RESSENYA de cine documental ESO QUE TU ME DAS

 

ESO QUE TÚ ME DAS

Documental-entrevista  a Pau Donés

Jordi Évole

Esta setmana he vist el documental de l’entrevista a Pau Donés, el líder de Jarabe de Palo, fet per Jordi Évole. És un gran treball que el periodista dirigeix amb la professionalitat, sensibilitat i bon criteri que el caracteritza. No és el primer llarg metratge que el periodista fa. El primer tractava sobre la crisis dels refugiats al Mar Mediterrani. Amb “Eso que tú me das” demostra així, una vegada més, que no és un periodista que para l'atenció en temes banals, sinò que busca conscienciar. I això m’agrada.

 El primer que vaig pensar en eixir del cine és que acabava de veure un documental “pura valentia”. En primer lloc la valentia de Pau Donés per decidir exposar-se públicament, malgrat el seu impactant aspecte demacrat i prim, molt prim..., per parlar del camí que ha fet al llarg de la vida, a dos setmanes d’arribar al final del trajecte. És trist veure a un  Donés que sempre s'ha mostrat públicament amb una veu bonica, i que ara quasi no te força parlant. És trist i dolorós però Pau riu i això ja es una lliçó que tots ens hem d’ensenyar.

Ha estat cinc anys lluitant contra el càncer, amb etapes optimista i altres no tant, però assumint sempre que estem al món per un temps limitat i s’ha de viure cada minut sense parar-se en embolics innecessaris i trivialitats. Al capdavall Pau se n’ha anat d’este món sabent valorar les coses menudes, que abans tal volta li passaven desapercebudes, ha sabut traure-li partit a les insignificances. I ha estat vivint durant l’última etapa en la tranquil·litat dels seus arrels, la vall d’Aran, en sa casa, en la seua muntanya i envoltat de l’estima de la seua família, deixant ben clar que per a ell ser família no implica tindre la seua sang, família és qui de veritat t’estima. 

I en segon lloc la valentia d’Évole per dur a terme  una entrevista tan complicada. Pense que és una gran responsabilitat fer l’última entrevista en la vida a una persona i més si cal, sabent de bestreta que el final està anunciat i quasi està tocant a les portes. I ho fa molt bé. Diu Évole que qui dirigia el documental era Pau, que ell es deixà guiar. I es nota. Fou Pau qui demanà que l’entrevistaren, Pau es qui trià l’escenari i Pau qui marcà els horaris perquè no s’hi trobava bé a totes les hores. Tot s’entén.

A Pau li quedaven quinze dies de vida i ell no ho sabia amb tanta exactitud però s’ho imaginava. Pau no volia morir però ho acceptava. Jordi comença el documental amb una conversa amb l’oncòloga mentre va en cotxe camí de la casa de Pau, demostrant a l’espectador la incertesa del què passarà. I queda bé quan Jordi Évole de vegades dubta i  no sap que preguntar, quan en altres moments improvisa segons respostes, així demostra molta humanitat, la mateixa que Pau contestant.

En l’entrevista es nota també l’amistat. Hi ha molta complicitat i confiança. Esta entrevista no haguera quedat tan bé sense este ingredient afectiu tan important.  

Pau Donés em queia bé perquè les seues cançons són “de contingut” i tenen un cert grau de poesia. Ara després d’escoltar com afrontà la malaltia, sense ràbia i fent introspecció,  després d’escoltar-lo dient als quatre vents com plorava per tot i que la filla l’ensenyà a estimar i a dir-ho en veu alta, encara m'ha demostrat més solidesa en la personalitat i molta saviesa, que ha volgut compartir en els últims moments. Perquè com bé diu, l’entrevista era necessària perquè en les del passat no parlava de la vida, es parlava d’aspectes secundaris que al capdavall no van enlloc. 

Pau Donés pot representar a molts. Malauradament no en són pocs els que estan lluitant contra el càncer o qualsevol altra malaltia. I Donés recalca que no cal esperar a estar malalt per aprofitar-se’n de la vida. Que la vida és valuosa, és or. Pau encara la mort i dona pistes com hem de fer-ho: sense esperar a tindre “clarament” els dies contats. 

És un documental dur però desborda humanitat. No és lacrimogen, és sensible i real. I fa pensar. Eixe és el gran valor, el que Pau Donés ens conta sense artificis i els espectadors hem d’assimilar.

Pau Donés va saber viure i morir abraçant la vida i volia l’entrevista per donar gracies. és un fet lloable.

És un documental totalment recomanable per a adults i per a joves, perquè hi ha moments emotius i reflexius, i ho barreja amb humor que també està present. Seria una bona opció passar el documental als instituts per treballar el valor de la vida partint de la mort. I si les paraules arriben per boca d’un cantant, segur que l’alumnat farà més cas. És una lliçó en forma de cançó, un cançó enaltint la vida.

Pau ja no està entre nosaltres però ha deixat per a la posteritat unes reflexions per a ser feliç. Diu que s’ha de viure el present, que s’ha de creure menys en la sort i més en nosaltres mateixos. Que s’ha de deixar de fer muntanyes dels grans de l’arena. Que la vida s’ha de viure en qualitat i gaudir de la bellesa que té. I s’ha de cantar, riure i estimar molt. Que us sembla? No és tan dificil.

Cal anar al cine, malgrat el virus. Els cines són segurs, la cultura ho és. I en este cas s’ha d’anar perquè a més a més, la recaptació anirà a parar a la investigació del càncer.