RESSENYA LITERÀRIA: DE CATEGORIA ( Internacional)

De categoria (internacional)

Vicent Marco

M’acabe de llegir este compendi carregat de bon humor que parla sobre els valencians, sobre què fem i com som (no tots, alguns ) i just acabe de saber que ja hi ha una segona part. Vicent Marco, l’autor, està fent presentacions i publicitat del segon volum “De molta categoria”. Í molt bé, per cert. Veig que té controlat el màrqueting i està dotat per al comerç. Això està bé, tota pedra fa forat, en este món del llibre no sempre es llig el millor, es llig el que es coneix perquè es fa visible, d’una manera o altra. Malauradament hi ha molts libres  desconeguts.

M’alegra que “De categoria! tinga segona part perquè en esta primera m’ho he passat molt bé. Emprant l’expressió del títol podria dir que ha estat una lectura “de categoría”, sobre tot per divertida. Per a qui no és valencià cal explicar que “de categoria” és una expressió molt valenciana que contesta a la pregunta de com està una cosa, o com ens ho hem passat, o com estem... No tots la diem, i si la diem no tothom l’emprem en el mateix grau, però si hi ha moltes persones que sovint tenen l’expressió en la boca. I ara em ve al cap un company de treball que en totes les frases emprava el “de categoria” típic valencià, en totes, no exagere, el que era estrany era que no l’emprara cada vegada que obria la boca.

“De categoria “ és un llibre complet i variat, hi ha de tot barrejat però amb cert ordre. Es pot llegir d’una tirada o per parts obrint full i escollint a l’atzar. Podria dir-se que és una guia humorística per entendre el caràcter valencià, el del carrer, el popular, però pense, sense voler llevar mèrit al contingut, que el personatge valencià que mostra és especialment el que viu a València ciutat i les comarques dels voltants perquè, per parlar del que més conec, a la meua comarca tenim altres peculiaritats diferents.  

El llibre té una curiositat formal, Vicent Marco s’ha agafat la llicència de fer un llibre bilingüe totalment, sense atendre cap ordre establert. És un manual bilingüe de la mateixa manera que ho som els valencians, així hi ha unes parts escrites en castellà i altres en valencià. Això en un principi està bé, perquè és com parlem, no? Aleshores el llibre també ho representa, la deducció és lògica. Però el bilingüisme del qual parla Vicent Marco és la manera particular de parlar de molta gent, que en realitat no coneix en profunditat cap de les dues llengües, és el que resulta quan barreja paraules d’una llengua i altra. I així escoltem sovint en una conversa una frase amb una paraula en valencià i dos en castellà, una castellanitzada i altra valencianitzada. Vicent Marco explica eixa falta de normes lingüístiques i morfosintàctiques amb humor, fa evident una realitat que a més a més de traure’ns un somriure, pense que ens hauria de fer pensar que el llenguatge és una eina molt important de comunicació i no hem d’agafar-lo a la lleugera. Ho dic des de la perspectiva personal: m’agrada el llenguatge i analitzar-lo, i des de l’àmbit professional, lluite cada dia per a que des de menuts es faça una expressió oral ben feta.

A banda d’estes consideracions, m’agrada el contingut del llibre i m’agrada la forma com està editat. És atractiu pels colors i les il·lustracions, pels requadres ressaltant aspectes. És un llibre idoni per passar el temps i oblidar maldecaps, rient a la gana amb cada ocurrència de Vicent.

L’heu de llegir, els sentit d’humor de l’autor no es pot transmetre en una simple ressenya, tanmateix per a fer-vos boca, explique un resum del que hi ha escrit. Sobre el contingut, primer parla de la identitat, sobre els tòpics valencians i després de fer un llistat matisa que els tòpics no deixen de ser generalitzacions que tampoc s’han de fer molt de cas. En això l’autor té molta raó i a més a més pense que el contingut de tot el llibre és una generalització, explicant trets i característiques que alguns valencians tenen o fan, situacions que viuen, però mai amb les quals mai es poden identificar tothom. Jo mateixa mentre llegia em deia a mi mateixa en algun aspecte “uff quina exageració”...i en altres moments deia.... “si, tens tota la raó”. El que està clar és que cada persona som un món.

