FOTOS i MÚSICA. ANDALUSIA: ARCOS DE LA FRONTERA

Poble blanc on el sol enlluerna, poble que lluita entre mantenir l'essència i l'allau de turisme...

MÚSICA:

"Cuando nadie me ve"

NIÑA PASTORI

RESSENYA de cine: ADÚ

ADÚ

Salvador Calvo

Adú és una bona pel·lícula espanyola que m’ha emocionat pel seu fons humà. M’alegra anar al cine i gaudir amb pel·lícules de qualitat que, a més a més, aporten un grau de conscienciació a la societat per a que siguem tots un poc millor. En este cas per a que siguem més  tolerants front al tema de la emigració.

Quan eixes del cine queda clara la idea que cap persona abandona família i amics per anar-se’n a altre país on no té res ni a ningú conegut, cap persona ho fa si no és per una bona raó. Perquè en esta pel·lícula es veu un poc de la problemàtica que pateixen els emigrants abans d’arribar a les nostres fronteres. I encara que la pel·lícula és realment dura, crec que encara és poc el que mostra en comparació al que realment passa. El director ha mostrat una mínima part. Hi ha tantes casos com persones, i tots els casos esgarrifants. 

El director conta tres històries que conflueixen en una, són diferents i alhora connectades. La més important i la que dona el nom a la pel·lícula és la historia d’Adú, un xiquet camerunès de sis anys que fugint de la mort segura i junt a la germana s’amaga  en les bodegues d’un avió. Tanmateix en el camí perd a la germana i es queda sol. Per sort troba altre acompanyant que és somali i amb qui descobreix la veritable amistat. Tots dos s’entenen, un parlant en angles i altre en francés, barrejant paraules. Els idiomes no són barreres quan hi ha intenció de comunicar-se.

La innocència d’Adú contrasta amb la realitat que l’envolta, el seu somriure és el raig d’esperança i els seus grans ulls  ho diuen tot. Els seus ulls podrien entendre’s com una metàfora i així cada vegada que Adú ens mostra eixos gran ulls en pantalla, obri els ulls i els cors de l’espectador. Encara que per altra banda estic segura, que l’espectador que va a este tipus de pel·lícules no cal molt que li obriguen els ulls perquè ja té empatia amb la problemàtica i l’entén. Per això tal volta seria convenient que "Adu" fora tema vist i tractat en els instituts per anar ensenyant els valors des de menuts. Adú és del tipus de pel·lícules necessàries en una societat on cada vegada en som més de totes les races. Es necessari per fer-nos preguntes sobre els que viuen al nostre costat o seuen junt a nosaltres en les escoles.

La interpretació del  xiquet és fabulosa i hem de valorar cada minut davant de la pantalla perquè és un xiquet que no sap ni llegir ni escriure i que aprenia el que havia de dir de memòria. Per fer-li entendre el que estava passant en la pel·lícula el director li va mostrar per primera vegada un elefant, que no havia vist mai, també va tindre que aprendre a nadar. El xiquet és pura naturalitat i esponaneitat.

Els altres dos temes complementen la trama però són secundàries.

La història del pare i de la filla és un tema de generacions confrontades. Està el pare que vol educar bé i no sap i la filla mal-educada sense valors. Tots dos són pobres en intel·ligència emocional i els costa gestionar els sentiments. Tal volta el personatge de la filla s’hi podria haver involucrat més en el tema de la immigració, veure’l de prop i adonar-se més de la realitat, i no ho fa. El viatge a una realitat tan dura no la fa canviar perquè no es para mirar.  Este tema és un cercle tancat entre pare i filla i de fons tracta la cacera furtiva.

La història dels guardià civils està situada en la tanca de Melilla i els subsaharians que la volen traspassar. L’escena inicial de la pel·lícula és realment forta i alhora real: la lluita per la supervivència d’uns i el compliment del deure i les ordres per part d’altres.  I mostra amb cruesa el que és i passa: actuacions de persones que fan bé les cosesse sent remordiments de consciencia per saber que no s’ha fet justícia.

Les tres històries estan d’alguna manera connectades. La bicicleta uneix Adú amb Sandra. I Adú alhora està relacionat amb el guàrdia civil honest que és qui el salva. El que està clar que en les tres històries als protagonistes de cada trama els canvia la vida. Adú buscant una vida millor, la filla canviant d’actitud respecte al pare i penedint-se de tota la ràbia sentida. I el guàrdia civil honrat que al capdavall salvant una vida queda compensant de la mort d’altre emigrant.

