Pàgines

dimarts, 27 de juny del 2017

RESSENYA de cine : LA CASA DE LA ESPERANZA



LA CASA DE LA ESPERANZA
Niki Caro
Fa quasi un any que vaig estar a Polònia i la pel·lícula m’ha recordat el meu pas per Varsòvia, m’ha fet pensar en  la història de jueus i la impotència del moment que hi havia front a la barbàrie humana. Asseguda al seient del cine, m’ha vingut al cap el barri on estava el gueto, el cementeri jueu, on vàrem anar sota la pluja que li donava un ambient gris en tot moment en consonància amb el que estàvem visitant... he pensat en Auschwitz-Birkenau que vaig visitar esgarrifada pel que transmetia...he recordat la pel.licula "El pianista" que mostra la realitat viscuda i ha tornat a ressonar al meu cap la música de piano que l'acompanyava... i també, com no...en les noticies d’altres valents que, com els protagonistes d’esta pel·lícula, ajudaren als jueus a escapar.
La pel·lícula està basada en fets reals, en els diaris que la protagonista escrivia on relatava com acollia clandestinament jueus i resistents al soterrani del zoo. Els diaris van ser recollits per l’escriptora americana Diane Ackerman que va escriure el llibre “La mujer del guardia del zoo” que en la traducció a l’espanyol quedaria com “ La casa de la buena estrella”.
Recorde que quan anava pel barri jueu de Cracovia em contaren que la zona va començar a prendre vida a partir de la pel·lícula ”La lista de Schindler”, perquè  abans era un barri marginal on ningú volia entrar per por  a la delinqüència. Sortosament a hores d’ara és lloc de moda.
Sense saber si és lloc molt visitat o no, m’agradaria que passara el mateix amb el zoo de Varsòvia. M’agradaria que gràcies a la pel·lícula que dóna a conèixer una història ossada front als alemanys,  fomentara la visita al zoo que és l’escenari on transcorren tots els esdeveniments. Així es fa memòria històrica. El genocidi jueu no s’ha d’oblidar per a que la història no es repeteisca. No sé si el zoo conserva d’aquella època alguna gàbia o paper, mur o moble, que denote el pas dels “afortunats” jueus que passaren pel  zoo d’animals,  però bé es podria plantejar el zoo com una alternativa turística més encara que siga per als cinèfils o seguidors de la història. El matrimoni protagonista, Jan i Antonina Zabinski, rescatà a tres-centes persones i encara que no són les xifres de l’empresari Schindler, són moltes i tingueren la sort d’escapar de la mort, que no és poc. Només que en fóra una ja és destacable per la qual cosa cal fe ressò del fet. Després de la guerra al matrimoni se’ls va concedir la distinció “justos entre la naciones”
A la pel·lícula veiem que tots dos formen un matrimoni exemplar i se’ls nota l’estima pels  animals. Més endavant demostren a més a més altruisme i gran humanitat arriscant la vida pels altres. Els nazis bombardegen el zoo que regenten  i ocupen l’espai com arsenal. Molts animals moren, alguns s’escapen i altres se’ls emporten a Alemanya. La vida del matrimoni canvia. Un oficial alemany està tothora rondant la casa, és altre amant dels animals que té un zoo a Berlin i admira a Antonina, com a persona i també a nivell professional per la seua sensibilitat en el tracte animal.
El matrimoni aconsegueix  convèncer als oficials nazis per mantenir el zoo obert creant una granja de porcs que s’alimentaven del fem del gueto. Així  Jan pot entrar i eixir del gueto sense  problemes i amb una estratagema trau persones. Al soterrani del zoo entre passadissos i gàbies amagades, s’hi queden  provisionalment mentre el matrimoni  busca com traslladar-los. No va ser fàcil per a Jan, nascut en una família acomodada, convertir-se en “el porquer de Varsòvia”, com se l’anomenava, però tenien  amics jueus i no podien tancar els ulls a la realitat.
Dels actors, que interpreten molt bé el seu paper, destaque a Daniel Brühl, perquè és mig espanyol i m’agrada com actua. Ja fa anys que li segueisc la pista, concretament  des del 2003 amb la magnifica pel·lícula Good Bye Lenin. Aleshores tenia vint-i-cinc anys, ara ja té 39 anys, ha passat molt de temps i enmig he vist altre pel·lícules i com ha anat creixent. En esta ocasió el seu paper d’oficial de les SS el fa impecable, ( no és el primer que fa), és creïble, encara que a mi m’agrade més quan fa altres papers més benèvols que este on encarna a un boig pels animals que pretén dur endavant un experiment genètic.
Encara que “ La casa de la esperanza” no aporta res de nou al que ja s’ha vist, la pel·lícula m’ha agradat. Estic segura que de les memòries d’Antonina i posterior llibre, s’ha quedat molt per plasmar, ja se sap que per a fer les pel·lícules han de seleccionar.  També  és cert que hi ha alguns passatges que passen ràpid i es noten buits de contingut com les desavinences conjugals per culpa de l’oficial alemany o evidenciar la crueltat viscuda que queda massa dulcificada, però el que mostra està bé. També falta que els jueus expressen el que senten. Però  en conjunt està ben ambientada,  hi ha coherència i dóna pinzellades de com vivien les persones obligades a viure al gueto, amuntonades com a sardines en llaunes patint fam i fred. Així morien i els alemanys s’estalviaven matar-los ells.  

