Pàgines

dissabte, 29 de juliol del 2017

POLÒNIA: castell de MALBORK

Una gran fortalesa teutònica testimoni del passat i de la història.



Estem de ruta per Polònia. Ja queda poc per enllestir-la, de Malbork ja ens dirigim a Varsòvia on agafarem l’avió de tornada.  Quin pesar, s’ha fet curt. A Polònia vull  tornar.

En este moment anem a Malbork, des de Gdansk està a 60 quilometres. El castell arrossega fama històrica i a més a més,  segons diuen, és la fortalesa més gran d’Europa. Va ser construït com a seu del gran Maestre de l’Odre Teutònica en 1224 durant les creuades bàltiques quan els teutons conquistaren als pagans prussians. Els cavallers portaven una capa blanca amb una creu negra. L’ordre teutònica em recorda l’ordre dels templaris o la de Montesa, que tinc més a prop.

El castell és gran, construït l’any 127, diuen que podria allotjar a més de 3000 soldats, es veu el poder de la fortificació, però em passa moltes vegades, que quan hi ha tanta bona fama darrere quede decebuda, és el que m’ha passat en esta ocasió. Reconec la importància històrica i el valor de restaurament, ja que va ser un 80% destruït durant la guerra mundial i hui en dia es patrimoni de la humanitat per la tasca de restauració feta.



Per entrar-hi, primer hem hagut de traspassar portes i més portes, veient fossats. Mentre avançava, he pensat com ho posaven difícil el teutons, als possibles intrusos que volgueren envair el lloc. L’accés no és fàcil, quasi inexpugnable.





Al final arribem-hi.



M’he deixat portar per un guia que no m’ha contat la història com cal. Poc se m’ha quedat al cap del que l’individu m’ha contat, però jo ja havia llegit i sabia un poc sobre els teutons, sabia que eren una ordre militar medieval fundada en Palestina cap a 1190 després que Jerusalem fóra presa per Saladino. Encara que inicialment es va fundar com a ordre religiosa, abans d’acabar el segle XII ja s’havia convertit en una ordre militar. Amb el temps hagueren de deixar Palestina i acabaren formant un autèntic estat teutó en esta part del nord de Polònia, des d’on continuarien la seua tasca meitat religiosa i meitat militar. El moment de màxim esplendor va ser a finals del segle XIV, a partir del XV perderen moltes possessions en perdre moltes batalles.



En un primer moment es construí una fortalesa al voltant d’una església dedicada a la Verge Maria, amb les diverses ampliacions acabà sent un autèntic palau residencial, des d’on desenvolupaven la política i també dedicaven  temps a resar. Conforme anà fent-se gran, va anar adquirint més importància i així arribà a ser el castell gòtic bàltic mes gran d’Europa.

Seguint al guia al que no s’entén, entrem al refectori, una de les sales més boniques,  que se sosté amb tres columnes. La sala té 30 metres de llarg i el sostre està  a 9 metres d’altura. De les columnes eixen nervis gòtics en forma de paraigües.





De la part civil que destaque el sistema de calefacció, que trobe enginyós i efectiu. El feren seguint l’exemple de les termes romanes, el terra era doble  en algunes ales entre un i altre, s’hi col·locaven pedres calfades en forns.



El castell estava en lloc estratègic, junt a la vora del riu Nogat i cobrava peatge a totes les embarcacions que passaven per davant. I en passaven moltes perquè Gdansk entrà a formar part de la liga hanseática, que era el grup de ciutats medievals que comerciaven de productes com la fusta, la cera, el blat o l’àmbar. Gdansk en aquella època  es convertí en la capital mundial de l’àmbar i els cavallers teutons s’aprofitaren de l’avinentesa, cobrant a tot aquell que per hi passava. Amb el temps els Castell passà a altres mans i va ser residencia real fins a finals dels segle XVIII, moment en que tornà a la finalitat militar quan els prussians el convertiren en barracons i magatzems, destruint molt del que hi havia. Va ser amb la guerra que quedà el 80% destruït i després de la restauració formà part del patrimoni de la humanitat per UNESCO l’any 1997.