La pel·lícula està ben feta i ben ordenada. En un principi recorda a la pel·lícula “El cuaderno de Sara”, per estar també ambientada en Africa però en "Adú" no hi ha saturació de violència com passà en l’altra. En Adú hi ha sentiments i m’agrada que es ressalte este aspecte i que prime abans d’entrar en aspectes morbosos que podrien tergiversar l’autenticitat que desperta la història.

Només acabar la pel·lícula reflexione-hi. Pense que els nostres problemes diaris són nimietats comparant amb els grans problemes reals amb els quals s’han d’enfrontar els emigrants cada dia, bé abans de fugir o una vegada arribats on volien, si és que arriben. Perquè les històries dels emigrants al país que els acull mai acaben, contínuament troben entrebancs i cada dia ho presenciem. Som així, malauradament, per això és bo conèixer les realitats viscudes pels que no han tinguts els nostres privilegis i han nascut en un país avançat lliure de malfies que exploten al més necessitat. Tan de bo el mateix que estic pensant jo ho pense més gent. El món seria altra cosa.

 Adú es va rodar en Melilla, Madrid, Marroc i en Benin, per la gran diversitat geogràfica i cultural amb selva, deserts rocosos o palmerals, era la primera volta que acullia una producció de cine internacional. També es va rodar en Murcia enganyant a l’espectador fent creure que Murcia era alguns escenaris d’Africa. I és que el cine sempre és màgia. 

ALMERIA: TABERNAS I EL DESERT

M’agraden els deserts, els trobe magnètics, els d’arena el que més, però els àrids també són paisatges suggestius per la seua atraient desolació.

Hui anem a visitar el poble de Tabernas a uns 35 quilometres d’Almeria i especialment volem visitar el seu desert. I parlem d’un desert de debò. El desert té 280 quilometres quadrats i està declarat Parc Natural des de 1989.

El desert de Tabernas és l’únic desert europeu. I és que Almeria és la província més seca d’Europa. Si parlem tècnicament és veritablement un desert pel seu ecosistema excepcional amb un microclima general per les muntanyes que ho envolten.

Les condicions climatològiques especials han configurat el terreny característic que li dona valor geològic i paisatgístic, també botànic i faunístic. El paratge està declarat zona d’especial protecció per a les aus, per la riquesa avifauna. I és que poca pluja i una zona envoltada d’unes imponents muntanyes comporta l’aridesa i el qualificatiu de calor infernal que es deu suportar en època estival. Hi ha temperatures extremes que van de 40 graus diürns a -5 nocturns. Encara que inusualment, durant esta setmana passada han hagut inundacions en la provincia i també en esta zona.

La població de Tabernas no té res d’especial, i tal volta si que ho tinga però amb les ganes de trepitjar el desert no donem importància al que veiem i ens sembla una població secundaria.

I si parem a Tabernas és perquè anem amb una guia local que ens dirigeix les passes. El primer que fem és entrar al centre d’interpretació que explica tot al voltant del desert,  sobre l’ecosistema, els animals, la fauna, la flora de la zona...i ho mirem...però amb presses...hi ha molt que llegir i estem ansiosos perquè el que volem és veure els paisatges que ens envolten.

De lluny veiem les ruïnes del castell de Tabernas construït als segle XI durat lèpoca de dominació àrab.

Anem a la plaça principal del poble per visitar l’església de la Encarnación. Del segle XVII i d’estil mudèjar tardà.

Donem una volta pels voltants de la plaça, i en una paret trobem a Clint Eastwood... perquè segur que passaria pel poble alguna vegada. Tabernas, el desert i Almeria era i és, escenari de pel.licules.

I ara si, agafem l'autobús per anar al punt de partida d’una caminada. No entenc de geologia però si sé observar les formes que l’erosió han configurat. Sé observar i imaginar, és el que m'agrada. Mirant a traves del cristall de l’autobús no perd detall del paisatge, sembla que estem en Arizona. Nomes hi ha un poc de verd, alguns pins i eucaliptus donen un toc de color verdós entre els matisos del color terra, grocs, ocres i marrons. Em pregunte com aguanten estos pins amb tanta sequera.

