COSTA RICA: la capital SAN JOSE-II PART

San José és un punt neuràlgic per trobar la natura pròpia del país, la que l’identifica.

Seguim el passeig per San José, la capital de Costa Rica. La catedral està a prop de l’avinguda principal, la que és l'eix principal de la ciutat i que deixem momentàniament. Està situada en una part del parc central, el lloc que junt a l’avinguda propera té més vida de la ciutat.

La catedral només destaca per ser un gran edifici enmig de construccions no molt altes i pel color blanc dels seus murs. No enlluerna ni per fora ni per dins i l’únic que ressaltaria és el paviment hidràulic utilitzat al terra, són rajols que m’agraden i que ja havia vist abans a l’església de la població de la Fortuna, prop del volcà Arenal.

           

M’assec en un banc del parc, just enfront de la catedral. Pare per impregnar-me de l’ambient que s’hi respira, per no perdre detall del que tinc al davant, per escoltar cada so que l’aire em porta. Observe i corrobore allò que algú, dels molts amb qui al llarg d’estos dies he parlat, em va dir sobre el fet que la majoria de la població de San Jose i de la Vall Central és de pell blanca. Mire i és cert: no es veuen ni persones de pell negra ni mestissos. Alguns hi ha però es poden comptar amb els dits de la mà.

M’adone que també es veu diversitat social. Hui és dia laborable i es veu la gent amb presses, tothom corre per anar d’un lloc a altre, s’hi veuen estudiants, treballadors dels comerços més modestos, els de les tendes de més qualitat de l’avinguda central, i també els ben vestits executius que entren a menjar a un lloc més popular.

També malauradament tinc enfront meu, altre tipus de gent:  són els que van amb un carro que és sa casa,  els que van deambulant per les avingudes i carrers principals, les persones pobres que no tenen on viure perquè són sense sostre que caminen sense rumb pels carrers de San José, alguns demanen en un racó, altres dormen en un banc perquè l’alcohol ha pogut amb ells. És una realitat obvia que no es veu a les poblacions més menudes on generalment se’ls empara, però en les grans ciutats cadascú va al seu aire i el ritme de vida és diferent.

  

Anem a la plaça de la cultura, què és un lloc molt acollidor malgrat que els coloms acudeixen en cada moment i interfereixen el pas del caminant. A la plaça hi ha un gran Mc Donald que conviu amb el seu competidor Burguer King.

foto procedent de google imatges

Nosaltres no busquem on menjar, busquem el Teatre Nacional, perquè segons ens han dit, és un  monument digne de ser visitat, ens diu la gent local que l’interior és espectacular.

El teatre va ser declarat monument nacional l’any 1965 i té una cabuda de 1000 persones. És l’edifici arquitectònic més important de la capital. La seua construcció va durar set anys  fins la seua inauguració l’any 1897, no obstant això l’edifici va ser restaurat fa uns quinze anys. El teatre va ser finançat gràcies als adinerats cafeters que volien gaudir de l’opera, per la qual cosa van destinar un impost per poder construir el monument.

Totes estes exhaustives explicacions ens les dóna una guia molt particular i "apropiada" que ens dirigeix cada pas per les dependències del teatre. La guia ha de fer les explicacions només per tres persones: nosaltres dues i una viatgera venezolana que curiosament també és de la ciutat de València però del continent americà.

I dic que es "apropiada" perquè la particularitat de la guia és que sembla una actriu que representa cada paraula que explica, pel seu aspecte deu ser-ho, o tal volta ballarina perquè és menuda i prima... No puc evitar especular sobre la seua vida mentre l'escolte. Estic segura que les seues funcions no es limiten a ser guia i que es dedica al món de l’espectacle en alguna de les seues facetes. 

En entrar al teatre comença l’actuació, una actuació carregada de gestos facials i manuals dignes de la millor representació, tot modulant la veu amb alts i baixos cridaners de l’atenció com fan els actors en meitat obra de teatre. Cert que és tot un personatge.

De l’edifici destacaria els curiosos murals alguns del quals representen escenes quotidianes de la vida rural en la recol·lecció del café, i que denota qui són els que han pagat les despeses de construcció, el marbre utilitzat a l’entrada en les escales i en les escultures.  també cal assenyalar  que dins de l'edifici està el café Britt, del que es diu és el més bonic i clàssic de la ciutat.

En este teatre han hagut importants actuacions com la d’Anna Pavlova l’any 1917. 

            

I seguint un suggeriment d’una jove amb qui parlàrem el primer dia, arribem al Mercat Central de la capital. Lloc on es concentren tots els artesans de San José i on es pot comprar artesania de qualitat a preus raonables, segons les seues enteses paraules. I el que més m’ha agradat del mercat és el tracte afectuós amb el que es tracta al client amb explicacions detallades sobre maneres de treballar o materials utilitzats.

    

San José és més del que es diu, no parle de monuments, que és cert que en són pocs, però si hi ha molt per assaborir. I molt per dependre perquè de tot el que es coneix es trauen conclusions que deriven en maneres d’actuar que s'apropien. 

QUADERN DE VIATGE:  COSTA RICA, estiu 2006