En el nostre recorregut passem per corredors i entrem a diverses sales.









Retornem al pati abans de passar a altra ala del castell i pare l’atenció en detalls interessants.




Entrem a la part baixa, on entre altres dependencies, està la cuina. 
Després passem a la part religiosa, ja a la part alta.





La cambra del tresorer i el despatx... molt interessant veure el lloc on es guardava el tresos...i veure la porta, amb tant de pany...



I seguim entrant i eixint per sales, mirant alhora xicotetes escultures que hi ha als pilars i que tenen
totes  significat.



De la part monàstica la que més m’agrada, i molt, és la església de santa Maria. Està sense restaurar, amb els desperfectes que quedaren després de la segona guerra mundial,  i això li dóna autenticitat. Esta sala és la que destaque de tot el que he vist al castell, amb el seu record em quede, el que es veu del sostre per davall que hi havia abans, les figures desfetes, sense braços o cames, els sostre amb nervis, els colors despintats de les pintures als murs deteriorats... i de l’explicació del guia em quede amb el detall que al fons de la sala, hi havia unes finestretes des d’on obligaven als empresonats a escoltar la missa.




Eixim del castell, però no per al mateixa porta d’entrada, esta vegada passem per la botiga, però el recorregut fins l’eixida ens permet veure altra part que no havíem vist abans amb.   



Una vegada pugem al vehicle i estem a l’altra part del riu tenim la panoràmica  perfecta. Es veu la gran muralla que envolta una superfície de 210000metres quadrats.







QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA



dimarts, 25 de juliol del 2017

RESSENYA LITERÀRIA: LA CASA DEL COMPÁS DE ORO



LA CASA DEL COMPÁS DE ORO
Begoña Valero

Per què llegim un llibre i no altre? Unes vegades llegim per recomanacions, altres per interès personal per saber d’un tema, també  perquè la portada i el que hi diu sobre la novel·la atrau... també, potser, llegim perquè coneixem a l’autor o autora... o simplement llegim un llibre i no altre per atzar.

En el meu cas i este llibre en concret em ve recomanat per la meua bibliotecària que sap que el llibre està valorat per bons lectors. És un primer punt a favor per fer-li cas i començar a llegir el llibre en qüestió. Si a més a més tracta sobre el món dels llibres i també hi ha pel mig ciutats europees del passat, incoscientment li afegeix puntuació i augmenta l’ interès en mi. Estic quasi convençuda que serà la meua següent lectura però com hi ha més on escollir en un primer moment dubte i de sobte veig el nom de l’autora. No la conec personalment, però el fet que siga de Banyeres de Mariola fa que m’enganxe definitivament. Agafe el llibre i no el solte. Banyeres és un poble que porte al cor, bé ho sap qui em coneix. Així que ja no puc més que córrer cap a casa per començar a llegir. I així he fet i no em penedeixc.

“ La casa del compas de oro” és la lluita per un somni, només per açò val la pena llegir-lo, perquè ens dóna l’ensenyament de que tot és possible malgrat que per aconseguir-lo no sempre trobem un camí de roses.

Amb este llibre he passat una bona estona viatjant en el temps, al segle XVI, i concretament al món dels llibres. Era  una època en la qual era perillós fer (i llegir) llibres perquè el contingut, segons qui el llegia, era vàlid o no vàlid. Qui manava imposava el que s'hi podia llegir o no. A les editorials s’hi vivia i malvivia amb por constant de no cometre cap error.  La novel·la et capbussa al món dels llibres de la mà dels impressors, enquadernadors, llibreters i editors. Qui millor per mostrar com es fa un llibre? Qui millor per mostrar-nos els llibres que aquells que els estimen?.