Passem de llarg els poblats de l’oest que tantes vegades van atraure a directors de cinema. I és que van veure en el desert espanyol una manera d’estalviar diners. Hui en dia munten espectacles turístics recreant l'antic oest americà. També veiem de lluny el que queda de decorats de pel.licules....com fortaleses, poblats, muralles o alguna torre.

Me n’adone que hi ha algunes cases abandonades, caserius que no han pogut suportar la vida del desert que sense cap dubte no ha de ser gens fàcil. Altres caserius aguanten aprofitant la vena turística.  Imagine quantes persones hauran sigut extres en totes les pel·liculers rodades, espanyoles italianes o americanes sovint en necessitarien i segur que per a la gent de la província seria un al·licient participar-hi: ser actor per un dia!.

Sovint m’he preguntat perquè a les pel·lícules europees de l’oest se les anomenen spaguetti western, ara ja ho sé. I a més a més m’he assabentant que també se les anomenaven "xoriç western" o "paella western". M’he posat les mans al cap. Tot es cosa dels americans. Si, aixi és. Eren els qualificatius que empraven despectivament els crítics americans que les consideraven inferiors als westerns americans de collita pròpia. Espaguetti per a les que s’hi feien italianes i xoriç o paella a les espanyoles. Encara que algunes de les pel·lícules  es van salvar del rebuig generalitzat i van ser tractades amb benevolència.

I és que este tipus de pel·lícules es van posar de moda a la dècada de 1960 i 1970 i eren sempre de producció  europea, la majoria ern d'Itàlia i d'España,  a diferència de les del gènere que eren americanes. Durant estos anys s’hi feren centenars de pel·lícules perquè  tenien molta demanda. Amb la “Trilogia del dólar” del director Sergio Leone el subgènere  va aconseguir ser un fenòmen de masses. “Por un puñado de dolares” va ser la primera de la sèrie produïda en Espanya l’any 1964 i el desert de Tabernas l’escenari escollit, concretament el que hui és el parc temàtic Oasys Mini Holliwood, que nosaltres veiem de lluny. La segona pel·lícula “ La muerte tenia un precio” i la tercera” El bueno, el feo y el malo” també foren filmades al mateix lloc. Eren massa violentes però al capdavall la critica americana no va tindre mes remei que acceptar este tipus de  pel·lícules com un subgènere més i deixar d’infravalorar-lo. No cabien comparacions amb les americanes perquè el pressupost era molt inferior i a més a més tenien característiques que les diferenciaven. I amb el preu està la diferència. I així i tot tampoc quedaven tan malament. Es rodava en Espanya en lloc d’anar als escenaris naturals americans. La forma per estalviar era reutilitzar decorats per rodar diferents pel·lícules.

I un ingredient molt important i innovador que van incorporar  i que va ser un encert va ser la banda sonora original, composada per Ennio Morricone barrejant instruments inusuals amb elements diferents com dispars o xiulets. La música donava èmfasi a moments clau de la pel·lícula.

Després de l’èxit de Sergio Leone els escenaris espanyols es feren famosos  i  també vingueren americans a rodar les seues pel·lícules western i també altres que no pertanyien al gènere.

A poc a poc el western europeu va anar perdent adeptes A partir de 1970 tanta violència va començar a cansar i el subgènere va adoptar un altre estil, menys violència i més humor amb “Le llamaban Trinidad”, però al final acabà cansant i acabà desapareixent.

Encara s’hi filmen pel·lícules, sèries  i espots publicitaris perquè el paisatge continua sent fotogènic. I no només arriben cineastes d’àmbit espanyol també s’ha filmat material, especialment sèries americanes. Esta constant demanda fa que les instal·lacions es  mantinguin intactes.

Arribem a un punt en concret i l'autobús para. Baixem per iniciar la caminada. Ho fem pel llit del riu Aguas. I el priemer que em ve al cap és el joc semàntic i pense sobre la contradicció, perquè és un riu que va sec la majoria de l’any. Anem a buscar l’oasi que va servir d’escenari per a la pel·lícula “Laurence d’Arabia”.

I caminant caminant per un camí fàcil, salvant xicotets tolls d’aigua i grapats de pedres arrossegades degut a unes recents pluges i entre un fabulós paisatge, arribem a l’oasi que va servir d’escenari  de la pel·lícula Laurence d’Aràbia.

