FOTOS i MÚSICA: illa de MALLORCA

illa de Mallorca...

tan a prop i alhora tan allunyada...

perquè l'aigua sempre ens separa.

MÚSICA:

Mªdel MAR BONET

"La balanguera"

CROÀCIA: ILLES ELAFITI i altres

Croàcia és, després de Grècia,  el segon país d’Europa amb més illes.

Des de Dubrovnik es poden fer excursions a les illes del voltant. Hi ha ferrys que van i tornen i no són cars, generalment ixen de mati i tornen de vesprada. S’hi pot anar també contractant una excursió triant entre les nombroses que s’ofereixen a la ciutat. Hi ha molt on escollir totes "diuen" que et donen al millor preu, costa saber quina de totes serà la més optima i la que diu la veritat.

A la costa croata hi ha moltes illes, diuen que "1000 y algo". Mai s’especifica. Eixe “algo” és  difícil de concretar perquè no se sap exactament el que es considera illa, per haver-les de totes les grandàries. El que si és cert és que Croàcia és el 2n país d’Europa amb més illes, desprès de Grècia.

M’he quedat amb les ganes d’anar a l’illa de Lokrum, en altra ocasió serà. És una illa menuda, només té 2 quilometres de metres quadrats. Volia veure el monestir on es va refugiar  Ricardo Corazón de León al segle XII quan va naufragar mentre tornava de la guerra santa. Així va ser, diu la  història que els habitants de Dubrovnik li salvaren la vida i en agraïment va fer una donació per construir la catedral de Dubrovnik. També volia veure-hi passejar entre els boscos de pins, els paons reials que són els únics habitants, així com volia explorar edificis plens d’història. Tot s'ha de fer en un dia perquè no s’hi pot passar la nit per ser parc natural. Hi ha un jardí botànic per a visitar però especialment hi va la gent per nedar, hi ha opció nudista. També hi ha un xicotet llac d’aigua salada conegut com “El mar mort”.

Lokrum

Com les circunstàncies manen, en esta ocasió opte per anar a les illes Elafiti que tambè estan prop, és  l’illa dels pescadors i monjos. Em deixe portar per un grup organitzat on ofereixen beguda i música durant un trajecte que dura hora i mitja d’anada i hora i mitja de tornada. 

Encara no he pujat al vaixell i ja sé que he comés una errada. Però de les errades s'apren i ja sé que no ho tornaré a fer. El vaixell on puge amb altres companys de viatge eix des del por vell i acaba al port nou. De totes les illes Elafiti només tres estan habitades Sipan, Lopud y Kolocep.

Muralles i Fuerte Revellin

Encara que qualifique d'errada haver-me embarcat en esta opció d'anar a les illes Elafiti, he de dir que el passeig en vaixell eixint del port vell és agradable, sincerament. Per al meu gust sobra la música que interpreten dos xics que comença sent croata i acaba amb melodies i cançons espanyoles. Si vinc a Croàcia  m’agrada escoltar música croata, l’espanyola ja l’escolte quan estic a casa. 

De cami veiem les muralles i el Fuerte Revellin, tambè algunes zones hoteleres, Hi ha algun establiment que trenca l’estetica, i això que segons diuen als croates els preocupa el medioambient i hi ha lleis en contra de la construcció no harmònica.

Durant el passeig en vaixell gaudim del mar, és un goig trencat per les cançons de fons tipus "Clavelitos" que desentonen i que no deurien sonar.

Muralles i Fuerte Revellin i gaudim del mar.

Parem a Lopud, l'illa  més visitada i preparada per al turisme. Hi ha molta gent, no tanta com en la ciutat de Dubrovnik, per n’hi ha. La qualifiquen de paradís però  em sembla una exageració, jo no diria tant. Els croates saben vendre. Me n'estic adonant.

Lopud

L’estada a l’illa Lopud és  simplement d'una hora i qui vol pot prendre el bany ho fa en una xicoteta part d’arena on s’hi concentra tota la gent que si vol remullar i prendre el sol. Les platges de Croàcia són majoritàriament de pedres i hi ha poques d’arena. No els agrada l’arena que els resulta incomoda. 