Christophe Plantin, un personatge real nascut a una família humil de Lyon, és un amant dels llibres que arribà a ser l’editor més prestigiós d’Amberes, la qual cosa demostra que el treball i la constància és la base de tot. És un somniador i lluitador, és estrateg i constant, és intel·ligent i té avidesa per saber. És ambiciós en la seua professió perquè vol sempre la perfecció i l’aconsegueix. De menut ja mostrava estima pels llibres i es posà d’ajudant-criat d’un impressor. L’impressor té una filla de qui està enamorat amb idolatria i per una circunstància concreta fruit de la innocència i també un d'atac d’enveja per part d’altra jove, Regina, pare i filla són acusats d’heretgia i cremats a la foguera. 

Així comença l’agitada vida de Christophe i este fet l’acompanyarà de per vida. Sempre entre llibres i acompanyat de la seua estimada dona i després per les nombroses filles, anem veient com passa el temps i el protagonista es mou entre la misèria i l’opulència, viu dies negres i dies clars, dies desesperats i dies d’alegria plena. La dona i les filles són valentes, educades, llestes, estudien i trien amb qui casar-se. Pense que en una època on les dones havien de ser submises i callades estes dones se n’eixirien de la norma. Si algun dia parle amb l’autora li preguntaré si este detall està documentat o és fruit de la seua imaginació, desitjosa tal volta de donar veu i valor a les dones.

Al protagonista (i la família) l’acompanya un fidel amic soldat espanyol, és qui explica tot. La primera part de la novel·la ho fa en tercera persona i la segona ja en primera persona, relatant el que viu i veu junt al seu amic l’impressor, que cada vegada va ocupant un paper important en el món en el que viu i treballa. Tot fa que es llisga fàcilment perquè és com si fora un llibre d’aventures (també desventures). Hi ha  venjances i morts injustificades, amors i desamors, passió. Hi ha molta passió, tot es fa de manera passional: amistats incondicionals, amors desmesurats i duradors, odis forts i perennes, assassinats violents, lluites... I està ben escrit, al menys a mi m’agrada l’estil que l’autora ha emprat, el trobe molt adequat de tant en tant amb frases rebuscades, segons com es parlava al temps que descriu.

Llegint esta novel·la he sabut un poc més sobre història perquè l’autora ens l’explica i ens fa entendre les situacions que ha de passar els protagonistes: dies de glòria i altres de penúries. L’ambient medieval està perfectament descrit. També detalla les turbulentes guerres de religió que acabaven cremant bruixes i heretges, els inquisidors eren constants buscant culpables. En este sentit llegint les pàgines de la novel·la, he recordat la fabulosa obra de “Los Miserables, per la idea de que la persecució no para mai. 

Este llibre m’ha fet recordar els centres històrics de les ciutats europees en les que he estat i que anomena seguint les anades i tornades del protagonista: Lyon, Paris, Orleans, Caen, Brussel·les o Amberes, on s’hi queda definitivament a viure. L’autora ha sabut descriure l’ambient i les situacions, fa sentir el que els protagonistes senten, en ocasions m’ha fet patir pensant en les angoixes que estaven vivint i això només s’aconsegueix quan el relat està be escrit.

Sé que este llibre, història i ficció amb aventures plenes de gelosies, traïcions, mentides... però també amor i amistat i sobre tot vocació pel treball,  ha fet que estime més la lectura, que valore més, si cal, el que és un llibre i tot el procés que hi ha des que és un manuscrit fins a que és un exemplar a paper. I a més a més ha fet que conega un personatge històric que tant ha tingut a veure en la cultura.


dissabte, 22 de juliol del 2017

SALAMANCA: El BARRI DE L’OEST

La clau de l’èxit ha estat el fet d'implicar al veïnat, que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reinventat amb originalitat.