És un paisatge inusual que m’ha sorprès.  És un paisatge desolat, àrid i per formes capricioses que les muntanyes han dissenyat entenc que l’agafaren d’escenari de pel·lícules de l’oest o en este cas simulant un desert àrab.

Veig microcràters provocats per les gotes de pluja, rambles enfonsades, xemeneies de fades, solcs o regueres, capes de terrenys plegades, muntanyes que semblen de paper, com les que fèiem de xicotets per muntar el betlem...

És un lloc fabulós per pensar en la gran varietat paisatgística que tenim a Espanya i que de vegades s’infravalora. El sol està amagant-se, cal reprendre el camí de tornada.

Faig la caminada en solitari pensant en la bellesa de la mare Naturalesa i també pensant amb tots els famosos del cine americà europeu que arribaren a Almeria i gaudiren d’estos escenaris naturals incomparables, actors, actrius o directors tan coneguts com Charles Bronson, Claudia Cardinale, Brigitte Bardot, Clint Eastwood, Steve McQueen, Yul Brunner, Faye Dunaway, Sean Connery, Bud Spencer, Terence Hill, Gregory Peck, Harrison Ford, Henry Fonda, Steven Spielberg, Orson Welles, Mankiewicz, Burt Lancaster,  Richard Burton, Charlon Heston, Jack Nicholson Gene Hackman, Anthony Quinn, Fane Dunaway  Arnold Achwarzenegger, Michael Caine, Rachel Wiech, Ursula Andress i molts més. Fins i tot John Lennon... Però  especialment pense amb Peter O'Toole que va trepitjar este mateix lloc on m’hi trobe... i enmig del silenci puc imaginar tots els enrenous del rodatge. Fa ganes de veure de nou la pel.licula.

I de fet, ho faig quan torne a casa i cert que he reconegut les escenes en la pel.liculaon apareix l'oasi i les palmeres. 

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019

ALEMANYA: DRESDE

Dresde és una ciutat assombrosament preciosa...i esgarrifa pensar com va ser destruïda  injustament en la cruel guerra!

Hui visitem Dresde envoltada de zona boscosa i praderes, a quasi 200 quilometres de Berlin, és la capital de l’estat de Sajonia. Dresde té un nivell alt cultural i artístic, i eixa fama li ve del passat, quan era anomenada la Florència de l’Elba i era un gran centre ple d’art. Actualment ho és de nou perquè després de la guerra gran part de la ciutat es restaurà.

 I si dic que va ser destruïda injustament en la guerra és perquè la ciutat va ser bombardejada quan ja la guerra estava a punt d'acabar. I això és més dur encara de suportar. Faltaven dos mesos per al final, que arribà quan Hitler se suïcidà. Els bombardejos començaren un 13 de febrer, dia de carnaval. A més a més Dresde no tenia interès militar, era una ciutat cultural i la crueltat arribà quan es va crear deliberadament una turmenta de foc huracanada llençant al voltant de 4000 tones de bombes explosives i incendiaries durant el 13, 14 i 15 de febrer. Eren bombardejos inesperats, “bombardeos en alfombra”, fets essencialment per destrossar totalment i desmoralitzar encara més a la població alemanya.

Els atacs van causar moltes víctimes i destrosses. S’emportaren la vida d'entre 25000 i 40000 persones que posteriorment foren incinerades o enterrades en fossats comuns. I els atacs van enderrocar les seues cases però també van destrossar tota la bellesa cultural que la ciutat guardava. Dresde va ser arrasada quasi per complet, els monuments s’hi destruïren en cremar-se, les fortíssimes temperatures desferen el vidre o els metalls. La gent moria calcinada o asfixiada fins i tot  en els mateixos refugis antiaeris degut als gasos de la combustió o la falta d’oxigen. Algunes persones pogueren escapar però el trauma de l’experiència els quedaria per sempre.

A Dresde no li van caure més bombes que en altres llocs, ni va tindre més víctimes que altres ciutats però si ha quedat com el símbol de la barbàrie bèl·lica perquè va ser una acció dura i desproporcionada que hi ha qui la cataloga de crim de guerra. 

I cada 13 de Febrer la ciutat celebra actes commemoratius sobre la devastació. Malauradament cada vegada més s’està emprant este dia com a manifestació neonazi. Els radicals aprofiten el dia i el lloc simbòlic com signe de força.  

