RESSENYA de cine: PARÁSITOS

PARASITOS

Bong Joon-ho

Fa poc he vist la pel·lícula “Parasitos” i he eixit del cine commoguda…no sé si és exactament la paraula adequada. He eixit pensativa, analitzant el que acabava de veure He anat a veure-la per recomanació d’una amiga però poc sabia més, només que havia estat aclamada i molt ben valorada en certàmens cinematogràfics, encara que per a mi este aspecte no és prou, perquè sovint no coincideisc amb l’opinió del jurat. Pense que hi ha molt de cine sobrevalorat que no és per a tant. Sóc de l’opinió que en moltes ocasions, els premis de cine com els d'altres àmbits culturals, es mouen per interessos. I jo no em fie molt. En el cas de “Parasitos”, m’atreia que fora subcoreana, erròniament pensava que trobaria escenaris del país i en tot cas mentalitats diferents a la nostra. I no ha estat així. No mostra el país però el que he vist m’ha impactat veritablement i ho volia compartir en este racó viatger que té com a modesta finalitat obrir les ments a diferents maneres de ser.

La pel·lícula tracta el tema de les diferències socials: qui viu “dalt” és el ric, qui viu “baix” és el pobre. Per moments m’ha recordat aquella afamada sèrie anglesa “Arriba y abajo” formada per senyors i criats d’una mansió. En este cas i amb un joc de paral·lelismes, “els de dalt” són 4: un matrimoni i dos fills que viuen en una casa de disseny perfecta situada en una zona alta, on viuen  gaudint  de tots els privilegis socials i econòmics, amb criada, professors particulars… i també en són 4 els integrants de la família “de baix” que tenen per casa un semi soterrani on sobreviuen en condicions infrahumanes: és brut i xicotet, tot està amuntegat, no hi ha menjar i els integrants de la família no treballen per poder-lo comprar.

La pel·lícula comença explicant la raó del títol. La familia del semisoterrani “xupla” wifi per a internet del veí de dalt. Però el que els espectadors no es podem ni imaginar es fins a quin punt arriba eixa manera de viure “xuplant” dels altres.

El director ha volgut donar uns tocs graciosos, però alhora en realitat pensé que són  esgarrifosos. Algunes escenes trauen somriures però són agres, a mi m’ho semblen. Tal volta siga maneres diferents de veure i jo no entenga l’humor asiàtic.

Els de “baix” veuen als de “dalt” inaccessibles però com la picaresca és una manera d’enginyar-se-les per a sobreviure, un dia la família de “baix” descobreix com pot accedir on està la família de “dalt” i hi comença tot. Amb un enganyifa basada en la conquista de la confiança,  els de “baix” van dominant a poc a poc el terreny dels de “dalt”. Els de “baix” són uns mestres en l’art d’enredar. Fan un joc continu vivint dobles papers. Però els de “dalt”, malgrat la confiança dipositada en els servents, sempre els miraran per damunt del muscle i estos han de suportar humiliacions continuades com les demostracions cruels sobre  l’olor corporal, menyspreant així als que no són com ells. Els de “baix”poden mostrar-se dòcils i competents però porten arrelada la misèria i el que està a la capa alta no la suporta.

L’acció no perd ritme, manté la intriga a mesura que van incorporant-se paràsits a la casa. Primer és un, desprès altres... no especifique per no estripar la trama que està realment ben dissenyada. Però és que a més a més apareix inesperadament altre paràsit alié a la familia que està xuplant de la casa des de fa temps. I de nou calle per no desvetllar res.  És un toc magistral, com la resta de la pel·lícula que he trobat de principi al final carregada d’imaginació i creativitat.

I tants paràsits dins de la casa suposa una envaïment en tota regla. Ja no hi ha intimitat. Es cruel i alhora real. És una pel·lícula intel·ligent en quant a contingut i forma, mostrant gradualment eixa immersió gradual  que desestabilitza l’acomodada vida de la família rica i desencadena el final sorprenent.  I és que al final es perd el control de manera dramàtica, és com quan es destapa una botella de cava prèviament sacsejada per a traure el gas espumós. És una pel·lícula creïble mostrant els antagonismes que sempre hi ha i hi haurà: mostrant  l’explotació o la falta de comunicació.

La pel·lícula acaba com a l’inci, cadascú al lloc d’on procedeix: els de “dalt queden “dalt” i els de baix”s’hi queden “baix”.  “Parasitos” no deixa impassible, em va fer pensar molt i especialment en la facilitat en la que caiguem quan intenten enganyar-nos, en la mestria i la facilitat de mentir. No hi ha bons ni dolents, tots són les dues coses. Tot és una metàfora, una denuncia social sanguinària amb tocs politics. 

Analitzant eixa invasió tan talentosa i  gradual, que he vist sense perdre detall, m’he sentit malament perquè dues veus interiors lluitaven entre si, una deia que “Parasitso” m’havia agradat molt però alhora enraonant l’altra veu em deia que no em podia agradar èticament. Després, de nou analitzant-la, ja desenganxada de  l’impacte inicial, dic que la pel·lícula està molt bé en tots els sentits i es mereixedora de tots els reconeixents que té i els que encara li donaran a mesura que siga més vista.

Perquè al capdavall el cine com la literatura ha de remoure consciencies. No penseu el mateix que jo?