També cal ressaltar el paper de la dona en una època en la que poca importància se li donava. Antonina  que sembla fràgil, com correspon al temps que viu, a més a més de ser una gran professional al zoo demostrant  gran habilitat en el tracte amb els animals va prendre la iniciativa de dur endavant la perillosa mampresa que la pel·lícula relata. I este aspecte és important fer-lo notar.


dissabte, 24 de juny del 2017

SALAMANCA: CIUDAD RODRIGO

I quants monuments que hi ha! I tots concentrats dins del recinte emmurallat, donem un pas i en tenim un davant, donem altre pas i en tenim altre…

Des de Salamanca eixim cap a Ciudad Rodrigo que està a només 23 quilometres de la frontera amb Portugal, és una ciutat gran, ciutat monumental… ciutat amb protagonisme especial en la guerra de la independència entre 1808 i 1814, querra que, per cert,  deixà petjada en alguns murs de la ciutat. Ciutat Rodrigo té valor patrimonial, va ser declarada conjunt Historic artístic l’any 1944.

Alcasser

Només entrar per l’arc de la muralla trobem l’oficina d’informació i turisme i com sempre faig quan vaig a un lloc que no conec, entre per a que em diga sobre el que hi ha i no hi ha. Em donen un plànol, de la ciutat, molt complet i detallat. Hi ha molt a veure però en una primera ullada sé que en un tres i no res ( relatiu)  es farà la ruta sencera. Ciudad Rodrigo no és molt gran.

Entrada a Ciudad Rodrigo.

I quants monuments que hi ha! I tots concentrats, donem un pas i en tenim un davant, donem altre pas i en tenim altre…i tots estan dins del recinte emmurallat. Són dos quilòmetres i mig el que hi ha de muralla i es pot donar la volta sencera, esta ben condicionada, el passeig és lliure, no cal pagar com en alguna altra ciutat. Nosaltres no fem la passejada, per ara, però si ens encarem en un tram per contemplar i gaudir del paisatge, la vista del riu i
  la ciutat.


Vistes de de la muralla.


Però si es tracta de vistes, les millors són les que trobarem des de la torre de l’homenatge del castell de Enrique II de Tratámara, que és actualment parador nacional, és el que ens han dit, és el que volem comprovar. Cap allà anem seguint l'itinerari turístic que ens hem autopimposat.

Els orígens de la ciutat venen de l’època romana quan Ciudad Rodrigo tingué molta importància. Al segle XII Fernando II la repobla i inicia la construcció de la catedral. Els segles XV-XVI són d’esplendor i prosperitat i els XVII i XVIII és quan es construïren tots els edificis i monuments que hui en dia es conserven fent honor al passat.