I com a colofó final de la visita a Salamanca, visitem el barri de l’oest, un barri que respira art.  Hi ha moltes ciutats espanyoles amb zones on trobem façanes pintades, no parle d’una paret, en són moltes... tantes que caracteritzen el barri: Lavapies o Malasaña a Madrid, Poblenou a Barcelona...a Zaragoza.. Màlaga... Bilbao... Vitòria...és el que ve anomenant-s’hi "street art", en la mania que ens ha entrat a tothom de posar paraules angleses per a parlar. En algunes ciutats se celebra fins i tot un festival que ho potencia.

A la meua València també hi ha uns barris que està decorant façanes amb murals. Tinc pendent visitar-los amb càmera fotogràfica, però mentre arriba el moment...hi va el que vaig trobar a Salamanca.

Després d’haver vist la granota i l’astronauta, visitem altre tipus de cultura, l’urbana, la que ix de cada cantó del carrer, la més popular... la cultura dels artistes que volen mostrar el seu art pintant o tocant la guitarra.
Logotip del barri de l'oest a SALAMANCA


Al barri no hi ha turisme, malgrat estar molt a prop del centre. No sé si és el que volen els veïns que l’habiten, no sé si desitgen un allau de curiosos escodrinyant el que pinten. Pense que per una banda pot anar bé a la gent per als comerços però per altra banda, la tranquil.litat no es paga.

Al barri hi ha art a peu de carrer.


Vaig descobrir el barri acompanyant a la parella cicerone, Silvia i Libo, que em varen mostrar la ciutat i que desviant-nos de la ruta clàssica volien anar al centre cultural del barri a demanar informació sobre l’oferta d’uns cursos molt interessants. Els amics ja m’havien avisat, ja veuras les pintures pel carrer, a veure quina de totes és la millor... I així va ser, no tenia prou ulls, de camí vaig observar algunes de les més de cinc-centes portes de garatge que han servit de llenç al veïnat.

Centre cultural.


Si, en este barri a més a més de parets, com en altres ciutats espanyoles, el que es pinten són les portes del garatge o mobiliari urbà. És una galeria urbana en la qual hi ha un grapat de personatges variats. L’art urbà li ha donat altra atmosfera al barri, amb més vida, més modern...





Tot va partir de l’associació de veïns per donar oportunitat i experiència a joves artistes. Es fa concurs anual en el qual poden participar entre 18 i 30 anys. Els interessats envien els projectes del que volen fer i en funció a la quantitat de garatges per a pintar i la qualitat del que es presenta es fa. I el que se selecciona, se sol pintar tot a la vegada durant tres dies, a principi de juny de cada any. També es conviden a artistes consagrats per a que pinten també i deixen al barri la seua obra.





Tanta activitat i tant de color als carrers, contribueix a donar fama al barri i a que a poc a poc vaja convertint-se en lloc de moda. I com tot és una roda, mentre es busca atraure a la gent es té cura dels carrers que estan més néts, les façanes estan impol·lutes i això crea un ambient agradable per a qui hi viu i per qui el visita. 




Unes propostes artístiques en fomenten altres més...i així de la pintura es passa a la música i una antiga carnisseria és actualment epicentre musical i cultural del barri. Tota una aposta  que agrada i que aglutina exposicions, literatura, musica, cursos...






La clau de l’èxit ha estat implicar al veïnat que ha creat l’art al seu gust, que s’ha reintentat creant originalitat.




QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA.


dimarts, 18 de juliol del 2017

FOTOS i MÚSICA : SÈTE( França)


Quanta llum! quants canals! quant de color!



Música:
Montelimar
Georges Brassans

dissabte, 15 de juliol del 2017

GUATEMALA: recinte arqueològic maia QUIRIGUÁ

És un recinte particular, lliure de turisme perquè no té la fama d’altres, tanmateix té les esteles altes...molt altes...una d’elles forma part de la moneda de 10 cèntims nacional.

