RESSENYA de cine: LION

Lion

Garth Davis

Lion és una pel·lícula que mostra cruament la realitat de la India i especialment la dels xiquets abandonats, orfes o desemparats pero sempre marginats, que viuen amb la misèria de companya pels carrers de les ciutats. I també parla de la adopció i el fet de desarrelar-se. Estos dos aspectes són temes importants i només per això la pel·lícula val la pena veure-la.

Però Lion també és un llibre. No amb este títol, el llibre autobiogràfic en el qual s’ha basat la pel·lícula és 'Un largo camino a casa', de Saroo Brierley. Particularment saber que el que estava veient està basat en fets reals ha fet que em mantinga amb el cor encongit veient el patiment pel qual ha passat el protagonista durant la infantesa i després m’ha fet empatitzar amb ell quan de major la recorda i es motiu de turment.

Us explique un poc. Saroo, de cinc anys, és un dels xiquets que cada dia malviu pels carrers de la India, amb la seua família. Saroo agafa carbó i el ven, sa mare es guanya el sou carregant pedres.  I malvisquent sobreviuen, és una història de supervivència.

Saroo és tremendament fort i hàbil, és intel·ligent i espavilat. Un dia se’n va amb el germà a treballar per al nit i per diverses circumstàncies acaba dins d’un tren que es posa en marxa i el porta a un lloc ben allunyat, la gran ciutat de Calcuta. Allà està a soles i no sap dir qui és ni d’on ve, no sap explicar-se per a poder trobar a la família. L’envolta un món impassible i ple de desaprensius, se’n troba un que el vol vendre. Però amb les bones cames corredores que sortosament té s’escapa. Al final acaba sota la protecció de l’Estat i adoptat per una família australiana que se l’emporta a Tasmania deixant enrere els seus arrels i el passat.

La pel·lícula està dividida en dues parts molt definides. La primera especialment m’ha resultat molt atraient, quasi sense paraules, sense diàlegs és majoritàriament visual amb una música potent i captivadora que va relatant tot el contingut de la vida a la India. M’ha agradat veure eixa dura realitat de la mà del xiquet que es qui pateix la crueltat del lloc en primera persona. I resulta contradictori dir que m’ha agradat esta part perquè el que he vist ha estat un món  terrorífic, espantós, una realitat difícil de digerir. Tanmateix,  amb la bellesa com s’han tractat les imatges es va empassant l’horror que viu Saroo deambulant pels carrers de la caòtica Calcuta: s’hi veuen les màfies, els abusos de menors, la densitat de població que mira i no veu, la impassibilitat de la gent, el desgavell circulatori que no respecta normes, els xiquets a soles sense ningú que els ampare...

L’actuació del xiquet de cinc anys és impressionant. L’actor ha estat una gran elecció perquè només amb els seus grans ulls captiva, enamora, entendreix, el xiquet és qui enganxa a seguir sense perdre detall i ens fa adoptar una mirada protectora. És el xiquet el que aconsegueix guanyar-se la voluntat de l’espectador i endolcir la misèria. Mirem a traves dels seus ulls que observen la vida que li ha tocat viure i anem avançant pels carrers de la India amb les seues cames corrent i corrent fugint de tot el que veu que hi ha perill.

La segona part m’ha semblat massa llarga, la crisis d’identitat que pateix Saroo després de vint anys s’hi podia haver explicat de manera més resumida. Crec que esta segona part en forma de melodrama queda en segon pla front a la potencia dramàtica i visual de la primera. Saroo creix dins d’una cultura diferent  a la pròpia, viu a Austràlia i no coneix res del seu passat, ni menjars ni costums, però un dia comença a obsessionar-se per trobar allò que era seu, vol retrobar a sa mare i els germans.  Tot comença en una estada a Melbourne on va  a estudiar i on coneix a gent de diversos països entre els quals hi ha hindús.  Es quan s’adona de la seua ignorància sobre allò que li pertany i vol saber i comença a escorcollar en la ment recordant la infantesa. Amb ajuda d’internet i hores i hores buscat i establint relacions amb els records que conserva  aconsegueix trobar el seu lloc de procedència. Alhora se sent  culpable perquè pensa que buscant la família biològica està traint a la família adoptiva que l’ha cuidat.

Trobe interessant que es tracte el tema de les adopcions internacionals sobre l’angoixa que deu suposar no saber d’on vens i qui eres. La pel·lícula fa pensar en el fet de si fem bé o no desarrelant als xiquets del lloc de procedència siga la India, Rússia, Etiòpia o la Xina, quan se’ls emportem a Espanya i els eduquen en una realitat ben diferent a la seua. Fa pensar en els avantatges que el xiquet o xiqueta  aconsegueix però també els en  els inconvenients que es deriven. Es un tema obert a debat perquè sempre hi ha partidaris per una banda i detractors per altra.

I dins del tema de l’adopció també es parla dels xiquets que no aconsegueixen adaptar-se,  i cal para molt l’atenció perquè potser no és culpa del xiquet, ni  dels pares adoptius,  ni de la societat, el que pot passar és la falta de comprensió per no entendre que eixe xiquet porta darrere un món i un bagatge que no pot oblidar, encara que ara estiga envoltat de comoditats i riqueses. Sobre este aspecte  em quede amb una frase molt important que es diu a la pel·lícula, la que diu que els xiquets adoptats no són fulles en blanc sobre les quals es pot escriure una història feliç perquè estos xiquets porten el seu un bagatge.

Al final és un cant a l’esperança a no rendir-se mai, a lluitar pels somnis, a l’amor sense condicions a qui t’estima. Família adoptiva o família biològica no importa l’amor pot repartir-se. Lion pretén emocionar i cert que ho aconsegueix especialment al final amb les imatges dels personatges reals que apareixen junt als crèdits.