En el nostre passeig tranquil, el primer que trobem és la catedral que impacta a la vista per ser immensa, sobre tot tenint en compte que no estem en la capital. L’any 1899 va ser declarada Monument Nacional. A la torre es veuen els efectes de la guerra donat que va servir de defensa.


La catedral.

Trobem moltes cases i edificis importants: casa de los Miranda, casa de los Vázquez, casa de la Marquesa de Cartago, el palau episcopal......palacio del principe...





Al nostre pas trobem moltes cases senyorials.



I anem pujant carrers fins arribar a la plaça del castell, on hi ha un “verraco”, al que no li faig foto perquè no el trobe mai a soles. Sempre hi ha algú al costat que es vol fotografiar junt a l'animal. El verraco és similar als afamats toros de guisando, l’origen és celtibèric. Hi és l’alcasser que és l’actual Parador Nacional.

Alcasser

L’edifici del castell original data de 1372, al segle XVI s’afegí la torre i diverses sales al palau. l’any 1931 s’adapta a les funcions i comoditats de Parador Nacional i va ser el quart en crear-se en Espanya.



Entrem al castell-parador, comprem entrada en la recepció de l’hotel per poder pujar  a la torre i alhora que busquem l’escala, escodrinyem. Gaudim d’una exposició de pintura que hi ha.


Entrem dins...

Abans de pujar entrem als jardins i donem una volta.



Les vistes abans de pujar a la torre.


I ja després ens enfilem per l’estreta escalinata.

Pugem a la torre.

Les vistes de des dalt són magnifiques, només el vent molesta un poc però val la pena admirar el pont medieval sobre el riu Agueda construït sobre un pont antic romà. Mirem entre merlets, veig una plaça de bous  i també s’hi veuen els edificis importants com la catedral envoltada de les teulades de les cases on viuen els habitants de la ciutat.

Des de la torre.


Baixem de la torre, fem una última  i seguim el passeig.




Anem a buscar el palacio de los Aguila, actual museu militar de la guerra de la independència.



I seguint trajecte també parem a la casa de los Vazquez actual seu de correus des de 1944. per admirar l’interior que guarda el sabor històric del passat. Com a curiositat cal dir que en esta  casa es va hostatjar el rei Alfonso XIII en 1928.



El passeig encara no acaba: el convent de la franciscas descalzas, la torre de la casa de chaves...i acabem a la plaça major on fem un merescut descans.




Hem trobat museus situats en  cases rehabilitades i això m’agrada, és una manera d’aprofitament de l’edifici per a que per culpa de l'abandonament caiga. En un dels edificis tot just junt a la catedral, el seminari diocesà san Cayetano, hi ha un curiós museu, el de l’orinal on hi ha art i artesania en orinals, són 1300 peces diferents de diverses èpoques,  materials i  de 27  nacionalitats.

M’agrada esta ciutat, la trobe senyorial i elegant, pels seus carrers, de vegades estrets i entramats i places, que no necessariament són espaioses, a excepció de la plaça major que és molt gran i harmoniosa, amb els seus edificis importants envoltant-la.



Hi és l’ajuntament on es troben  uns canons recordant temps de guerra. Va ser construït al segle XVI i és una joia d’estil renaixentista castellà. Entre tot també destaquen les arcades que miren a la plaça, lloc on es celebren la majoria de les festes a la ciutat, com la festa de la Charrada declarada d’interès turístic nacional.

Plaça Major


Dinem  a la mateixa plaça, cara al sol, que hui escalfa, ens llevem la jaqueta perquè amb  tant de sol la roba molesta, però quan uns juganers núvols es posen davant ens obliguen de nou a posar-nos-la. Així que amb este joc de posar-nos i llevar-nos la jaqueta passa el temps i arriba l’hora d’acomiadar-nos de la ciutat, no sense acabar de fer el trajecte que ens havíem marcat mentre anem a buscar el cotxe que tenim aparcat fora de la muralla.
 
Última mirada des de l'aparcament del mercat.



