LA
CASA DE LA ESPERANZA
Niki
Caro
Fa quasi un any que vaig estar a Polònia i la
pel·lícula m’ha recordat el meu pas per Varsòvia, m’ha fet pensar en la història de jueus i la impotència del
moment que hi havia front a la barbàrie humana. Asseguda al seient del cine, m’ha
vingut al cap el barri on estava el gueto, el cementeri jueu, on vàrem anar sota
la pluja que li donava un ambient gris en tot moment en consonància amb el que estàvem
visitant... he pensat en Auschwitz-Birkenau que vaig visitar esgarrifada pel que
transmetia...he recordat la pel.licula "El pianista" que mostra la realitat viscuda i ha tornat a ressonar al meu cap la música de piano que l'acompanyava... i també, com no...en les noticies d’altres valents que, com els protagonistes d’esta
pel·lícula, ajudaren als jueus a escapar.
La pel·lícula està basada en fets reals, en els diaris
que la protagonista escrivia on relatava com acollia clandestinament jueus i
resistents al soterrani del zoo. Els diaris van ser recollits per l’escriptora
americana Diane Ackerman que va escriure el llibre “La mujer del guardia del
zoo” que en la traducció a l’espanyol quedaria com “ La casa de la buena
estrella”.
Recorde que quan anava pel barri jueu de Cracovia em contaren
que la zona va començar a prendre vida a partir de la pel·lícula ”La lista de Schindler”,
perquè abans era un barri marginal on
ningú volia entrar per por a la
delinqüència. Sortosament a hores d’ara és lloc de moda.
Sense saber si és lloc molt visitat o no, m’agradaria
que passara el mateix amb el zoo de Varsòvia. M’agradaria que gràcies a la pel·lícula
que dóna a conèixer una història ossada front als alemanys, fomentara la visita al zoo que és l’escenari
on transcorren tots els esdeveniments. Així es fa memòria històrica. El
genocidi jueu no s’ha d’oblidar per a que la història no es repeteisca. No sé
si el zoo conserva d’aquella època alguna gàbia o paper, mur o moble, que
denote el pas dels “afortunats” jueus que passaren pel zoo d’animals,
però bé es podria plantejar el zoo com una alternativa turística més encara
que siga per als cinèfils o seguidors de la història. El matrimoni
protagonista, Jan i Antonina Zabinski, rescatà a tres-centes persones i encara
que no són les xifres de l’empresari Schindler, són moltes i tingueren la sort
d’escapar de la mort, que no és poc. Només que en fóra una ja és destacable per
la qual cosa cal fe ressò del fet. Després de la guerra al matrimoni se’ls va
concedir la distinció “justos entre la naciones”
A la pel·lícula veiem que tots dos formen un matrimoni
exemplar i se’ls nota l’estima pels animals. Més endavant demostren a més a més altruisme
i gran humanitat arriscant la vida pels altres. Els nazis bombardegen el zoo que
regenten i ocupen l’espai com arsenal. Molts
animals moren, alguns s’escapen i altres se’ls emporten a Alemanya. La vida del
matrimoni canvia. Un oficial alemany està tothora rondant la casa, és altre
amant dels animals que té un zoo a Berlin i admira a Antonina, com a persona i també
a nivell professional per la seua sensibilitat en el tracte animal.
El matrimoni aconsegueix convèncer als oficials nazis per mantenir el
zoo obert creant una granja de porcs que s’alimentaven del fem del gueto. Així Jan pot entrar i eixir del gueto sense problemes i amb una estratagema trau persones.
Al soterrani del zoo entre passadissos i gàbies amagades, s’hi queden provisionalment mentre el matrimoni busca com traslladar-los. No va ser fàcil per
a Jan, nascut en una família acomodada, convertir-se en “el porquer de Varsòvia”,
com se l’anomenava, però tenien amics
jueus i no podien tancar els ulls a la realitat.
Dels actors, que interpreten molt bé el seu paper,
destaque a Daniel Brühl, perquè és mig espanyol i m’agrada com actua. Ja fa
anys que li segueisc la pista, concretament
des del 2003 amb la magnifica pel·lícula Good Bye Lenin. Aleshores tenia
vint-i-cinc anys, ara ja té 39 anys, ha passat molt de temps i enmig he vist
altre pel·lícules i com ha anat creixent. En esta ocasió el seu paper d’oficial
de les SS el fa impecable, ( no és el primer que fa), és creïble, encara que a
mi m’agrade més quan fa altres papers més benèvols que este on encarna a un
boig pels animals que pretén dur endavant un experiment genètic.
Encara que “ La casa de la esperanza” no aporta res de
nou al que ja s’ha vist, la pel·lícula m’ha agradat. Estic segura que de les
memòries d’Antonina i posterior llibre, s’ha quedat molt per plasmar, ja se sap
que per a fer les pel·lícules han de seleccionar. També és cert que hi ha alguns passatges que passen
ràpid i es noten buits de contingut com les desavinences conjugals per culpa de
l’oficial alemany o evidenciar la crueltat viscuda que queda massa dulcificada,
però el que mostra està bé. També falta que els jueus expressen el que senten.
Però en conjunt està ben ambientada, hi ha coherència i dóna pinzellades de com
vivien les persones obligades a viure al gueto, amuntonades com a sardines en llaunes
patint fam i fred. Així morien i els alemanys s’estalviaven matar-los ells.
També cal ressaltar el paper de la dona en una època
en la que poca importància se li donava. Antonina que sembla fràgil, com correspon al temps que
viu, a més a més de ser una gran professional al zoo demostrant gran habilitat en el tracte amb els animals va
prendre la iniciativa de dur endavant la perillosa mampresa que la pel·lícula
relata. I este aspecte és important fer-lo notar.
