RESSENYA LITERÀRIA: DELPARAISO de Juan del Val

 

nº178-DELPARAISO

Juan Del Val

 

No havia llegit res de Juan del Val,  només havia vist la seua faceta de tertulià irònic televisiu al costat de la seu dona, la polifacètica valenciana Nuria Roca. M’agrada escoltar-lo, sempre em trau un somriure amb eixa fluïdesa verbal quasi espontània que comença a parlar i sembla que no pot parar. Algunes vegades diu idees sense trellat, però aporta comicitat.

 

Per atzar em va arribar “Delparaiso”  a les mans i per curiositat el vaig llegir. Volia saber com se li donava això de l’escriptura al periodista que demostra tanta facilitat per parlar de qualsevol tema.  I la veritat, m’ha sorprès perquè demostra que val per a  transmetre, no solament de manera oral, també de manera escrita.

 

La idea de la que parteix la novel·la és bona, encara que no és original perquè ha estat ja emprada en altres ocasions en llibres o cine: es posa de base un hotel o un vaixell, em ve al cap el vaixell de l’amor…En este cas la  urbanització és el lloc triat on  pot passar de tot i dona peu a molts fets. Així que la ressenya de hui no ens durà a cap ciutat o país... o mostrarà una mentalitat diferent, hui l’escenari és un  barri o millor dit, una manera de viure que podem trobar en moltes ciutats espanyoles i arreu del món. Entrant dins les cases es coneix la gent i Juan del Val entra i ens conta que veu. És una urbanització de luxe, el que porta a que no siguen unes cases com les de qualsevol i  que la gent que hi visca no siga gent del carrer. Em recorda a algunes urbanitzacions exclusives  que hi ha en moltes ciutats com Madrid. Llocs on cal diners per viure-hi, on les persones busquen seguretat i privacitat i per aconseguir-ho hi ha un complet sistema de càmeres i a l’hora d’entrar cal identificar-se i  cap estrany passa sense tindre motiu justificat.

 

Els inquilins de Delparaiso són rics, però això no vol dir que són feliços. Hi ha qui ho és i hi ha qui no. Del Val explica les seus vides, el que passa portes endins de les grans mansions on viuen. És una novel·la com se la cataloga de les que no passa res  perquè passa de tot, com succeeix en la vida real.

 

Són setanta cases però l’autor enfoca la mirada en unes parelles: Luis i Eli, Lorena i Luca... o els últims en arribar, Pablo i Gloria. I entre tots Mayte la dona ja madura que li dona igual el que es diga d’ella i diu que va ser l’amant del rei. Del Val juga molt amb esta idea de manera sarcàstica. La veritat és que l’autor juga molt escrivint barrejant tocs d’ironia amb tocs que conviden a la reflexió.

 

Semblem  famílies idíl·liques, però al capdavall són com tots però amb diners, alguns en tenen mes que altres, la majoria volen aparentar i els importa molt el que diran. Del Val mostra un món superficial que malauradament és real. Però també mostra personatges que viuen fora de la urbanització, són els que treballen per a ells: els vigilants, els obrers que fan reformes que són romanesos, i altres més… Personatges que per contrast són més feliços que els que viuen intramurs.

 

Amb tot, mostra la diferència de les classes socials i aborda el problema dels immigrants i de la dificultat d’adaptació. I també parla sobre la culpa, els prejudicis…el penediment, la lluita, la valentina…  Tracta el tema dels problemes financers, la mort, les infidelitats, les relacions pares i fills, l’amor tardà, el sexe en totes les edats i des de diferents punts de vista…

 

Juan del Val fa bé això de mostrar de manera natural com actuen els personatges, així explica molt de com són. Sap adaptar el llenguatge segons qui parla demostrant ser un bon coneixedor de les persones o simplement un bon observador de la realitat que l’envolta.

 

El llibre és la suma de moltes històries entrellaçades que mostren la vida mateixa, així de simple. Del Val explica seqüències paral·leles, el que fan diversos personatges en un moment donat i ajuda al lector a que imagine el que fa cada personatge amb facilitat. Curiosament mentre llegia pensava que era com una obra de teatre o guió cinematogràfic, que explica pas a pas, i descriu personatges i llocs. I ressalte que em resulta curiós perquè després  he sabut que este llibre serà una sèrie televisiva en un futur. Així que recomane es llisga abans de veure el contingut en capítols.

 

Si. Millor el llibre amb tota seguretat, encara que la sèrie estiga ben feta, perquè el que realment enganxa en “Delparaiso” és més com està contat  que el que en realitat es conta. Juan Del Val escriu amb fluïdesa expressiva, amb ironia i picardia. I és que l’estil d’escriptura també m’ha sorprès gratament. Emprat una tercera persona justificada,  sembla un escriptura espontània, les que es fan quasi sense pensar, m’ha recordat quan parla…que va improvisant sobre una idea primera, seguint la inspiració. M’ha agradat el ritme del text amb frases curtes, en present, que fa que tot siga ràpid, trepidant... l’autor parla directament de tu amb el lector, com una veu en off...

 

Crec que estes matisacions són per a llegir-les millor que veure-les en pantalla. I cert que no dubte que quedarà bé com una sèrie, i funcionarà perquè al capdavall, generalment a la gent li agrada veure en pantalla les misèries dels rics,  les debilitats, la preocupació per l’aparença perquè hi ha molta hipocresia... a la gent li agrada veure que tot no és envejable darrere del luxe.

 

I tan la sèrie com el llibre funcionaran, estic segura, no només  perquè ho firma Del Val  que és un personatge mediàtic. Tothom sabem que la promoció fa molt. El llibre es vendrà molt bé per ser qui és, perquè la tele dona fama i cau bé,  però afegeisc, que en este cas, el llibre està bé i tot l’èxit que tinga se’l mereix.