LAS MÉDULAS (LEÓN)

 Las Médulas va ser la major mina d’or a cel obert de l’imperi romà i la intervenció per extraure el mineral va configurar un paratge espectacular.

Las Medulas estan a la comarca de El Bierzo molt a prop de Galicia, concretament de la província d’Ourense, de fet en el camí ja es veu alguna casa d’arquitectura típica gallega amb teulades de pissarra. El Bierzo és una comarca amb identitat pròpia i amb segells de qualitat, com és la poma reineta o la castanya. 

Aparquem a l’entrada del poble. Passem per una xicoteta església dedicada a san Simon i san Judas Tadeo i trobem un grapat de tendes on venen mel, embotits i castanyes preparades de diverses maneres. Hi ha molt de turisme. 

 

Iniciem la ruta a peu en el centre de recepció on donen tot tipus d’informació. Mentre espere que el grup inicie la caminada veig moltes pereres i castanyers... i de lluny, els rojos pinacles. Endevinem que las Médulas és un curiós paisatge i ja tinc ganes de caminar entre eixes estranyes muntanyes roges. És un parc format per unes antigues mines d’or romanes.

L’entrada al paratge és lliure, només es paga si vols un guia que t’explique. Nosaltres l'hem contractat i va fent parades parlant-nos sobre la història de les mines i sobre la vegetació que ens envolta. Està bé escoltar les explicacions per entendre la petjada de l’activitat romana i el conreu dels castanyers. Però les rutes es poden fer a soles, està tot ben senyalitzat. 

La ruta més llarga i completa és la Senda Perimetral de 14’5 quilometres i és circular. O també es poden fer diverses sendes que es complementen unes amb altres. Estaria bé arribar fins el mirador que es veu a la part més alta per obtindre una vista panoràmica. No està lluny però si que està empinat. El problema es que el grup amb el que vaig té un horari determinat i no hi ha  temps. Si no...eixa ruta la faria segur! 

Pense que és una llàstima no estar tot el dia, en lloc d’unes hores i veure el paisatge amb diferents llums del sol. Contemplar els pinacles a diferents hores deu ser bonic, amb matisos i contrastos que aniran canviant.  Ah!...Si haguera vingut pel meu compte segur que haguera fet més d’una caminada... o la Senda perimetral.... Però no cal pensar amb el que podria fer amb més temps sinó en el que faig amb el temps que dispose. He d’aprofitar cada minut.

Estem fent la senda de las Valiñas que és circular de 3’5 quilometres i es pot fer a peu o en bicicleta. Arriba un moment que hi ha una bifurcació, hi va un consell per a qui vaja de manera lliure, és mes recomanable agafar el camí de la dreta i fer la tornada per l’esquerra, perquè  el camí de pujada de la dreta té menys pendent. 

En la senda de las Valiñas, hi ha molts castanyers centenaris que han adquirit formes diverses, en alguns s’han fet empelts. I atenció! Està prohibit agafar una castanya, és zona d’explotació agrícola.

Sovint veiem les murias o amuntegament de còdols procedents de l’explotació minera.

L’imperi romà dominà estes terres des de finals dels segle I. Conquistaren, s’assentaren i explotaren intensament els recursos. En arribar van veure les joies dels natius i van saber que eren terres riques en or i plata i no pararen fins trobar el jaciments. El que trobaren els romans eren terres d’al·luvió, riques en aigua i amb una pendent que anava molt bé per a utilitzar la força hidràulica però també van descobrir que l’or es trobava en les profunditats i era més complicat extraure’l.

Però, com sempre, la saviesa romana bocabada. Com es possible tant d’enginy? Es impressionant adonar-se de com l’home és capaç de dominar la natura per a les seues necessitats. En este cas, per enriquir-se. Els romans saquejaren les entranyes d’este muntanyes, com si foren termites les foradaren en busca de l’or.  Si, així és. La tècnica anomenada “Ruina montium” va ser la clau, constituïa en desfer la muntanya amb la força de l’aigua.