En realitat el que atrau de Croàcia és la bellesa costanera barrejant aigua i boscos d’oms i pins, i el clima suau que l’acompanya en estiu.

Lopud

A Lopud hi ha establiments per a menjar i beure i tambè botigues per a comprar records de país. No hi cotxes, cal caminar, les distàncies són curtes. S’hi pot fer un passeig on es veuen palauets de l’antiga aristocràcia. Hi ha un monestir fortificat que data de l’any 1483. 

Però nosaltres només fem un curt passeig i poc més, i alguns amics es banyen. Amb tant poc temps, poc s’hi pot fer. Hem vist al guia del vaixell que ens ha portat banyar-se i fer meditació enmig l'arena. Cert que és tot un personatge.

Lopud

M’haguera agradat més fer esta visita al meu aire. Però com sóc optimista i veig les parts bones, dic que no ha estat tot negatiu, perquè he pres el sol i l’aire en el vaixell escoltant de fons un guia peculiar i estrafolari  que només per les vestimentes no passava desapercebut. El personatge en qüestió, no ha parat de parlar alhora que bevia una beguda local de 50 graus  d’alcohol anomenada rakia, típica de la regió dels Balcans feta a base de fruita fermentada. I done fe del grau d’alcohol perquè l’he tastada. El guia parlava tant que al final només sentia la seua veu flotant en l’aire, he desconnectat concentrada en el paisatge,  xerrant i rient amb els amics amb qui he fet colla.

A la tornada el guía, de nou amb el  got d’alcohol a la mà i amb simptomes de no aguantar-se en peu, estava més xerraire que a l'anada. I sortosament i per a tranquil·litat de tothom, com  necessitava tancar els ulls perquè el seu cos no aguantava més, ens ha posat música clàssica de la qual ha demostrat ser una gran coneixedor i amant. 

I amb este fons musical tan relaxant i agradable hem vist un capvespre espectacular.

Abans hem fet una breu parada en Kolocep per deixar als músics però no hem baixat. Esta excursió m’ha sabut a poc, ha estat cara i no és excursió a les illes com diu la propaganda sinò a una illa i les altres només les hem vist de forma panoràmica des del vaixell. Està clar que cal mirar bé sempre el que es contracta.

Kolocep

Al capdavall i pensant-ho bé, el guía-acompanyant en el trajecte ha estat el millor de la visita. Quan hem passat per sa casa, per cert un lloc privilegiat allunyat del bullici,  ens ha dit que al seu barri el coneixen pel "loco”. I ho ha dit sense més, conscient de la seua peculiaritat. Tal volta un poc ho serà, boig dic,  però se li veu el fons ple de sensibilitat.

Capvespre.

El trajecte és bonic. És el que realment m’ha agradat: les vistes allunyant-nos de Dubrovnik i del port vell quan hem arribat. Primer les vistes del barri Banbin Kup, el dels hotels i platges i després les de la badia per atracar al port nou Gruz. El  pont de Franjo Tudman al fons amb els colors del capvespre, un pont que que és tota una obra d’enginyeria perquè  només té un pilar.

Entrada a Gruz

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017 CROÀCIA

RESSENYA de cine: LEJOS DE LOS HOMBRES

LEJOS DE LOS HOMBRES

David Oelhofen

“Lejos de los hombre “ és una pel·lícula independent de l’any 2014, només saber d’ella vaig sentir la necessitat de veure-la.  I així vaig fer. No ha esta fàcil trobar-la. No va ser una pel·lícula comercial en el seu temps i se li va donar poca publicitat, al menys pel que sé d’Espanya. El cine independent es deixa de banda i és una llàstima perquè en esta pel.licula eix de protagonista el sempre benvolgut actor Viggo Mortensen i a més a més en una seqüència apareix la nostra actiu Angela Molina . Angela Molina interpreta a una espanyola que regenta un bar on els intèrprets troben un respir a tanta angoixa i penúria. Mortensen és a més a més productor de la pel·lícula.

