EL SUEÑO DE AFRICA
Javier Reverte
Hui ressenye un gran llibre de
viatges que m’ha fet endinsar-me en l’Africa que desconec. I ho faig per
homenatjar al seu autor que fa poc s’ha mort, concretament el dia 31 d’octubre,
vespre de la festivitats de Tots Sants. “ El sueño de Africa” és un llibre de
1996 i va ser èxit de vendes. Quan el lliges s’entén la raó. Este si que es
mereix el reconeixement i no altres “best sellers” que es venen pel màrqueting
que tenen darrere.
M’alegre molt d’haver
descobert la literatura viatgera d’este magnífic periodista- escriptor-viatger.
No serà l’últim llibre seu que llisga.” El sueño de Africa” és el primer d’una trilogia,
però també en té més escrits que parlen
d’altres països. Amb la lectura d’este llibre em queda clar que l’autor era un
viatger de debò, que gaudia del viatge mateix, sense l’ànsia d’arribar a
l’objectiu final. Quan anà a Africa, Javier Reverte era un mzungu, que no és
simplement ser estranger, significa ser una persona que arriba de fora al país
i que no s’hi queda, és com un vagabund que eix de casa i no sap com acabara el
dia. Un mzungu és un viatger, Javier Reverte no era cap turista, com en una
ocasió al llarg del viatge que conta matisa, per deixar clara la diferència.
A més a més del relat, al llibre
hi ha un mapa que està molt bé per
situar el trajecte que va fer l’autor en el seu viatge. I també cada capítol està encapçalat per la
fotografia d’un personatge històric al
que fa referència l’autor en eixe apartat concret. M’agraden estos detalls
diferenciadors que ajuden a situar-nos en l’espai i a reconèixer físicament els
protagonistes històrics.
“ El sueño de Africa” no és un
llibre d’aventures encara que d’aventures en
conta unes quantes. L’autor conta llegendes i històries de finals del
segle XIX, explica sobre personatges variats, siga exploradors, escriptors,
biòlegs, alguns despietats, altres estrafolaris, altres tendres... compagina
històries del passat amb les del present, i amb les seues. M’ha encantat com acaba barrejant el seu relat personal amb la part històrica.
Javier Reverte era un viatger
dels que miren, analitzen, i sobre tot pregunten al natiu que va trobant, per saber la realitat amb ulls
reals. M’agrada la relació que crea amb conductors o guies. Les converses que
manté estan carregades de molta saviesa. Al llibre es parla del racisme i del
l’esclavisme del passat. Tot és una realitat que de tant en tant rebrota. La
diferència racial no deuria d’existir per marcar diferències, sinó per sumar,
per la diversitat.
El llibre mostra paral·lelismes
entre visions diferents, tots passaren pel mateix lloc i la diferència està en
el temps que fou l’estada. M’ha fet ganes de llegir alguns dels llibres dels
qual parla, tots escrits per grans viatgers que obriren camí per Africa, que
visqueren aventures en un món desconegut
totalment, que feren un viatge que començava un dia i mai se sabia com acabava.
Molts dels primers exploradors moriren en el camí, per malalties o altres fets.
El viatge de l’autor que podem
llegir en este llibre, va de Kampala a Dar es Salam, Tanzania on va visitar
Zanzibar, després arribà a Kenia
emprant el tren lunatico entre Mombasa i
Nairobi i de Nairobi inicià un safari
que el va dur al volcà Ngorongoro i a Serengueti. Al capdavall tornà a Kampala.
De tot el que va visitar l’autor, destaque el volcà Ngorongoro. M’atrauen els
volcans i la descripció del que va veure en arribar-hi, m’ha causat un
magnetisme especial. Si algun dia vaig a esta part d’Africa, este volcà no pot
faltar.
El llibre analitza sovint el
turisme actual. L’autor quedà decebut en alguna ocasió quan el portaren davant d’alguna
tribu, que el que li mostrà és un ball impostat molt allunyat de la realitat.
Les tribus actuals lluiten entre acceptar obrir les portes al turista i així
poder guanyar uns diners que cada vegada necessita més, o fer el contrari, allunyar-
se i preservar l’essènia en costums i tradicions. D’este ultimes, queden poques
tribus així, la cultura pròpia d’estos poblats ancestrals esta morint un poc
cada dia.
Amb tot l’autor aconsegueix crear
en el lector una Àfrica molt propera i està tan ben descrita que de vegades es pot fins i tot
olorar l’aroma del paisatge que trepitja. M’agrada la prosa que ha emprat,
transmet emoció. Em quede amb la diversitat del paisatges i amb els colors vius
i alegres on predominen el rogencs. Em quede amb el desig que el turisme no faça malbé tot este
valor propi. I és complicat perquè la pressió de la societat que ho envolta tot
és molt extrema.
És dels llibres que s'han de tindre
a mà i es poden llegir més d’una vegada, és un llibre guia de llocs i de
personatges, d’història i de vides. És de lectura fàcil, tan la part històrica,
tan ben documentada, com el dia a dia
del viatge personal que descriu, perquè en tot moment barreja el seu parer i ho
fa amb tocs graciosos. Hi ha filosofia i política, hi ha molt de sentit comú en
tot el que enraona.
M’agraden les ultimes
reflexions de l’autor, convidant a tothom a viatjar, a ser mzungus permanents,
a tindre passió per l’aventura, encara que l’aventura ja no siga la mateixa com
la que visqueren els primers en trepitjar aquelles terres. Però si que hi ha
aventura quan somnies sobre un lloc i després hi vas per comprovar que els teus
somnis estan encertats. El somni de viatjar no ha de parar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada