RESSENYA de cine LA FORMA DEL AGUA

LA FORMA DEL AGUA

Guillermo del Toro

Acabe de veure la pel.lícula LA FORMA DEL AGUA. 

En format conte de personatges bons i roïns, amb princesa i príncep inclosos, (un príncep que és blau, i verd també), és una pel·lícula original, completa, meravellosa, fantàstica, romàntica, per moments dolça… que parla amb mestria de la tolerància, de la soledat, de la supervivència, de les dificultats, d’emocions, d’amor... És una pel·lícula profunda malgrat el format juganer de persecucions i fugides. Tot bé, però per a mi, sobren els personatges estereotipats que sovint m’han recordat un còmic americà.

I de fons, el viatge a la Lluna per la qual cosa té espai en este raconet dedicat a somniar en llocs allunyats.  

S’ha d’entrar al cine sabent de bestreta que no és una típica pel·lícula, s’ha de saber que pot passar de tot. Així no hi ha decepció. Jo vaig entrar esperant molt perquè l’avalava les nombroses nominacions als premis oscars, (13 de les que ha aconseguit 3), i vaig eixir pensant que malgrat estar molt bé, tampoc era la millor pel·lícula que havia vist en la meua vida. Però vaig eixir assossegada  i sense pensar que  havia perdut el temps.

"La forma del agua" té moments tendres, són els que ajunten als personatges marginals, incompresos, diferents...però que entre ells s’entenen a la perfecció. I eixa connexió genera la bellesa que entendreix a l’espectador. Esta part m’ha agradat molt perquè  per una vegada els protagonistes reals i importants de la pel·lícula són els que la societat margina i deixa a banda.

Són personatges discriminats però alhora són importants. En la pel·lícula la fragilitat de la protagonista femenina muda és simple aparença. Perquè en realitat és una dona molt valenta i decidida que per amor lluita i fa tot el que es presenta. L’amor ho pot tot un  amor fantàstic i irreal, un amor de  pel·lícula

El cine, el d’altra època, és altre protagonista més perquè apareix en escenes de les teles de les cases i en el cine que hi ha davall de la casa de la jove. Està molt present.

La música m’ha agradat molt, és preciosa i suggerent, cert que m’ha envoltat de màgia quan apareixia la jove muda anunciant moments dolços i un poc m’ha recordat la melodia de la pel·lícula a Amelie, que és també un conte. I sobre la protagonista,  fa un gran paper gestual, amb la mirada i el somriure val per a transmetre el que vol. l’altre paper femení també està molt bé. Totes dues representen la valentia.

També la fotografia de filtre verdós o no sé quin color...dóna aires de la dècada de 1960 que es vol representar i et transporta al passat.

Esta barreja poètica amb l’espionatge polític està bé perquè convida a la reflexió de preguntes com on està la bellesa o què és respecte i amor. També sobre qui és el veritable monstre si el cap de seguretat o l’amfibi-home apressat.

I a banda de tot, Guillermo del Toro està rebent lloances però també pel·lícula s’ha enfrontat a problemes. Es va acusar al director de plagi i la pel·lícula ha passat pels tribunals. L’acusació diu que “La forma del agua” s’ha copiat d’una obra de teatre “ de l’any 1969  que tracta sobre una  dona que treball a un laboratori on es realitzen experiments d’animals, quan s’assabenta que va a matar un dofí per analitzar el cervell ajudar a alliberar-lo. Es una trama pareguda no? Que els tribunals dicten sentència.

També la temàtica de relació amorosa dona-animal ha portat controvèrsia entre algun membre d’una església radical americana. Amèrica és molt puritana i de vegades veu el que no hi ha. I és que, quan es treballa mostrant al públic el resultat, es pot rebre qualsevol critica, és el preu de la fama.