Si, la pel·lícula mostra penúries i desassossecs que venen per la guerra i pel sense sentit que comporta. Parle d'una guerra que no està allunyada. És l’any 1954 i comencen les revoltes per la independència d’Algèria i un mestre, fill de colons espanyols i  vidu des de fa deu anys, viu reclòs en una  escola rural que s’hi troba enmig de l’Atlas. Els alumnes són àrabs, no en té francesos. 

S’hi veu la realitat dels ensenyaments que rebien els xiquets i xiquetes àrabs: aprenien la llengua francesa i la geografia de França. És un dels motius pels quals es desitjava la independència. Els francesos s’hi posicionaren a Algèria com si fóra una província més de França sense entendre que la gent d’allà tenia altres necessitats més pròpies. Sé un poc del tema perquè tinc escrita una novel·la sobre el país i la seua guerra, (ENTRE DOS MONS, Mariló Sanz Mora, Nova Casa Editorial) i he tingut la sort de tenir d’assessor al costat a l'amic Guy, un francès algerià que com el mestre, Daru, se sentia francès i algerià alhora. I parle en passat perquè malauradament Guy va morir fa poc ( D.E.P.).

Daru porta, com el meu amic portava, les dues nacionalitats a la sang. Daru estima els àrabs i no són els seus enemics malgrat que el fet de la guerra vulga convertir en enemics a uns i altres. De sobte amb el desig d’independència es radicalitzen les postures i s’ha de pertànyer a un bàndol o altre, no valen les mitges tintes. Daru esta enmig i s’ho passa malament perquè de sobte ja no té pàtria.

Un dia un gendarme li porta a l’escola un presoner per a que el trasllade a una ciutat situada a 20 quilòmetres de l’escola perquè ha de ser jutjat per assassinar a un cosí. Daru en un principi es nega però obligatoriament ha de complir el manament com una contribució ciutadana. No té més remei que acatar la llei encara que té clar que vol deixar escapar l’àrab a meitat camí. L’àrab, Mohamed no vol escapar perquè seguint la llei del seu poble si escapa i no el maten els francesos els germans menuts hauran de seguir amb la llei de venjança. Són lleis ancestrals de les quals no poden fugir. No conte més, no vull desvetllar què passa en el camí i al final. El que si dic és que els dos homes desitgen la llibertat i estar lluny dels homes, com bé diu el títol de la pel·lícula perquè veuen que les lluites no tenen trellat i on millor poden estar és allunyats de tots.

La pel·lícula està basada en un relat escrit en 1957 per Camus, que va ser un pied noir expulsat d’Algèria en independitzar-se de França. I és altra de les raons, a més a més de la meua fascinació pel país àrab, per la qual volia veure la pel·lícula perquè sé que Camus parla amb coneixement de causa. El relat en qüestió és “El huesped”, “L’hote”, en francès i la paraula “hote” té el doble significat d’amo i convidat, just el que passava en Algèria on tots se sentien d’una forma i altra. Just el que passa en la pel·lícula on no sé sap entre els dos protagonistes, l’àrab o el personatge francès, qui és l’amfitrió dels dos.  En realitat els dos són les dues coses, són dos granets d’arena en un  gran conjunt on han de sobreviure sense importar diferències. Camus va escollir el títol amb tota la idea. En la pel·lícula també s’han inclòs idees de les cròniques propagandístiques de Camus com corresponsal en Algèria.

“ Lejos de los hombres” m’ha agradat molt, malgrat ser un poc lenta i amb pocs diàlegs, en són pocs però profunds. Però la pel·lícula desborda humanitat i s’hi veu la força de l’amistat. És una pel·lícula delicada. Són valors importants. M’ha agradat veure els paisatges àrids del Atlas rodats en Marroc. I m’ha agradat saber que fer la pel·lícula li va servir al director per entendre al seu pare, que, com Daru va ser professor en Algèria.

He vist la versió doblada, tanmateix la versió original també deurà ser interessant perquè Viggo Mortensen, que és americà, es va preparar amb profunditat per millorar el seu francès oral i aprendre la pronunciació de l’àrab. El castellà que va dependre de menut quan vivia a l’Argentina també el parla en una seqüència i eixa part no està doblada i se li nota l’accent argentí característic. Molt bé per Viggo Mortensen que és tot un políglota.

