Pàgines

dimarts, 17 de novembre del 2020

RESSENYA LITERÀRIA: EL SUEÑO DE ÁFRICA de Javier Reverte

 


EL SUEÑO DE AFRICA

Javier Reverte

Hui ressenye un gran llibre de viatges que m’ha fet endinsar-me en l’Africa que desconec. I ho faig per homenatjar al seu autor que fa poc s’ha mort, concretament el dia 31 d’octubre, vespre de la festivitats de Tots Sants. “ El sueño de Africa” és un llibre de 1996 i va ser èxit de vendes. Quan el lliges s’entén la raó. Este si que es mereix el reconeixement i no altres “best sellers” que es venen pel màrqueting que tenen darrere.

M’alegre molt d’haver descobert la literatura viatgera d’este magnífic periodista- escriptor-viatger. No serà l’últim llibre seu que llisga.” El sueño de Africa” és el primer d’una trilogia, però  també en té més escrits que parlen d’altres països. Amb la lectura d’este llibre em queda clar que l’autor era un viatger de debò, que gaudia del viatge mateix, sense l’ànsia d’arribar a l’objectiu final. Quan anà a Africa, Javier Reverte era un mzungu, que no és simplement ser estranger, significa ser una persona que arriba de fora al país i que no s’hi queda, és com un vagabund que eix de casa i no sap com acabara el dia. Un mzungu és un viatger, Javier Reverte no era cap turista, com en una ocasió al llarg del viatge que conta matisa, per deixar clara la diferència.

A més a més del relat, al llibre hi ha un mapa que  està molt bé per situar el trajecte que va fer l’autor en el seu viatge. I també  cada capítol està encapçalat per la fotografia d’un  personatge històric al que fa referència l’autor en eixe apartat concret. M’agraden estos detalls diferenciadors que ajuden a situar-nos en l’espai i a reconèixer físicament els protagonistes històrics.

“ El sueño de Africa” no és un llibre d’aventures encara que d’aventures en  conta unes quantes. L’autor conta llegendes i històries de finals del segle XIX, explica sobre personatges variats, siga exploradors, escriptors, biòlegs, alguns despietats, altres estrafolaris, altres tendres... compagina històries del passat amb les del present, i amb les seues. M’ha encantat  com acaba barrejant  el seu relat personal amb la part històrica.

Javier Reverte era un viatger dels que miren, analitzen, i sobre tot pregunten al natiu que  va trobant, per saber la realitat amb ulls reals. M’agrada la relació que crea amb conductors o guies. Les converses que manté estan carregades de molta saviesa. Al llibre es parla del racisme i del l’esclavisme del passat. Tot és una realitat que de tant en tant rebrota. La diferència racial no deuria d’existir per marcar diferències, sinó per sumar, per la diversitat.

El llibre mostra paral·lelismes entre visions diferents, tots passaren pel mateix lloc i la diferència està en el temps que fou l’estada. M’ha fet ganes de llegir alguns dels llibres dels qual parla, tots escrits per grans viatgers que obriren camí per Africa, que visqueren  aventures en un món desconegut totalment, que feren un viatge que començava un dia i mai se sabia com acabava. Molts dels primers exploradors moriren en el camí, per malalties o altres fets.

El viatge de l’autor que podem llegir en este llibre, va de Kampala a Dar es Salam, Tanzania on va visitar Zanzibar,  després arribà a Kenia emprant  el tren lunatico entre Mombasa i Nairobi i de Nairobi inicià un safari  que el va dur al volcà Ngorongoro i a Serengueti. Al capdavall tornà a Kampala. De tot el que va visitar l’autor, destaque el volcà Ngorongoro. M’atrauen els volcans i la descripció del que va veure en arribar-hi,  m’ha causat un magnetisme especial. Si algun dia vaig a esta part d’Africa, este volcà no pot faltar.

El llibre analitza sovint el turisme actual. L’autor quedà decebut en alguna ocasió quan el portaren davant d’alguna tribu, que el que li mostrà és un ball impostat molt allunyat de la realitat. Les tribus actuals lluiten entre acceptar obrir les portes al turista i així poder guanyar uns diners que cada vegada necessita més, o fer el contrari, allunyar- se i preservar l’essènia en costums i tradicions. D’este ultimes, queden poques tribus així, la cultura pròpia d’estos poblats ancestrals esta morint un poc cada dia.

Amb tot l’autor aconsegueix crear en el lector una Àfrica molt propera i està tan ben  descrita que de vegades es pot fins i tot olorar l’aroma del paisatge que trepitja. M’agrada la prosa que ha emprat, transmet emoció. Em quede amb la diversitat del paisatges i amb els colors vius i alegres on predominen el rogencs. Em quede amb  el desig que el turisme no faça malbé tot este valor propi. I és complicat perquè la pressió de la societat que ho envolta tot és molt extrema.

És dels llibres que s'han de tindre a mà i es poden llegir més d’una vegada, és un llibre guia de llocs i de personatges, d’història i de vides. És de lectura fàcil, tan la part històrica, tan ben documentada, com  el dia a dia del viatge personal que descriu, perquè en tot moment barreja el seu parer i ho fa amb tocs graciosos. Hi ha filosofia i política, hi ha molt de sentit comú en tot el que enraona.

M’agraden les ultimes reflexions de l’autor, convidant a tothom a viatjar, a ser mzungus permanents, a tindre passió per l’aventura, encara que l’aventura ja no siga la mateixa com la que visqueren els primers en trepitjar aquelles terres. Però si que hi ha aventura quan somnies sobre un lloc i després hi vas per comprovar que els teus somnis estan encertats. El somni de viatjar no ha de parar.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada