RESSENYA LITERÀRIA: La trilogia de EL TEMPS DELS REGALS

EL TEMPS DELS REGALS

ENTRE ELS BOSCOS I L’AIGUA

L’ÚLTIM TRAM

Patrick Leigh Fermor

“La cultura és el que queda quan tot s’ha oblidat”, esta cita és la millor manera d’encetar la ressenya d’esta trilogia escrita per Patrick Leigh, perquè clarament la qualifica. El contingut del llibre és culte perquè l’autor era un home culte. Diuen d’ell que xicotet tenia problemes a totes les escoles on anava i sempre treia males notes, el qualificaren de xiquet difícil, l’expulsaren i decidí seguir aprenent de manera autodidacta llegint obres en grec i llatí, llegint a Shakespeare i tractats d’història. I per seguir amb l’aprenentatge es va entossudir en escriure un llibre i no sabia de què, així que, amb denou anys va decidir fer un viatge. Viatjar li proporcionaria idees. I així va ser, i no poques.

Fruit d’aquella aventura, experiència de vida juvenil, és la trilogia que presente i la frase-cita que encapçala la ressenya està treta del segon llibre. El viatge va ser a peu des de Rotterdam fins a Constatinoble. Els llibres expliquen el periple juvenil a traves d’una Europa ja desapareguda de principis de la dècada de1930 del segle passat i quasi sempre seguint el curs del riu Danuvi. Als llibre hi ha mapes que permeten veure el trajecte que anava fent i ajuden a entendre el contingut.

Vaig encetar la lectura d’estos llibres per recomanació d’altra persona “culta”, parle de l’amic Joan, un artista pintor que li agrada molt viatjar amb els llapis i quadern en mà, com l’autor i protagonista d’este singular viatge a peu. Me’l va recomanar, en part, perquè sabia que tenia intencions de viatjar a Romania i el llibre li dedica moltes fulles a Transilvània, als Càrpats i a Moldavia, on l’autor va residir temps. Així que, sense pensar molt li vaig fer cas i em vaig comprar la trilogia sencera. I en no res en vaig endinsar en la lectura del dia a dia d’este rodamóns en majúscules que va iniciar el viatge un 8 de desembre de 1933 quan Hitler acabava d’arribar al poder a Alemanya.

Amb quasi res de material inicia l’aventura un dia de pluja torrencial. L’autor parteix des de Londres en vaixell holandès. I és en Rotterdam on comença oficialment el viatge, sempre anotant en un quadern totes les peripècies que li passen.

I escriu de tot utilitzant referències històriques, literàries o pictòriques. Sap tant de pintors que quan trepitja un lloc recorda quadres que mostren el paisatge que veu. Allà on va busca les catedrals, els museus, els monuments... i vol saber la informació preguntant o empassant-se en les biblioteques dels amics que l’atzar li posa al seu camí. I és que té la sort de trobar interlocutors erudits que saben molt i ell s’alegra perquè són els moments que aprofita per eixamplar coneixements. Molts dels nous amics són aristòcrates, gent de la classe social alta de l’Europa central, alguns sense diners però amb títol. Tots li obrin el camí per saber més d’allò que ha vist i li falta per veure, i sovint el porten a festes exclusives envoltades de luxe. És jove i no desaprofità ocasió

de passar-ho bé, siga de festa o quan se li presenta l’amor al que mai diu que no.

Per a despeses, periòdicament rep uns pocs diners des de casa, però en són pocs i quan no en té, la majoria de les vegades troba gent que li dóna hostatge. Els amics que va fent de camí li proporcionen lloc de dormir i quan no els té dorm en estables, graners, refugis de pastors, cabanes i en coves... fins i tot nevant o plovent. Però en termes generals, des dels  primers quilòmetres comença a notar amabilitat i hospitalitat que no deixa de trobar al llarg del camí, amb alguna excepció ocasional en algun país. A poc a poc, sense presses va avançant seguint una ruta anotada en un mapa i procura complir-la al peu de la lletra, encara que no ho fa sempre.

Pas a pas va coneixent gent de tot tipus, com la comunitat jueva o la dels romanis, i gent rica i gent pobra, joves i grans, i oficis de tot tipus com els que exerceixen a un barri ple de prostíbuls.  Allà on va escolta les històries que li conten  i està obsessionat amb els dialectes i el llenguatge de cada lloc on para.