Amb la caiguda del Mur de Berlin començà un nou futur per a la ciutat sent  parcialment reconstruïda. Actualment Dresde continua restaurant i transformant-se, creant nous edificis,  renovant-se i  evolucionant. Dresde es veu fàcilment en un passeig a peu pel centre.

Anem directes la seua església principal que està tot just al costat d’unes edificacions noves. És el barri Neumarkt, amb botigues de luxe i moda, galeries d’art i bons restaurants.  El dia d'abans va ser dia festiu i hui trobem en tota la ciutat un cert desordre perquè hi ha en les places principals persones que estan desmuntant paradetes i  atraccions musicals. Hi ha un poc de barbull diferent a l’habitual.

Frauenkirche és l’església protestant més destacada de la ciutat i de la regió de Sajonia. D’estil barroc va ser construïda entre 1726 i 1743. En guerra va ser destruïda més que pels impactes de les bombes, per les altes temperatures que s’originaven després amb els incendis. Quan va caure el Mur de Berlín començà la nova vida de la ciutat amb les reconstruccions. Les obres de l’església foren entre 1994 i 2005 fonamentalment emprant fons alemanys i britànic com símbol de reconciliació. En les obres s’utilitzaren les pedres originals que es van poder recuperar.  

Mentre la contemple em puc imaginar l’edifici en part enderrocat i en part cremat que és com quedà durant els temps de guerra freda, imagine la desolació que sentirien els habitant de Dresde mirant les ruïnes.  M’horroritzà posar-me en el lloc dels habitants de la ciutat que constantment recordarien la guerra mirant les ferides.

        

Entrem. Que bonica! Destaquen els colors suaus, predominant el blanc, els marbres simulats i els fabulós orgue. A l’església se celebren misses i concerts d’orgue.  I també destaca l’enorme cúpula on es pot pujar.

En la mateixa plaça està l’estàtua icònica de Martin Luther King.

De l’església anem a buscar el carrer Augustusstrafe, és on està el mosaic, Fürstenzug, que no és com qualsevol: és el mosaic de porcellana més gran del món que s'hi troba a la intempèrie.

Sortosament es va salvar dels bombardejos del febrer de 1945, només es van haver de canviar 200. Construït entre 1872 i 1876 és molt gran, fa 101m de llarg. Té  més de 24000 rajolets representant la desfilada dels Prínceps de la casa de Wettin  des del segle XII al XX. Hi ha al voltant de 100 personatges i només una dona.

El mosaic està en la paret nord de l’estable de la cort real que pertany a Residenzschloss. Anem cap a la plaça del palau.

Deixem a un costat el Sächsisches Ständehaus, que és un edifici construït  entre 1901 i 1907 per acollir el Landtag del Estat Lliure de Sajonia que té davant l’estàtua del rei Friedrich August I.

Estem davant del palau residencial de Dresde que es va construir a finals del segle XV en l’antic lloc d’una torre medieval. Actualment és un complex de museus comparat en alguna ocasió amb el Louvre per les joies que guarda, però va ser la  residència dels electors i reis de Sajonia des de 1458 fins 1918. Destruït en guerra per a la reconstrucció es va seguir l’arquitectura original del Renaixement.

La catedral de la Santíssima Trinitat de culte catòlic està tot just enfront. Era l’antiga església de la cort. La mirem per fora. És molt gran, la torre fa 83’5 metres d’alta i destaquen les balustrades. I de dins destaca per ser  panteó  de reis i prínceps. Hi està el cor d’August el Fort.

Palau i església estan connectats per un passadís. Així el rei ho tenia més fàcil per anar-hi.

Els monuments de Dresde estan tots junts, a cada pas ens bocabadem per la grandesa i majestuositat de cadascú. No hi ha treva, deixem un edifici magnífic i tot seguit en veiem altre igualment fabulós. Només eixir de l’església estem a una gran plaça, la plaça del Teatre.

 I és que hi és, Semper Opera House el teatre de l’opera més famós d’Alemanya on s’estrenaren en el seua temps obres de Wagner i Strauss que viviren a la ciutat en algun moment de la seua vida. Construït a meitat del segle XIX va patir un incendi, novament reconstruït, la guerra el va destrossar. Però es va reconstruir fent-lo idèntic fins l’últim detall al que hi havia abans. L’estàtua eqüestre  del rei Juan presideix la plaça.