QUADERN DE VIATGE: SALAMACA i VOLTANTS, primavera 2016


dimarts, 20 de juny del 2017

POLÒNIA: GDANSK-III PART: buscant les petjades de Walesa

Gdansk també es coneguda per crear-s’hi el sindicat Solidaridad.




Quina ciutat més elegant! Massa gent, no ho negue, però té uns edificis harmoniosos que fan que valga  la pena arribar fins  al Baltic per veure'ls.

Però Gdansk no només ha passat a la història per la bellesa del carrers i el seu port important o la prosperitat amb l’àmbar, que ja hem vist en molts carrers, Gdansk també és una ciutat coneguda per crear-s’hi el sindicat Solidaridad.

Des del centre de Gdansk anem en autobús a la zona de les drassanes. És on trobem les petjades de Walesa.







El sindicat Solidaridad tenia a Lech Walesa al front,  Walesa era un obrer electricista que arribà a ser president de Polònia des de l’any de 1990 a 1995 i aconseguí el premi nobel de la pau en 1983. Walesa va ser peça clau per a la caiguda del comunisme i del  mur de Berlin. És o no important?
A la zona de les drassanes està el monument que fa homenatge als 45 treballadors que al desembre de l’any 1970 moriren per protestar contra el règim comunista. Són tres creus, grans, enormes, imponents, creus amb ancores. 









El monument està tot just davant del museu de la solidaritat que està al costat de la porta famosa per ser seu de les reivindicacions iniciades per Walesa en agost de 1980, les que foren base per a la creació del sindicat solidaritad i la transició a la democràcia polonesa.






El museu en estos moments està tancat al públic en general, ens diuen que hi ha una delegació de fotografs i periodistes dins que pertanyen a la revista National Geografic. Nosaltres ens limitem a mirar la façana.

Vaig amb un grup i tenim en estos moments una guia que ens explica clarament la politica del dirigent Walesa i els esdevenimets importants ocorreguts trascendental per a la història.  M'agrada molt com ho explica, ho fa senzillament i amb sentiment.



M'interessa el que explica i no vull perdre detall però també vull fer fotos. Aixi que estic escoltant i alhora li done la volta al monument.

De sobte, veig que m'he allunyat massa perquè ja no escolte bé la guia, estic davant la façana del museu escrivint el que he escoltat, és tanta la informació que no vull que se m'oblide.

Quan acabe el  meu resum escrit alce la vista per  controlar el grup i veig que continua al matex lloc. Ara ja cadascú va al seu aire perquè la guia ha acabat de parlar i em trobe al meu costat un senyor d'uniforme que és un conductor d'un dels autobusos de la National Geografic. Em pregunta si sóc del grup que està dins. I és que creu que soc periodista de la famosa revista. Em ric de l'ocurrencia i li dic que no sóc reportera, però entenc que ho pense perquè m'ha vist com feia fotos i escrivia a la meua llibreta. El senyor ha pensat que estic preparant un reportatge. I no va mal encaminat, perquè no escric per a la National Geografic però ho escric per a compartir-ho al blog de viatges.




Deixe al conductor i me'n vaig cap on està el grup. Ara estan davant de la porta del museu, la famosa porta. De nou em ve al cap el fet que al conductor del grup de la National Geografic li haja semblat que era una periodista i no una turista viatgera. I em pose al lloc dels periodostes d'anys enrere pensant que interessant haguera estat ser testimoni presencial  d'quells fets tan rellevants per poder relatar-ho i compartir-ho.

Arribe on estan tots. Mire amb deteniment la famosa porta. És des de dalt d’esta porta que Walesa va anunciar l’acord al que arribaren. La porta ha estat catalogada com monument històric. Al costat  està el llistat de les reivindicacions bàsiques que Walesa va demanar.





Fent una mirada als voltants del museu i del monument ens acomiadem d'esta zona, una zona tan important per a la història polonesa.




Si torne a Polonia, tornaré a esta ciutat, l'aire que s'hi respira pel vent del Baltic tambè convida a donar-li un color clar especial, una llum que contagia alegria i benestar. O serà este benestar efecte directe de l'ambar? Qui sap?

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016, POLÒNIA