Els dos primers llibres detallen el viatge i foren escrits moltes dècades després gràcies a les notes supervivents que escrivia sovint als seus quaderns i també gràcies als dibuixos que feia de la gent que trobava pel camí. Tot va ajudar, a més a més de buscar a la memòria les vivències que deixaren petjada inesborrable. El tercer llibre és diferent perquè encara que són les seues paraules escrites, ell no les ha plasmat al llibre. És un llibre pòstum que pretén seguir la línia dels llibres precedents però deixant clar que no és l’autor qui està escrivint el que llegim.

Els llibres s’enriqueixen amb la saviesa dels anys passats i la visió de la perspectiva que dóna la maduresa cultural perquè l’autor afegeix informació de tot tipus: històrica, antropològica, geogràfica, lingüística...de vegades fins i tot n’aporta tanta que hi ha perill de perdre el fil del relat de l’experiència viscuda. I escriu amb metàfores, amb descripcions detallades del que pensa, del que veu, del que viu... Per a ser sincera, de vegades tanta informació i detall resulta feixuc perquè el lector el que vol, és avançar camí amb el protagonista i no troba la mateixa bellesa que ell en els aspectes que explica amb exagerat deteniment. I és que empra fulls i fulls sencers per descriure un simple objecte, com un peix o el vol d’un ocell. Tot detallat a la perfecció.

Llegint-ho sembla que això de ser rodamón es molt fàcil encara que no ho és. El que al principi era escriure per traure experiències i escriure un llibre es torna una  necessitat. M’identifique amb ell perquè sempre vol escriure, ho desitja, encara que té moments que se li oblida perquè té altres assumptes entre mans que li ocupen les hores.

Llegir els llibres és gaudir d’un passeig per Europa. Només iniciar parla de pòlders i molins mentre travessa a peu el país i llegir-ho m’ha fet recordar els que jo he vist malgrat que hi ha molts anys de diferència entre una mirada i altra. Especialment m’ha agradat quan a Munich va a una cerveseria que he visitat les dues vegades que he estat a la ciutat alemanya. Ja aleshores, en temps de l’autor,  era famosa, seu de vida política i pública muniquesa. Durant la guerra va ser destruïda però va se reconstruïda i l’any 1958 coincidint amb el seu 800 aniversari va obrir de nou. És un lloc molt turístic de Munich i fins i tot a las Vegas hi ha una replica. Són molts els països que trepitja i que m’han fet recordar-los i també m’ha fet conèixer i reconèixer Romania després d’anar-hi. Enmig de la lectura vaig visitar el país per la qual cosa les referències al país romanès són les que més m’han cridat l’atenció perquè les tenia molt recents. Al respecte hi ha un detall que m’estranya. Els ossos només els anomena perquè els gitanos en tenien ensenyats per als seus espectacles i no parla dels perillosos animals quan va pels Càrpats, no té por quan travessa a soles els boscos. I és que a Romania hi havia molts i n’hi ha molts encara, alguns fins i tot en hivern baixen a la ciutat en busca de menjar. En Transilvània escolta llegendes deperits i fades i homes llop tothom creu i en sers ser sobrenaturals, veu danses folklòriques que li atrauen, descriu les esglésies fortificades, fa referències ortodoxes... Ha estat un goig llegir sobre el país del passat i contrastar-la amb la meua del present.

Patrick va arribar al seu destí desitjat l’any 1935, l’1 de gener, i després va continuar viatge cap a Grècia, que el meravellà. Va quedar atrapat pel país i el seu idioma i a Atenes es va enamorar d’una noble romanesa i junts van viure a Atenes i a Moldàvia, lloc on s’hi trobava quan esclatà la segona guerra mundial. Com soldat britànic va jugar un paper molt important en la batalla de Creta.

Després es casà amb una noble anglesa que l’acompanya a molts viatges i visqueren  a cavall entre el peloponesi  i Anglaterra. Grècia va ser el seu refugi estimat i el govern grec li tornà el reconeixement atorgant-li un títol de màxim honor, cavaller de l’ordre del Fenix l’any 2007. Aleshores Patrick s’estava ensenyant a escriure a màquina, sempre ho havia fet a mà, per poder enllestir el tercer volum del seu llibre de viatges, la trilogia de la que estem parlant. Malauradament va morir abans d’enllestir la tasca. Així que el tercer llibre està fet basant-se en el que deixà iniciat i respectant al màxim l’estil i contingut de les notes preses mentre recordava el final del trajecte.Patrick va morir l’any 2011 quan tenia 96 anys,  va tindre una vida longeva d’escriptor especialitzat en llibres de viatges, historiador i moltes altres facetes més.

Acabe dient que m’agrada la seua filosofia de viatge analitzant, estudiant, aprenent, vivint la vida que a cada pas se li presenta, rebent el millor del món. Perquè el que està clar, és que la vida ensenya.