Estem fent un viatge per Guatemala*. Hem anat també a Hondures a visitar Copan i just ara, anem cap a Puerto Barrios, al Carib, però abans parem en un recinte arqueòlogic maia particular, és Quiriguá.

Quiriguá


Per arribar-hi hem traspassat una pista plena de bananers explotats per cooperatives que pertanyen a la Unitet Fruit Company.

Plataners.


Mire a un costat i altre, la pista és ampla, el terreny que ocupen els bananers a les dues parts és gran, fa ganes de parar i trepitjar per dins. I ho fem, ni s’ho pensem. Bosses blaves amb menuts forats per deixar passar l’aire cobreixen les bananes així es protegeixen.

Plataners


Arribem a Quiriguá. A la porta hi ha un venedor de cocos, en té trossejats i altres al costat protegits per un sac blau, el sol és traïdor, fort. Fa un calor humit i apegalós.

venedor de cocos.


Una vegada dins del recinte fem un tranquil passeig. No tenim pressa. Ho mirem tot  amb atenció, anem a soles, no hi ha turisme, l’únic inconvenient, és que fa un calor humit que esgota.
Ruines protegides per sostres de palla.


Declarat Patrimoni de la humanitat per UNESCO en 1979 Quiriguá conserva algunes de les esteles maies més altes de tots els conjunts maies. A la moneda de deu cèntims del país n’apareix una d’elles. 

Diuen que l’art que hi ha està emparentant amb el de Copan i que la visita no defrauda, és cert. L’estil de l’arquitectònic i les esteles és similar.



Quiriguá va ser ciutat rival de Copan, estan molt a prop una d’altra, en línia recta són 50 quilometres separats per una serra, però per accedir-hi s’ha de donar una gran volta.

Esteles protegides per sostres de palla.


Encara que segons conta la història, els governats de Quirigua van obtenir grans victòries com apressar al rei de Copan Conejo 18, sempre els dominaren els de Copan.

Les esteles estan cobertes de sostres fets amb palla per evitar deteriorament, encara que li lleven espectacularitat no esta de sobra perquè sembla que a Quiriguá plou bastant i l’erosió corromp.

Esteles protegides per sostres de palla.

La majoria de les esteles representen la imatge del rei Caucac Cielo i tenen uns deu metres, encara que per damunt del terra sobreïxen entre 6 i 8 metres, altres 2 o 3 estan enterrats. Hi ha competència amb copan però Quirigua creà peces monolítiques molt particulars respectant blocs rocosos utilitzats per  les escultures. A les peces hi ha representats personatges fantastics que no s’hi troben en altre lloc, curiosament només que en uns estela de Copan. Hi ha qui diu que esta coincidencia unida a la rivalitat entre les dues ciutats podria ser que l’artista de Quiriguá fóra apressat durant un temps a copanm ftemps durant el qual faria la representacio fantastica similar a la del seu lloc de procedència.

Esteles protegides per sostres de palla.


Observe que moltes de les esteles hi ha representats animals. I també observe monticles que segurament són ruïnes per destapar. Entre els arbres m’adone de la ceiba, arbre gran i majestuós, és el que ressalta en Guatemala per sagrat.

Ruines envoltades de vegetació.

la ceiba sabrada.


Quirigua m’agrada, és més menut que altres recintes arqueològics maies, no té tanta meravella concentrada com altres però el que es veu és harmònic i espectacular.  A més a més està el paisatge que l’envolta per dins, molta gespa i es que s’hi veu  molta cura per conservar-la enmig dels enormes arbres.  

I també és important per que mostra com deuria ser tota la zona abans de les plantacions. Fa pensar en el que s’ha talat per a plantar el conreu implantat. Allò tot era selva, tal volta molts vestigis maies estan sota els bananers, amagats per a tota l’eternitat.

Monticles on s'amaguen ruines maies.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA, estiu 2009