RESSENYA de cine: NACIDAS PARA SUFRIR

NACIDAS PARA SUFRIR

Miguel Albaladejo

Quina pel·lícula més dolça i alhora amb humor negre! Quina pel·lícula més curiosa i original! No ho dic per temàtica sinó per desenvolupament i desenllaç. Fa riure i fa plorar, però no parle d’un esclat de riure a boca oberta ni un plor a llàgrima viva, no, els sentiments que desperta estan en el terme mitjà.

Esta pel·lícula datada a l’any 2010 fa temps que volia ressenyar-la per especial, ho senc així senzillament perquè l’escenari ho és. El fons que emmarca la pel·lícula, la panoràmica preciosa que es veu en tot moment i algun carrer que altre, és Bocairent, un poble, que ja sabeu que porte al cor i a les venes per les arrels. I si és curiós veure la fesomia del poble que em resulta tan familiar, més ho és encara veure com a la plaça del poble en la berbena de les festes, que qui coneix el lloc sabrà  que no és a la plaça principal sinò que està filmat darrere del cementeri,  una de les protagonistes balla amb un xicot que està casat amb una jove del meu poble. Recorde la crida per la Vall d'Albaida demanant extres per a  la pel.licula i la bona acollida de la idea del càsting. I així va ser la resposta, extres n'eixen molts. I és que el director l’alacantí Milguel Albaladejo, amb un currículum de bones pel·lícules i premiat per algunes, ha volgut mostrar pobles (i gent )que coneix i que sap que tenen bona fotogènia,  com és el cas de Bocairent.

No vull explicar molt de què tracta “Nacidas para sufrir” per a no destapar contingut, només dic que tracta temes com el dol als pobles, té tocs sobre els immigrants, també parla de l’homosexualitat, de la xafarderia rural sempre present en el pobles menuts...de la hipocresia, de l’egoisme, de la bondat i de la maldat... Hi ha detalls exagerats per cridar l'atenció com és el cantant  de la berbena o els balls de poble antiquats, i també s’exagera la mateixa ingenuïtat de Purita per a fer-la més propensa a la manipulació constant.

Les protagonistes són dues dones prototip de moltes que viuen al món rural. Una és la tia Flora,  soltera que ja passa dels 70 anys i viu al menut poble dedicada des de sempre a tenir cura dels familiars: primer els pares, també de la tia Benita que acaba de morir, així com de les filles d’una germana que va morir jove deixant les filles al seu càrrec. El conflicte arriba quan les nebodes volen tancar-la en una residència on treballa una d'elles, la que és monja. Però Flora no vol, el seu desig és continuar a la seua casa natal. Flora està disgustada amb les nebodes, veu que ha viscut tota una vida de sacrifici i poc tenen en compte el que pensa i vol.

L’altra protagonista és Purita, l’única salvació que troba Flora per no anar a la residència. Flora vol que Purita es quede amb ella, però les nebodes no volen pagar-li el seu treball a la casa, com ho feien amb la tia Benita, perquè no ho troben necessari. Diuen que la tia Benita era altre cas diferent i Purita era necessària, Flora encara s’hi val i està la residència on pot anar quan vulga. Flora estima a Purita perquè és pura innocència i és com si fóra de la família.

I és amb tots estos ingredients que Flora idea una original estratagema, que deixa a tothom bocabadats, per aconseguir  que Purita es quede amb ella. I va endavant amb la idea malgrat saber serà criticada per les xafarderes del poble. Fins i tot el rector vol capgirar-la en la seua entossudida idea. No destape quina és la solució ideada per a que no mireu esta entranyable pel·lícula. La solució és bona però de manera provisional, més endavant entra en escena un ingredient nou amb el qual la idea tan bona inicial resulta un fracàs.

Tan la veterana actriu Petra Martínez amb el paper de Flora, com l’actriu Adriana Ozores en el paper de Purita, estan magistrals, cadascuna amb el paper que li ha tocat, una de soltera exigent i un poc egoista, l’altra en el paper de "paleta",  submisa, obedient i callada, agraïda pel que han fet per ella i que creu ferventment que ha de complir el deure que li toca“siga quin siga”. La relació entre les dues protagonistes i  el diàleg constant que mantenen és el que marca el ritme.

Són fet quotidians, són fets reals, la pel·lícula és pura veritat, tal volta amb un toc humorístic exagerat en algun aspecte, com ja he dit abans. Es mostren personatges propers, sobre tot per als que som de poble i coneixem l’entorn que s’hi respira. És una historia irònica que trenca motlles on les dones parlen i tenen protagonisme, on mostren el que senten i el que pensen (excepte Purita que calla com sempre ha fet ). I en ocasions les situacions que se succeeixen fereixen perquè són dones nascudes per a patir i del fet deixen constància.  

En resum, m’ha agradat esta  història costumista diferent. Que estiga filmada en entorns propers contribueix a que personalment li done més puntuació perquè a més a més m’ha fet recordar la meua infantesa quan anava a visitar la meua iaia Maria i als altres familiars estimats. Just la iaia Maria vivia als "corrals" situats molt a prop de la casa de Flora,  a la pel.lícula.