Un becari aspirant a periodista, rep l'encàrrec d'escriure uns articles per al suplement del periòdic on treballa. Ha d'escriure sobre els estrangers que viuen a Espanya, i ha de ser un algerià. El becari no les té totes perquè no coneix el país però com sap que és una gran oportunitat de mostrar la seua valia escrivint, accepta el repte que li presenta el seu cap del treball Pasqual.
La idea de Pasqual és
mostrar la realitat del viure d’un estranger assentat a Espanya. Cada mes serà
de procedència diferent. Com sempre, repetisc amb resignació, ell paga ell
mana, tanmateix he d’admetre que en esta ocasió ha posat el dit a la nafra. És
un tema actual on s’ha d’escorcollar molt. I és que en són tants els qui cada
dia vénen i s’hi queden... convivim tanta diversitat de gent... No podem donar
l’esquena a una evidència. M’agrada la idea malgrat no ser fàcil i haver
d’ajustar-me a unes condicions. Una d’elles, és que no ha de ser un estranger
de qualsevol país, ha de ser obligatòriament un algerià. Altra condició és que
no em paga despeses.
El tema és aparentment complicat, també delicat pels temps
intransigents que corren. He d’aprofundir en un país que desconec totalment,
tot i que em considere un rodamón. Des de ben jove, motxilla al muscle, m’he
recorregut mil llocs, però hi ha tant per veure, per conèixer, per assaborir...
que en serien necessàries vàries vides només per fer-ne una ullada. I Pasqual
just m’està demanant que parle d’Algèria, un dels indrets que m’hi falten en el
meu bagatge viatger. Em ve a la memòria un dia quan em preguntà sobre els
països que coneixia i ara entenc el motiu d’aquella conversa. Crec que en el
fons Pasqual vol que fracasse i que continue a la sala de documentació. Podria
haver-me demanat els escrits sobre altre país del qual podria parlar-ne més
fàcilment. Però no, just m’exigeix que escriga sobre un estranger procedent
d’un lloc no visitat i conseqüentment sense referències viscudes. Ho argumenta
dient que Algèria és un del països més propers i més desconeguts per als
espanyols i en això li faig costat. A més, per recolzar la proposta, afegeix
que en són molts cada dia arribant a les nostres terres. També ho crec. Però no
deixe de pensar que podria haver-me encarregat altre país i l’única pretensió
és assabentar-se fins on puc arribar. Faré front a la situació. Ho he de traure
endavant siga com siga. Regiraré els arxius que em són tan familiars i si és
necessari desembutxacaré el sou del mes visitant Algèria.
ENTRE DOS
MONS,
pag 11-12. Mariló Sanz Mora, (Ed. Nova Casa Editorial)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada