EL OLVIDO QUE SEREMOS
Director: Fernando Trueba
Guió: David Trueba
“El olvido que seremos”, premi Goya 2021 a la millor pel·lícula
iberoamericana, és una pel·lícula diferent,
al menys és la sensació amb la que eisc del cine. Simplement ho pense perquè és
un relat més de sentiments que de fets. La delicadesa i sensibilitat predominen,
malgrat que els fets que mostra siguen destacables i alguns dramàtics.
El protagonista de la pel·lícula és Hèctor Abad Gómez, que era un metge, un
carismàtic personatge que va fer molt pel seu país Colòmbia. Era activista a
favor dels drets humans en Medellín i acabà a mans d’uns assassins paramilitars
en 1987. Era un pare de família condescendent que ensenyava tolerància amb la
paraula i amb els fets, era just, valent,
era un home preocupat pel benestar dels més necessitats i de fet
instaurà la vacunació sistemàtica dels xiquets en Colòmbia com una necessitat
bàsica. També l’aigua potable perquè se n’adonà de la necessitat quan visitava
barris marginals on la gent que emmalaltia per beure aigües infectades.
La pel·lícula està basada en el llibre que va escriure el fill, Héctor Abad
Faciolince i se centra en la vida en família. És un relat nostàlgic, íntim, una
carta d’amor d’un fill a un pare, recordant que feia i com era. Un relat en el
qual queda clar que son pare era un home bo, bo amb la família, amb els
estudiants, amb els pacients, amb els veïns, amb la societat...
Destaca per damunt de tot la relació familiar del metge i professor amb les
filles, el fill i l’esposa. La part política i professional es veu com un tema
secundari. I té una explicació. I és que en pantalla veiem plasmats els records d’un fill sobre la figura d’un pare. Els
records de quan era xiquet i de quan era universitari. Són etapes de la vida en
els que la figura paterna ho és tot, i més quan el fill és l’ullet dret del
pare. De xiquet té una visió més idolatrada, de major en té altra, però sempre són
records dins del nucli familiar que fou tant important per a ells i on
destacava la felicitat. Però la vida de vegades posa entrebancs i causa dolor i
també en esta família hi ha una desgràcia. Per la qual cosa la pel·lícula
mostra l’alegria de viure i alhora el dret a sentir dolor, perquè això és la
vida i la societat que els envolta, on hi ha mort, assassinats, terrorisme i és
amb el que han de conviure.
Cal dir que en 2015 es va fer un documental com una primera adaptació de la
novel·la. El firmava una de les filles. Contenia arxiu sonor i visual familiar,
relatava la història personal basada en la memòria de manera intima. Mostrava
la vida i al final la mort, alhora que mostrava les convulsions politiques de
Colòmbia. L’adaptació al cine segueix altre format. Filmada en Madrid, Medellin
i Torí, l’argument està diferenciat per dos parts, sempre la mateixa mirada
però en anys de diferència.
Les dos parts estan diferenciades en
colors, en blanc i negre i colors. I contràriament al que es puga pensar el color negre mostra la part més actual,
quan el fill és major i la de colors amb una patina que els suavitza quan són
records d’infantesa. M’ha fet pensar en
la raó i pense que tal volta ha triat la gama de grisos per mostrar la part més
fosca de la pel·lícula, la de la mort, la de la decepció... i els colors quan
mostra l’alegria de la infància que tot ho veu dolç i harmoniós.
L’actor que fa el paper principal és Javier Camara i el borda. A més a més,
ha sabut donar l’accent colombià al personatge.
“El olvido que seremos” m’ha agradat perquè es parla de bons sentiments,
que sembla no estan de moda en el cine. També això de lloar a la família s’ha
quedat en el passat i en este cas la pel·lícula s’arrisca presentant-ne una que és una bombolla d’amor i bondat...en
la qual fins i tot hi ha tocs que alguna persona podria qualificar de melosos. Però
amb tot, jo la recomane perquè el protagonista, a banda del mèrit professional
d’instaurar la sanitat publica a Colòmbia i lluitar fins a la mort pels drets
humans, és en tot moment un home honest i humanista, que segons les seues
paraules, va ensenyar a pensar lliurement, i això és important i exemplar.
Al final llegint uns versos de Borges i fent referència al titol, diu que
tots serem oblit si no ens recorden, però s’ha de dir que hi ha persones, com
este metge colombià, que mai seran
oblidades perquè, entre altres coses, el llibre recordant-lo el converteix en
etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada