adoptar una mirada protectora. És el xiquet el que aconsegueix guanyar-se la voluntat de l’espectador i endolcir la misèria. Mirem a traves dels seus ulls que observen la vida que li ha tocat viure i anem avançant pels carrers de la India amb les seues cames corrent i corrent fugint de tot el que veu que hi ha perill.

La segona part m’ha semblat massa llarga, la crisis d’identitat que pateix Saroo després de vint anys s’hi podia haver explicat de manera més resumida. Crec que esta segona part en forma de melodrama queda en segon pla front a la potencia dramàtica i visual de la primera. Saroo creix dins d’una cultura diferent  a la pròpia, viu a Austràlia i no coneix res del seu passat, ni menjars ni costums, però un dia comença a obsessionar-se per trobar allò que era seu, vol retrobar a sa mare i els germans.  Tot comença en una estada a Melbourne on va  a estudiar i on coneix a gent de diversos països entre els quals hi ha hindús.  Es quan s’adona de la seua ignorància sobre allò que li pertany i vol saber i comença a escorcollar en la ment recordant la infantesa. Amb ajuda d’internet i hores i hores buscat i establint relacions amb els records que conserva  aconsegueix trobar el seu lloc de procedència. Alhora se sent  culpable perquè pensa que buscant la família biològica està traint a la família adoptiva que l’ha cuidat.


Trobe interessant que es tracte el tema de les adopcions internacionals sobre l’angoixa que deu suposar no saber d’on vens i qui eres. La pel·lícula fa pensar en el fet de si fem bé o no desarrelant als xiquets del lloc de procedència siga la India, Rússia, Etiòpia o la Xina, quan se’ls emportem a Espanya i els eduquen en una realitat ben diferent a la seua. Fa pensar en els avantatges que el xiquet o xiqueta  aconsegueix però també els en  els inconvenients que es deriven. Es un tema obert a debat perquè sempre hi ha partidaris per una banda i detractors per altra.


I dins del tema de l’adopció també es parla dels xiquets que no aconsegueixen adaptar-se,  i cal para molt l’atenció perquè potser no és culpa del xiquet, ni  dels pares adoptius,  ni de la societat, el que pot passar és la falta de comprensió per no entendre que eixe xiquet porta darrere un món i un bagatge que no pot oblidar, encara que ara estiga envoltat de comoditats i riqueses. Sobre este aspecte  em quede amb una frase molt important que es diu a la pel·lícula, la que diu que els xiquets adoptats no són fulles en blanc sobre les quals es pot escriure una història feliç perquè estos xiquets porten el seu un bagatge.


Al final és un cant a l’esperança a no rendir-se mai, a lluitar pels somnis, a l’amor sense condicions a qui t’estima. Família adoptiva o família biològica no importa l’amor pot repartir-se. Lion pretén emocionar i cert que ho aconsegueix especialment al final amb les imatges dels personatges reals que apareixen junt als crèdits.