RESSENYA LITERÀRIA: LA CLAU DE SARA

LA CLAU DE SARA

Tatiana de Rosnay

Gran llibre. Malgrat que ja té anys, és actual, perquè tracta un tema universal: el dolor dels jueus perseguits pels nazis. Va ser una tragèdia injusta que cal tindre present  per a  no oblidar-la. Les víctimes, no només  jueus sinò que també gitanos o homosexuals, mereixen l’honor de se recordades.

El llibre comença en França, l’any 2002, amb una periodista americana que viu a Paris i que vol escriure un article sobre una batuda contra els jueus “Redada de Vel d’Hiv”, que va tindre lloc durant el 16 i 17 de juliol de 1942.

Amb la història del passat i la història dels present, l’autora ens mostra dos relats que conflueixen en un.

En la part del passat es narra amb cruesa un dels fets més denigrants de la història francesa. Un fet vergonyós del que poca gent vol parlar i poca gent viu per recorda-lo. Però la periodista s’entossudeix que és un fet transcendental en el qual els policies francesos van prendre part  i vol que se sapia.  

Va ser un fet dramàtic: 13ooo jueus foren apressats al velòdrom d’hivern situat a prop de la Torre Eiffel. Els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i les autoritats coneixien les seus adreces. I les ordes van ser clares. Els policies havien de buscar-los i una vegada verificada la identitat sense fer cas del que pogueren objectar i el més ràpidament possible sense fer comentaris, els havien d’arrestar. No importava la salut, si estaven sans o malalts. Tots. Només es podien emportar de casa una manta, un parell de sabates i dos camises. I tot va ser organitzat i dirigit per la policia francesa en complicitat amb l’estat. França estava aleshores ocupada per Alemanya.

Els van agafar, tancar i mantenir  al velòdrom sense menjar ni aigua uns dies  per després transportar-los als camps d’extermini. Molts morien abans d’arribar al destí final perquè les condicions en les que hi estaven eren infrahumanes. Alguns jueus alertats per la resistència francesa van poder escapar, però pocs, la vigilància era extrema.

Després separaren els pares dels fills. I este és el cas que es conta al llibre, el de Sara i la seua família. Sara té un germà, al que per protegir-lo en el moment de la detecció deixa tancat en un armari. La innocència infantil no sabia el que passava amb els jueus com la seua família i pensava que en unes hores tornaria a casa. I una vegada apressada l’angoixa per haver deixat el germà tancat la persegueix constantment i l’obsessiona. 

Els dies van passant i la seua desesperació augmenta. La clau de l’armari  sempre va amb ella. És l’únic contacte amb la realitat mentre viu el malson cruel al que es sotmesa. Tocar la clau i pensar amb el germà és qui li dona força per mantenir-se en vida.

L’autora conta l’emotiva història  de la xiqueta jueva de 10 anys i alhora va alternant-la  amb la història personal de Julia Jarmond, la periodista que busca informació sobre els esdeveniments.

Les dues històries es barregen, a mesura que va avançant el relat del passat, la vida del present de Júlia va evolucionant fins que deriva  en un canvi radical de viure i de pensar.  I sobre tot està indignada quan se n’adona com els parisencs observaren els fets impassibles, indiferents i després s’aprofitaren ocupant les cases jueves buides. Júlia se n’adona que els francesos tapen els fets, els disculpen, i veu com passa en el present i també quan van succeir els fets. Eren altres temps. I és que prèviament s’havia fet una propaganda política en contra dels jueus per la qual cosa els francesos podien pensar que apressar-los no era molt greu. Tampoc se sabia molt bé què feien amb ells quan els apressaven. Es desconeixia què passava dins dels camps d’internament i després als de concentració i extermini. Tot se va saber després i segur que s’horroritzaren i avergonyits optaren pel silenci perquè no són fets per a vanagloriar-se.

El relat de les vides de ambdues protagonistes mantenen la intriga, encara que  personalment he trobat més interessant la història del passat, la del Sara. Al meu parer, la història del present de Júlia és secundaria, especialment quan parla del seu matrimoni o de la filla. Pense que de vegades interfereix per a seguir el fil que més interessa, el passat de la família del marit i el de la família jueva. Jo ho entenc així. Però el fet de ser secundària no vol dir que sobre, simplement és un complement que ni sobra ni falta.

El llibre està ben escrit, el llenguatge emprat és clar i el relat està ordenat, hi ha equilibri entre narració i diàleg i no hi ha excés de descripcions. És novel·la històrica perquè esta basada en fets reals però el pes de les vides és major, per tant és història de personatges i de sentiments.

M’agrada que siguen protagonistes femenines i que demostren fortalesa. La xiqueta és forta i la periodista també, cadascuna lluita per diferent causa i a la seua manera però les dos lluiten pel seu destí i per la seua vida.

I m’agrada la recreació dels escenaris, els carrers de Paris, la campinya francesa, els camps on tancaven els jueus... l’escriptura transporta al lloc.

Després de la guerra el velòdrom continuà sent utilitzat no només per fer carreres ciclistes sinó per altres activitats i esdeveniments. Al capdavall l’any 1959 va ser enderrocat i al seu lloc fins fa poc uns anys hi havia un edifici d’oficines. I només una placa recorda el que allà passà. No sé si al final s’ha fet justícia, o no, però que la placa d’homenatge a les víctimes del velòdrom estiga abandona i qui la veu no sapia de què tracta dóna a entendre que hi ha molt del passat oblidat i moltes veus que no s’han escoltat.