El conjunt monumental de la plaça contribueix a que Dresde siga valorada des del passat per la seua grandiositat arquitectònica i artística. Fem una mirada. Quina meravella!. 

A l’altre costat de la plaça està el Palau Zwinger. Des de l’exterior no podem imaginar el que anem a trobar nomes creuar la porta d’entrada.

Traspassem la porta, l’escultura eqüestre del rei Juan està estratègicament col·locada per a que des de l’interior del palau es veja perfectament.

El Palau Zwinger és un antic palau barroc que actualment acull nombrosos museus i col·leccions d’art i ciència. Va ser construït  en el lloc on antigament hi havia una fortalesa, a principis del segle XVIII, per encàrrec d’August el Fort. Una mostra més d’opulència i poder. Originàriament era un hivernacle de cítrics, la qual cosa no és estany perquè era moda en les corts europees d’aquell temps.

Es pot passejar tranquil·lament pel seu pati i admirar l’arquitectura i les escultures plenes de detalls. Veig àngels, faunes i deesses. Hi I una imatge d’Hèrcules sostenint el món com una al·legoria d’August considerat l’Hèrcules de Sajonia.

O també es pot fer un descans al costat de les fonts escolant l’aigua, encara que els nombrosos turistes que volen fer-se foto siga un impediment per reposar tranquil·lament. No importa cal mirar sense presses tots els edificis que ho envolten i imaginar la vida que s’hi faria segles enrere. Quantes festes faria la realesa en estos patis! La Font té per nom  “el baño de las Ninfas”.

Sobre el balcó principal, en la porta d’eixida, està la Kronentor, la gran corona daurada que representa la corona de Polònia, corona per la qual el príncep elector es va convertir al catolicisme, donat que era protestant, només així va poder ser elegit rei. Crida l’atenció només entrar al pati.

Eixim del palau i li fem una ultima mirada a la porta amb la corona i a l’exterior de l’edifici.

A Dresde hi ha altres monuments, però el meu passeig s’acaba en este punt. Volíem anar a un mirador sobre el riu Elba, però no ho fem. Hi ha moltes obres amb andamis i grues que tapen la panoràmica que s’hi divisa. Així que, tal volta en altra ocasió ho puga fer.

Amb una última mirada de la ciutat ens acomiadem, i ho fem imaginant l’esplendor passat. Hi es veuen vaixells amb els qual es pot fer passeig per veure Dresde des del riu, és altra perspectiva interessant. També veiem el famós pont Augustusbrücke, pont també reconstruït en guerra i que va ser el primer en unir els dos costats de la ciutat.

Cert que el conjunt patrimonial és fabulós. Dresde va ser declarat  Patrimoni de la humanitat l’any 2004 per tots els monuments culturals que hi estaven des del segles XVIII i XIX però el títol li’l van llevar l’any 2009 per ignorar les objeccions per la construcció a 2 quilòmetres de la ciutat, d’un pont modern sobre el riu amb quatre carrils. Una construcció que li lleva la bonica panoràmica.

Es la segona vegada que expulsen un lloc del llistat  patrimoni de Lahumanitat, la primera va ser un santuari en  Oman.

QUADERN DE VIATGE, DRESDE, ALEMANYA, estiu 2019

RESSENYA de cine: PARÁSITOS

PARASITOS

Bong Joon-ho

Fa poc he vist la pel·lícula “Parasitos” i he eixit del cine commoguda…no sé si és exactament la paraula adequada. He eixit pensativa, analitzant el que acabava de veure He anat a veure-la per recomanació d’una amiga però poc sabia més, només que havia estat aclamada i molt ben valorada en certàmens cinematogràfics, encara que per a mi este aspecte no és prou, perquè sovint no coincideisc amb l’opinió del jurat. Pense que hi ha molt de cine sobrevalorat que no és per a tant. Sóc de l’opinió que en moltes ocasions, els premis de cine com els d'altres àmbits culturals, es mouen per interessos. I jo no em fie molt. En el cas de “Parasitos”, m’atreia que fora subcoreana, erròniament pensava que trobaria escenaris del país i en tot cas mentalitats diferents a la nostra. I no ha estat així. No mostra el país però el que he vist m’ha impactat veritablement i ho volia compartir en este racó viatger que té com a modesta finalitat obrir les ments a diferents maneres de ser.