IRLANDA: ruta verda GLENVEAGH i DONEGAL

I en Irlanda gaudim de dies de caminar assaborint la natura i  de nits de pub molt divertides cantant i ballant amb la gent local. A Irlanda vull tornar.

DONEGAL

Seguim el trajecte per Irlanda, combinant ciutats i paratges caminant i gaudint de la naturalesa. En uns dies anem a l’altra Irlanda, la del Nord, a Derry, Belfast i la Calçada del gegants,  però encara no, hui arribem a DONEGAL, que és un del tres comtats de l’Ulster que no pertanyen a Irlanda del nord on està el grandios paratge. No és una ciutat gran, ni menuda... el que si podem dir que es tremendament acollidora.

           

Passem tres dies a Donegal, quedant-nos a dormir a un bred and breakfast molt acollidor, amb sales amb llibres perfectament condicionades amb bons seients per poder passar hores i cada dependència amb tots els detalls de decoració...no li falta res, l’únic inconvenient és que no està del tot cèntric.

           

És una localitat dedicada a la pesca i al turisme, este últim gràcies a la seua estratègica posició i també gràcies als influxos històrics que la caracteritzen, ja que ha estat la morada del clan de los O'Donnell, una família molt important de la historia irlandesa.

Passegem pels seus carrers i pel port i destaca al centre de la localitat  la plaça The Diamond, que té forma de diamant. I trobem el seu castell, a prop de la plaça i l’església del costat amb la torre del rellotge. Als afores, a la carretera de Derry,  hi ha unes ruïnes del convent franciscà que data del segle XVII.

           

Les nits de Donegal són especialment divertides quan anem als pubs on és molt fàcil integrar-se, pubs, com en tota Irlanda tenen fort sabor tradicional. Són tan acollidors! Tenen ambient familiar amb música i balls en directe que mai falten.

Donegal, de dia i de nit.

PARC NATURAL GLENVEAGH

A prop de Donegal està el PARC NATURAL GLENVEAGH, hi anem. El nom significa “vall de la vida” en irlandès i és el més gran dels sis parcs nacionals d’Irlanda. Està ple de muntanyes i llacs, cascades i boscos per on passejar. Abans de convertir-se en parc, l’any 1975 era reserva de cacera. Actualment compta a amb la major reserva de cérvols rojos d’Irlanda.

 Al parc, que té tres àrees, es pot contemplar el Castell de Glenveagh a la vora del llac. És un edifici rectangular de quatre pisos construït en un principi com pavelló de cacera. Es tracta d’un castell d’estil baronial escocès, construït entre 1870 i 1073 pel capità John Adair, membre d la xicoteta burgesia que havia fet fortuna especulant terres a Estats units. Adair ambicionava crear una finca que superara a Balmoral, el castell escocès de la reina Victòria i per a aconseguir-ho no dubtà en  expulsar a més de 200 inquilins que habitaven les terres per a que no li taparen les vistes de la seua finca. I tot en temps de fam irlandesa.

Compta amb uns jardins emmurallats, d’entrada gratuïta, amb multitud de plantes exòtiques i delicades algunes de les quals procedeixen de llocs molts allunyats com Xile o Tasmània, també hi ha de Madeira. Des de l’any 1981  és propietat de l’estat d’Irlanda. Va ser una donació de Henry Mclhenny de Filadelfia, qui havia comprat la finca l’any 1937. Mentre el castell era propietat de Mclhenny artistes de Hollywood com Marilyn Monroe o  Greta Garbo s’hi quedaren.

El parc té un centre de visitants per explicar les característiques i la història que l’envolta. El parc nacional de Glenveagh convida a la passejada relaxada admirant els jardins del castell.. passejant al voltant dels llacs entre boscos… una meravella... sense presses... com estem fent durant tot el trajecte per Irlanda.

I ho fem quasi sempre plovent... tan se val...al final ens acostumem a anar amb l’impermeable i paraigües... Enya, afamada cantant irlandesa, nascuda a Donegal, canta una cançó amb titol “c a day without rain, un dia sense pluja, degut a ser excepcional que no ploga en Irlanda... per això és l’illa esmeralda..pe raixò és tan verda...

QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu 2008