 Res d’aqüeductes. Foradaren la muntanya amb galeries o canals, uns 400 quilòmetres, el més llarg de 100 metres. El desnivell dels canals era només del 5% per a evitar que l’aigua correra. Encara es poden veure els forats per on passaven, i feren passar a través d’ells aigua en trompa i així desfeien els turons. Introduïen l’aigua en les galeries fins que la comprensió de l’aire atrapat a l’interior provocava la gran explosió.

Quan la muntanya es desplomava arrossegava el llim fins els safarejos. Era quan calia anar a buscar el preuat or i arreplegar el metall. A prop està e llac artificial  Carucedo, que segons conten es creà per impedir que les arenes de l’explotació d’or obstruïren el llit del riu Sil.

L’historiador Plinio el Viejo, administrador de les mines, deixà escrit molt sobre el funcionament d’esta explotació minera tan particular i de les condicions  i la dificultat del treball de les, daltabaix, 15000 persones dedicades a l’extracció del mineral. També molts historiadors posteriors han estudiat el lloc. En al voltant de 200 anys, temps suficient per canviar totalment el paisatge, van extraure uns 5000 quilos d’or. Cada any, uns 25 quilos.

Els pinacles que veiem són les ruïnes dels turons destruïts. Per sort, quan acabà l’explotació de la zona, encara que molt a poc a poc,  la vegetació autòctona recuperà el terreny perdut. Roures, castanyers o alzines són els arbres que predominen. I de fauna, el gat montes i els cabirol, però d’estos no en veiem.

El fet que s’esgotara l’or no va significar abandó o empobriment de la comarca. Las Medulas estaven en lloc privilegiat on es creuaven moltes vies de comunicació i prompte passaria la ruta més important del Medievo: El cami de Santiago. Gracies al camí sorgiren esglésies, monestirs, hospitals  ponts i pobles sencers… Al Bierzo la gent és hospitalària perquè porta segles atenent al peregrí.

El dos punts principals de la senda la Valiña són La Cuevona i la Encantada, però malauradament no ho puc veure de prop, l'accés està tallat per perill de despreniments. Em quede amb les ganes de veure-les.

El paratge  fou declarat “Espaio cultural” i  “Monument Natural”, encara que sent un poc crítica això de natural cal matisar-ho. Tal volta cal  afegir el qualificatiu d’artificial perquè fou modelat per la mà de l’home, la Mare Natura no va tindre res a veure. També té el títol de Bé d’interès cultural per la importància arqueològica però el reconeixement més important va ser en 1997 quan fou declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO malgrat que en un principi la delegació tailandesa s’oposava i Alemanya i Finlàndia recolzaren les al·legacions en contra. Consideraven que el paratge era resultat de l’activitat destructora del ser humà i era perjudicial per a la protecció mediambiental.

La veritat és que, vist des de la perspectiva ecològica, i malgrat la bellesa del paratge  s’ha d’admetre que fou un desastre total per la destrucció de la muntanya. Una destrucció que va parar només quan l’extracció ja no era rentable. 

La tornada la fem lliurement. El camí cap al poble està clarament senyalitzat. Me’n torne pensant en el que estic veient perquè veritablement és impactant i diferent. Acabem la visita a la Médulas en un bar molt acollidor que hi ha tot just quan arribes al poble, té uns jardins florits i ben cuidats amb vistes als pinacles. El jardí convida a fer un relax, a prendre una refrescant cervesa mirant els cims rojos del paratge que acaben de trepitjar.

Si en la teua visita a la Médulas disposes de temps i vehicle particular, puja al Mirador Orellan, les vistes ho valen. Encara que cal informar-se abans, de vegades, sobre tot en estiu que hi ha molta afluència de turisme, i tal volta limiten l’accés als particulars. Quan ho fan, faciliten mini busos amb horaris determinats per visitar el paratge. Jo no vaig poder pujar al Mirador. Però l’amiga Lola Mora si i amablement m’ha passat una panoràmica. A que és una bonica prespectiva? Tots els pinacles rogencs junts que emergeixen sobre una cobertura verda, com un tapis… el contrast  és espectacular.

Procedècia de la foto: Lola Mora.

QUADERN DE VIATGE, LEÓN i província, estiu 2021