La pel·lícula tracta el tema de les diferències socials: qui viu “dalt” és el ric, qui viu “baix” és el pobre. Per moments m’ha recordat aquella afamada sèrie anglesa “Arriba y abajo” formada per senyors i criats d’una mansió. En este cas i amb un joc de paral·lelismes, “els de dalt” són 4: un matrimoni i dos fills que viuen en una casa de disseny perfecta situada en una zona alta, on viuen  gaudint  de tots els privilegis socials i econòmics, amb criada, professors particulars… i també en són 4 els integrants de la família “de baix” que tenen per casa un semi soterrani on sobreviuen en condicions infrahumanes: és brut i xicotet, tot està amuntegat, no hi ha menjar i els integrants de la família no treballen per poder-lo comprar.

La pel·lícula comença explicant la raó del títol. La familia del semisoterrani “xupla” wifi per a internet del veí de dalt. Però el que els espectadors no es podem ni imaginar es fins a quin punt arriba eixa manera de viure “xuplant” dels altres.

El director ha volgut donar uns tocs graciosos, però alhora en realitat pensé que són  esgarrifosos. Algunes escenes trauen somriures però són agres, a mi m’ho semblen. Tal volta siga maneres diferents de veure i jo no entenga l’humor asiàtic.

Els de “baix” veuen als de “dalt” inaccessibles però com la picaresca és una manera d’enginyar-se-les per a sobreviure, un dia la família de “baix” descobreix com pot accedir on està la família de “dalt” i hi comença tot. Amb un enganyifa basada en la conquista de la confiança,  els de “baix” van dominant a poc a poc el terreny dels de “dalt”. Els de “baix” són uns mestres en l’art d’enredar. Fan un joc continu vivint dobles papers. Però els de “dalt”, malgrat la confiança dipositada en els servents, sempre els miraran per damunt del muscle i estos han de suportar humiliacions continuades com les demostracions cruels sobre  l’olor corporal, menyspreant així als que no són com ells. Els de “baix”poden mostrar-se dòcils i competents però porten arrelada la misèria i el que està a la capa alta no la suporta.

L’acció no perd ritme, manté la intriga a mesura que van incorporant-se paràsits a la casa. Primer és un, desprès altres... no especifique per no estripar la trama que està realment ben dissenyada. Però és que a més a més apareix inesperadament altre paràsit alié a la familia que està xuplant de la casa des de fa temps. I de nou calle per no desvetllar res.  És un toc magistral, com la resta de la pel·lícula que he trobat de principi al final carregada d’imaginació i creativitat.

I tants paràsits dins de la casa suposa una envaïment en tota regla. Ja no hi ha intimitat. Es cruel i alhora real. És una pel·lícula intel·ligent en quant a contingut i forma, mostrant gradualment eixa immersió gradual  que desestabilitza l’acomodada vida de la família rica i desencadena el final sorprenent.  I és que al final es perd el control de manera dramàtica, és com quan es destapa una botella de cava prèviament sacsejada per a traure el gas espumós. És una pel·lícula creïble mostrant els antagonismes que sempre hi ha i hi haurà: mostrant  l’explotació o la falta de comunicació.

La pel·lícula acaba com a l’inci, cadascú al lloc d’on procedeix: els de “dalt queden “dalt” i els de baix”s’hi queden “baix”.  “Parasitos” no deixa impassible, em va fer pensar molt i especialment en la facilitat en la que caiguem quan intenten enganyar-nos, en la mestria i la facilitat de mentir. No hi ha bons ni dolents, tots són les dues coses. Tot és una metàfora, una denuncia social sanguinària amb tocs politics. 

Analitzant eixa invasió tan talentosa i  gradual, que he vist sense perdre detall, m’he sentit malament perquè dues veus interiors lluitaven entre si, una deia que “Parasitso” m’havia agradat molt però alhora enraonant l’altra veu em deia que no em podia agradar èticament. Després, de nou analitzant-la, ja desenganxada de  l’impacte inicial, dic que la pel·lícula està molt bé en tots els sentits i es mereixedora de tots els reconeixents que té i els que encara li donaran a mesura que siga més vista.

Perquè al capdavall el cine com la literatura ha de remoure consciencies. No penseu el mateix que jo?