VALÈNCIA: PUJADA A LA TORRE DEL MICALET

 La Torre del Micalet ressalta en la ciutat, hi està com un símbol. He pujat moltes vegades malgrat els 207 esglaons de l’escala empinada. Les vistes són magnifiques i paga la pena l’esforç.

Hui us mostre un lloc emblemàtic de València, la catedral que està envoltada de tres grans places. Però abans de mostrar amb detall l’interior del monument religiós, pugem a la seua torre, la del Miquelet, icona de València i del valencians. 

Es va construir entre  els segles XIV, XV, XVI i XVII, tardaren tant perquè era una obra complexa.  I encara es diu que l’obra no s’enllestí, una agulla havia de coronar el campanar i no es va fer perquè l’autor del projecte va morir. És d’estil gotic valencià i està dividit en quatre cossos. La torre originàriament estava separada de la catedral però al segle XV amb unes obres d’ampliació quedà annexionada.

Des de la plaça la Reina entrem a la catedral i una vegada a l’interior busquem la porta de pujada a la Torre. 

Comencem a pujar. És una escala helicoide de caragol. La decoració és sòbria. Són 63metres d'altura en total, amb forma de prisma octogonal d’estil gòtic valencià. Té 207 graons de 25 cm cadascú. La pujada s’ha de fer a poc a poc i parant de tant en tant.

Des del punt de vista històric la torre ha servit per a moltes més finalitats que la de servir de campanar, antigament avisava de perills externs. Mentre pugem observem. 

El primer pis és massís. Me n’adone que està molt net, i és que segons em diuen, en els mesos passats quan la torre va estar tancada degut al confinament es va fer una neteja general. També me n’adone que els graons estan molt ben condicionats. De la primera vegada que vaig pujar, fa molts anys, els recordava més deteriorats i que costava més la pujada per l’erosió deguda al desgast. Actualment la pujada costa però perquè els graons són molt alts i l’escala està molt empinada.

Al segon pis s’hi troba el que s’anomena la presó però en realitat era el lloc on s’hi quedaven  els refugiats de la catedral. Eren fugitius de la justícia que acudien a les autoritats eclesiàstiques per a que els acolliren. Si no havien comés delictes de sang o havien fet el delicte a la catedral o als voltants els religiosos de la seu els admetien per que hi estigueren el temps que volgueren. Era possible gràcies a un privilegi reial que tenien  les catedrals que fou atorgat per Jaume I el 1265 pel qual  no podien ser extrets a la força ni castigats. Els fugitius hi vivien gaudint d’immunitat. El privilegi deixà de tindre efecte entre finals del segle XIX o principis del XX, segons el país. Era un lloc fosc, però era millor que una presó. Quan pugem passem pel lloc i veiem la finestra estreta per la que entrava la poca llum de la que gaudien.

Al tercer cos està la casa del  campaner i al quart cos i últim està la sala de les campanes amb set finestres des d’on pengen les onze campanes, i una altra obertura que dona llum a l’escala. Només s’obri al els dies de toc, no cal dir que és una entrada controlada pels campaners perquè el lloc és menut i més gent de la deguda dificultaria el treball dels encarregats de tocar. 

Els noms de les campanes tenen articles determinats davant: la Caterina, és la més antiga, del 1305, el Jaume, l’Úrsula, el Pau, l’Arcis, el Miquel, la Maria, el Vicent, l’Andreu, el Manuel, la Barbera, la Violant, la més nova de 1735, totes estes amb noms de persones i hi ha dos més que no porten nom humà: la de quarts i el cimborret. És un dels conjunts més nombrosos de campanes gòtiques en Espanya.  En esta part que acabem d deixar enrere no estan totes.

Després de l’esforç arribem. No ho recordava tan gran. El sistema del semàfor està imposant-se en les torres, no és la primera volta que el veig.

A l’espadanya que és del segle XVIII, són les campanes dels quarts i la  campana el Miquel, la de les hores que pesa més de set tones i mitja. La del Miquel dona nom a la torre, com se la coneix popularment. És una variació  del diminutiu de Miquel. És una de les campanes mes grans d’Espanya. Data del segle XVI i pesa més de 7 tones i mitja.

Com a curiositat cal dir que durant uns anys, des de 1940 a 2003 la campana de l’església de santa catalina, que està a prop de la catedral,  va estar junt a les campanes del Miquelet perquè  la torre d’on procedia perillava.

Donem una volta per veure les vistes. Pràcticament estem a soles. Només hi ha una parella d’italians i nosaltres. S'hi veuen unes boniques perspectives de la ciutat.

Després de gaudir de la visita baixem. 

Estem contentes de la pujada que hem fet tranquil·lament,  del que hem vist des de les altures i de la baixada, que ha sigut ràpida i lleugera.

De nou a l’exterior alcem la mirada buscant la Torre on hem estat. És una visita recomanable a excepció dels claustrofòbics i els que tenen algun impediment i no poden pujar escales. 

QUADERN DE VIATGE, tardor 2020