RESSENYA de cine: TODOS LO SABEN

TODOS LO SABEN

Asghar Farhadi

Fa uns dies que vaig veure la pel·lícula “ Todos lo saben” i m’ha agradat. Tenia expectatives que així fóra i s’han complit, i no només per la història que conta i que atrapa mostrant-la amb intriga magistral, sinó perquè mostra una realitat rural espanyola. M’agrada que es veja com som als pobles i què fem, (en termes generals),  alhora que m’ha agradat veure imatges d’una localitat castellana que no arriba a 5ooo habitants i que arquitectònicament està estancada en el temps.

Parle del poble de Torrelaguna, que no és la primera vegada que eix en pantalla. Des de la dècada de 1950 quan Cary Grant, Frank Sinatra i Sofia Loren hi anaren per rodar “Orgullo i Pasión”, han passat un grapat d’artistes i directors de renom a filmar en els carrers d’este poble castellà que està molt prop de la capital d’Espanya, només a  uns 60 quilòmetres, daltbaix. Si, els habitants del poble estan acostumats a veure gent forastera famosa circulant pels carrers i a ser extres en pel·lícules que tothom veu. “Carmen la de Ronda”, “El turismo es un gran invento”, “el Quijote de la Mancha” de Fernando Fernan Gómez, “El lute”, “El rey pasmao”,”Amantes”… són unes poques entre moltes. En esta ocasió els veïns van conviure amb l’equip de rodatge durant tres mesos. I és que estos pobles de la serra madrilenya, conserven l’autenticitat del passat medieval i serveixen molt bé per a escenaris de pel·lícules d’època o d’ambient rural.

Torrelaguna és el lloc on va nàixer, entre altres personatges il·lustres,  el cardenal Cisneros, fundador de la universitat d’Alcalà de Henares i qui impulsà la construcció de diversos edificis a la població. El casc antic, que és la part que es veu a la pel·lícula, està declarat Monument Històric Artístic Nacional des de l’any 1974.

El que més es veu en la pel·lícula, és la plaça principal on està l’església gòtica Santa Maria Magdalena, iniciada el segle XV i enllestida el XVII, amb elements decoratius barrocs, renaixentistes i platerescs. Juan de Mena, que també és fill de la població, està hi soterrat. Altre edifici que s’hi veu  és  l’ajuntament, amb façana porticada, era un antic magatzem de gra que va ser construït l’any 1514. Aixi com també s’hi veu la Cruz de Cisneros de 1802, situada al lloc on estava la casa natal del cardenal famós que tingué un paper important en la història d’Espanya, com confessor real, arquebisbe de Toledo, inquisidor general de Castella i especialment per ser regent d’Espanya després de la mort de Ferran el Catòlic.

L’iranià oscaritzat Asghar Farhadi va saber molt bé triar el lloc per situar este thriller psicològic que manté l’espectador en intriga des de l’inici fins el final. També ha sabut envoltar-se d’actrius i actors que fan bé el seu paper: el versàtil Bardem  que faça el paper que faça sempre és creïble, junt a Penelope Cruz o Ricardo Darín, Bárbara Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández. Totes i tots actuen molt bé, com s’espera d’ells. Són actrius i actors que omplin la pantalla només apareixen i són els que, només actuant, fan que es puga perdonar algun "defecte" que subjectivament es pot trobar, perquè cada persona té una mirada pròpia i un gust personal.

Així que a partir d’un escenari adequat, uns actors professionals i un director excel·lent no podia més que eixir un bon resultat. Al director l’he vist en altres pel·lícules que m’han encisat, com la commovedora 'Nadery Simín. Una separación' . Cal dir que la pel·lícula està rodada en castellà i el director no sap l’idioma i va estar en tot moment amb un professor d’espanyol perquè havia de vigilar cada gest, frase i entonació dels actors per aconseguir l’autenticitat desitjada. Eixa és la professionalitat i excel·lència de la qual parle, la d’aconseguir memoritzar cada paraula del guió per saber que els actors feien i deien el que tocava i la d’endinsar-se tan bé en la nostra cultura. Des del primer moment t’oblides que és un estranger qui fa la pel·lícula, que resulta molt autentica i allunyada d’estereotips.  Així que molt bé es pot dir que Asghar Farhadi és autor universal i que sap contar el que vol vaja on vaja.

El director explica en una entrevista que la idea de la pel·lícula se li va ocórrer quinze anys enrere durant unes vacances a Espanya perquè li va impactar veure cartells d’una xiqueta desapareguda. Estaven  escampats per tots els pobles de Castella. Fa cinc anys parlà amb Penelope Cruz sobre el projecte, ella havia de ser la protagonista i  també estava la premisa que havia de ser rodada a Espanya.

La història és simple. Laura està casada amb un argentí i viu a Buenos Aires. Comença la pel.licula arribant a Espanya sense el marit i amb el fill i la filla. Va  al poble castellà de naixença  per assistir a la boda de la germana. I arriba el dia de la boda i la festa deriva en un malson quan Laura se n’adona que la filla adolescent ha desaparegut. La desaparició és el tema excusa per tractar altres aspectes com les aparences, la mentida, la vida al poble, els lligams familiars,  els secrets, els rancors amagats o el passat que mai s’oblida.

És una realitat mostrada des de dins, des dels sentiments, des dels pensaments i és una realitat universal focalitzada en un poble castellà però universal, malgrat mostrar les peculiaritats pròpies del lloc. Perquè el dolor i les emocions són universals, iguals arreu del món.

I per envoltar-ho tot, este dolor i emocions està reflectit en les cançons de fons, que són, per al meu gust, molt boniques i tenen molta força. El compositor és Javier Limón i les interpreta la cantant veneçolana Nella que apareix en pantalla en la festa i també la mateixa actriu que fa de germana de la protagonista, Inma Cuesta, n’interpreta una, i ho fa amb molta calidesa.