GRANADA- I PART: LA ALHAMBRA i EL GENERALIFE

Irving va escriure que Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer. Que bonic no?

Granada, ciutat distinta i singular, es necessita el seu temps per poder descobrir tota la barreja de cultures que acull. Plena de contrastos, hi conviuen els costums més arrelats àrabs amb el bullici de la vida actual. Un agradable i actiu ambient universitari dóna animació als carrers. És la segona vegada que visite Granada i com no hi a dos sense tres, estic segura que tornaré a esta bonica ciutat on s’hi respira la barreja històrica que tots hem heretat.

Des de 1984 la Alhambra i el Generalife són  Patrimoni de la Unesco, no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen.

Que bonics els palaus, l’Alcassaba i els jardins! Quina meravella! Entrar-hi convida a  imaginar la vida dels sultans i de les sultanes. I també a recordar les imatges dels contes de “Les mil i una nit” que de menuda llegia o em contaven. Es fàcil imaginar per la sumptuosa decoració, pels mosaics, per l’arquitectura...tanque els ulls i tot em  transporta a l’època  àrab.

L’Alhambra és una ciutat palatina andalusí, és un ric palau fortalesa que allotjava la cort  andalusí del regne de Granada. Des dels jardins tenim al fons l’església de Santa Maria de l’Alhambra del segle XVII i construïda al solar de l’antiga mesquita. Granada és una barreja de religions i és just eixe fet que es nota en l’ambient i en els monuments, el que la fan diferent.

I si és impressionant el palau per fora, més ho és per dins, la decoració dels interiors és de les més riques de l’art islàmic. Els mosaics són espectaculars, els fets en ceràmica, estuc o fusta, tant se val. Predominen  els motius ornamentals dels arabescos vegetals o geomètrics lineals, segons diuen els estudiosos és un homenatge al quadrat.  Sovint estan mesclats amb textos. Els colors, hui molt desgastats tenen el seu simbolisme, color daurat la reialesa, el roig significa el poder, el verd es refereix al paradís i el color blau a l’esperança d’aconseguir-lo.

Donem una volta pausada entre les decorades sales i també per la zona exterior. Entrem i eixim  sense rumb, seguint l’ordre que marca l’atzar. Ens movem entre patis i sales. Tot demostra el luxe del passat. En un moment donant estem al pati de “los Arrayanes”, centre del palau de Comares. Patis, jardins i aigua són els elements basics als palaus andalusis, en tots estos es barregen harmònicament.

Cal parar l’atenció en detalls, com  la sala del Palau de Comares on es veu una esplèndida mostra d’art andalusí. No hi ha prou ulls per a veure tanta bellesa. Seguim el passeig pausat i parem a un  mirador: “El Mirador de Daraxa” en la sala “Las dos hermanas”, el nom ve per les dos grans lloses de marbre que emmarquen el frontis central.

Les parets  de “La sala Abencerrajes” guardaran la veritat de la llegenda dels assassinats que hi van succeir en temps passats. Sobre intrigues politiques o amors prohibits, les parets ho sabran, les parets van ser testimonis. Encara que al voltant de les llegendes,  ja se sap, no importa si són o no són certes, el que importa és que són històries boniques sempre.

“El patio de los leones” és l’ànima del palau, el que tothom reconeix en veure una imatge o postal. Les antigues cròniques el comparaven amb el paradís. Hi estan 124 columnes de marbre, envoltant el pati i  agrupades per parelles. La Font que dóna nom al pati, és una de les millors mostres d’escultura arábigo-granadina.

Que bonica és la Alhambra! Ho he dit però ho torne a repetir per convèncer, a qui no l'ha vista encara. És una joia imprescindible per empassar-se de bellesa artística i alhora entendre la història d’Espanya i com som els espanyols. El nostre passat no s’ha d’oblidar.

El lloc perfecte per descansar desprès de la visita a l’Alhambra són els jardins de Partal que formen terrasses escalonades. Durant l’època àrab albergaven nombrosos palaus de rics personatges de la noblesa musulmana.

L’austera  Alcassaba, en temps àrab fortalesa purament militar, s’alça al punt més alt de la colina, conserva grossos murs i varies torres. És una de els parts més antigues de la Alhambra. En temps dels cristians va ser presó de l’Estat. Des de l’Alcassaba es veu una bonica panoràmica del barri d’Albaicín i  Sierra Nevada.

Del segle XVI i construït sobre un palau musulmà trobem el convent de sant Francesc on està situat el Parador Nacional de turisme. S’hi conserven restos del que va ser en l’antiguitat, i ressalta el fet que hi es prepararen les fosses sepulcrals mentre es construïa la Capella Real, on estan actualment les despulles dels monarques Isabel i Fernando, els reis Catòlics.

Tot bocabada en Granada, a mi particularment m’agrada la convivència del la part àrab amb la cristiana, com passa amb el palau de Carles V del segle XV, un palau cristià que està dins de la zona de l’Alhambra, un recinte musulmà. Construint el palau dins de la Alhambra es volia demostrar el triomf de la cristiandat sobre l’islam. Aixi ho va voler Carles V, rei d’Espanya i emperador d’Alemanya. Ho va decidir després de la seua boda a Sevilla amb Isabel de Portugal l’any 1526. Del palau, construït amb cert estil romà,  destaca el gran pati circular de 30 m de diàmetre.

En les habitacions de Carles V, s’hostatjaria Washington Irving autor de “Cuentos de la Alhambra”. I és que Washington Irving va visitar en dues ocasions la ciutat de la Alhambra, la primera entre el 9 i el 20 de maig de 1828, i una segona entre el 4 de maig i el 28 de juliol de 1829 i en esta ocasió es va hostatjar a l’interior del palau andalusí, complint així un dels seus desitjos. L’any 1914 es col·locà una placa de marbre en les dependències que va ocupar que foren dissenyades per a al monarca.

A Irving li agradava Granada, és evident, que així era i deixà escrit entre altres lloances esta que diu: Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer.

Anem al Generalife, altre punt imprescindible de la visita a la ciutat de Granada,  i li fem una última mirada a la  Alhambra.

El Generalife era una vil·la rustica o horta reial que ens dóna idea de com eren aquelles residències sempre envoltades de jardins perfectament dissenyats. L’aparença externa explica el caràcter rural però els patis a diferent nivell i són els propis dels palaus. De nou admirem la decoració de les sales interiors en parets o  en els arcs. Em passa com en la Alhambra, no tinc prou ulls per mirar. Necessite tornar a passejar per estos jardins i també per la Alhambra. Encara no m’he n’he anat de la ciutat i ja vull tornar.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999