I sabent de bestreta esta premissa, capítol a capítol llegim de tot. Parla sobre què és el que ens fa ser valencians i ens diferència de la resta dels mortals. Després explica què es ser valencià de poble o de ciutat, sempre amb tocs simpàtics es para en molts aspectes i acaba parlant dels malnoms als quals els de poble som tan aficionats. També para l’atenció en els personatges típics que als poblets menuts hi ha, parla dels pecats capitals dels valencians que, com la resta dels espanyols patim amb una dosi ben gran.

El capítol dos el dedica a la llengua. I ho fa molt bé. És el meu apartat preferit, per la manera divertida com ho presenta i pel que diu. Trobe molt interessant tot el que explica i agrupa en este apartat detallant el curiós castellà de la parla del valencià. I ho trobe interessant per les divagacions que he dit abans. Este apartat és com un llistat que tothom deuria de llegir per adonar-se què diu de manera incorrecta, siga vocables, expressions o “espardenyades”. No té res que li sobre, cada apreciació que fa l’autor és certa.  El llistat dels insults no falten, és el que primer s’ensenya un estranger quan ve a València. Este capítol també té una apartat molt lloable sobre el valencià propi de llauro, tan de l’ofici com de les eines. Està molt bé perquè són vocables que van castellanitzant-se i oblidant-se i així Vicent Marco les recupera.

El capítol tres el dedica a la gastronomia i comença explicant la varietat d’arrossos que tenim els valencians. És cert que arreu del món pensen que, amb arròs, els valencians només fem paella i ni s’imaginen quants dinars diferents tenim emprant el mateix ingredient. Vicent li dedica una secció a la paella, com no?. També en este apartat s’explica  com entenem nosaltres l’esmorzar, el que ara diuen el “brunch”, detallant  10 claus per distingir-lo de la resta dels àpats. També dedica temps a explicar què es la nostra picaeta, res a veure amb l’aperitiu. A més a més parla d’altres delícies gastronòmiques típicament valencianes. La torrà també és molt valenciana per la qual cosa explica els tipus i el protocol d’actuació, que és tot un ritual, explicat els deu manaments com normes essencials per fer-la com cal. També per demanar begudes  els valencians som peculiars.

El capítol quatre se centra en la ciutat de València, explicant a trets grans com és i com son els valencians que els forasters s’hi poden trobar. Està molt bé l’apartat en el que explica què pensen a l’estranger sobre els valencians: els anglesos, el francesos, els alemanys, els portuguesos, els italians o els americans. És molt graciós, cal llegir-ho. Tot el llibre cal llegir-lo, ho reitere, des de l’inici fins al final. Vicent explica com són els valencians de la capital i després explica com actuen concretament els hipsers o els runners. També explica els inconvenients de conduir en València o les repercussions de l’oratge quan plou, quan fa calor, quan arriba la frescoreta o fa vent. Per als viatgers i turistes Vicent remarca llocs per a visitar. Gràcies Vicent, hi alguns racons que no conec i que sense cap dubte hi aniré deixant-me aconsellar per tu. També dedica especial apartat a les falles, com no podria ser d’altra manera.

Al capítol cinquè, com a cloenda, l’autor mostra un toc de bogeria barrejant aspectes que no tenen molt a veure uns a amb altres i que els ha col·locat com un calaix de sastre. Tots tenen en comú que estan escrits amb imaginació i creativitat a més a més de comptar amb humor que és la tònica general de tot el llibre. Primer proposa que el lector no valencià es valencianitze, després explica què passaria si es valencianitzaren personatges històrics com Armstrong, Shakespeare, Freud o  Colom. Fa una comparativa entre  Grècia i València deixant clar que son dos països més pareguts del que ens pensem. Explica com és una boda valenciana o detalla què es el que ens enfada als valencians. També explica com seria la pel·lícula “Ocho apellidos vascos” a la valenciana. I per últim diu coses que ha de fer un valencià abans de morir. Com veieu este últim capítol és un còctel explosiu.