La xicoteta Compostela
Travessant el pont medieval sobre el riu Burbia entrem a la xicoteta Compostela, que és com s’anomena Villafranca del Bierzo, pas dels peregrins de camí a Santiago. En 1965 el poble, que no arriba a 3000 habitants, obtingué la qualificació de Conjunt Historicoartístic i hui en dia és bé d’interès cultural.
Iniciem la visita en l’espaiosa plaça major, que trobem molt plena. Hi està l’ajuntament. L’envolten molts hostatges i bars amb terrasses a l’exterior, en un dels restaurants dinem, tenim reserva sinó no podria ser. És l’hora punta de dinar i es nota. Al primer colp d’ull s'hi veu que la plaça de Villafranca és, i haurà sigut sempre, l’eix de la vida social i cultural. Està envoltada de casones amb porxades.
A la plaça també està el teatre Villafranquino, del que diuen és un dels més bonics d’Espanya. Naix a meitat del segle XIX, quan el teatre romàntic estava en auge. És el més antic que es conserva en la província de Lleó i dels pocs històrics del segle XIX que hi ha en Espanya. Té dos plantes. El 26 de gener de 1843 es va crear la Societat del teatre de Villafranca i segurament fou just eixa la data en que s’inaugurà i farien representació per primera vegada. A inicis del segle XX se li va fer una rehabilitació.
Encara que la finalitat era ser teatre al llarg del temps mai s’ha deixat d’ultiltzar per a altres usos, hi s’han fet actes literaris, musicals, politics o socials. Dos del més importants són el festival de Cinefranca i el festival de curtmetratges. Té una aforo de 234 persones.
Deixem la plaça, volem anar a la col·legiata. De camí passem per davant de l’església de san Nicolas, al costat dels jardins de La Alameda. Parem. Mereix la pena observar-la amb deteniment encara que siga per fora perquè està tancada i no podem accedir a l’interior. Dins l’església està el Santíssim Crist de l’Esperança, patró de Villafranca.
L’edifici fou declarat Bé d’interès Cultural l’any 1992. El seu origen fou un convent del segle XVII. La construcció començà en 1620 encara que els últims elements s’afegiren al segle XVIII. El finançament va ser a càrrec de Gabriel de Robles que deixà l’edifici a la companyia de Jesús. Després de l’expulsió dels jesuïtes en 1767, va seguir sent col·legi fins l’any 1983.
Actualment hi està el museu etnogràfic i de ciències naturals amb peces recopilades pels jesuïtes en Orient. També serveix com alberge per a peregrins de Camí a Santiago.
Però on ja tenim ganes d’arribar és a la col·legiata de Santa Maria de Cluny.
Declarada Bé d’interès cultural està construïda amb diferents estils arquitectònics: el gòtic tardà, renaixentista i barroc.
Fou construïda en el segle XVI sobre l’antic monestir que donà origen al poble. Així és. En el passat, al segle XII, arribaren uns monjos benedictins de l’ordre francesa del cluny a este emplaçament entre muntanyes, crearen monestir i a partir d’ells, al voltant es va establir Villafranca. Ells foren els responsables. A partir del monestir que tenia per tasca tindre cura de les tradicions i dels peregrins, començaren a arribar més i més peregrins i per necessitat, començaren a crear noves hostatgeries, convents, esglésies i monestirs.
De l’interior destaca el neoclàssic retaule major, la capella del rosari, la capella de la santíssima Trinidad amb un preciós retaule del segle XVI, d’estil purista, dels més importants de El Bierzo, i el cor barroc rococó del segle XVIII. A mi em crida especialment l’atenció el sostre i la cúpula de pissarra. Eixa característica la fa diferent a la resta dels edificis religiosos que he vist fins el moment.
En una visita a Villafranca és imprescindible passar per la Calle Ribadeo o Calle del agua, via principal del Camí de Santiago, que comença just a la Col·legiata. Note molta tranquil·litat, hi ha poca gent, els turistes estan reposant el dinar i tenim el carrer per a nosaltres a soles. El silenci contrasta amb el bullici de la plaça. Bocabada veure la gran quantitat d’edificis històrics amb blasons que hi ha, però malauradament moles cases, palaus o convents estan en males condicions, com abandonades. Alguns edificis fins i tit estan a punt de caure. És una llàstima, pense que s’hauria d’evitar que el deteriorament vaja a més. Els edificis formen part del Patrimoni arquitectònic barroc civil i religiós, i es la història del poble i la zona i al capdavall és el que busca algun sector turístic. Antigament, una vegada consolidada la ruta Xacobea, era el carrer amb més activitat comercial i artesanal del poble.
Ara la majoria dels edificis semblen estar buits i sobre els que continuen habitats... em pregunte qui viurà i com es conservaran les vivendes per dins, si quedarà alguna cosa, a més dels blasons de la façana, que demostre que estes cases pertanyien a famílies nobles o sense títol però amb riquesa. Mentre cavil·le veig una casa de façana groga que és un taller d’un artista. És casa cantonera. A la paret del carrer perpendicular hi ha una mostra del seu art. És una possible resposta al meu dubte. Qui sap? em fa pensar que al carrer viuran nostàlgics, artistes, bohemis...entre els desecendents dels antics residents...no ho sé i no tinc a mà cap persona que sapia la resposta.
Seguim avançant mirant façanes d’esglésies, de casones importants... em dol veure-ho tot tan abandonat.
Al carrer està la casa natal del poeta local Enrique Gil i Carrasco en condicions pessimes.
Dona pesar veure tanta deixadesa. És la casa d’un poeta!. Eixa casa és simbol de cultura! I caurà. Tan de bo m’equivocara en esta predicció. Entenc que la rehabilitació d’estes cases pot ser cara. Tal volta el consistori deuria prendre més part en algun dels edificis i evitar l’enderroc total. Tal volta ja ho està fent. No ho sé. Imagine que no serà tasca fàcil quan ho ha tant i a més a més la majoria és privat. Però m’agradaria llegir en un futur proper que el carrer del agua de Villafranca s’està rehabilitant i està ressorgint l’esplendor del passat.
Alguns, pocs, palaus ja estan restaurats i llueixen amb esplendor recordant la història. El palau de Torquemada, construït en 1641 és una mostra única del barroc lleonès. És lloc d’exposicions. Al costat està la casa morisca del segle XV.
També veiem del segle XVII, el Palau dels Marquesos de Villafranca amb escuts nobiliaris en la seua façana verda...
I ja fora del Carrer de l'aigua...anomenat així perquè està en la part baixa i és per on corre l’aigua de la pluja quan plou, en la visita a Villafranca cal visitar l’esglesia-convent de San Francisco, a la part més alta...un dels més antics del poble.
I especialment, s’ha de veure l’església romànica de Santiago del segle XII. Al lateral està la porta del Perdó on segons conta la tradició els peregrins poden obtindre la indulgencia plenària i els malalts o qui ha patit accident durant la peregrinació poden guanyar el jubileu de la mateixa manera que si hagueren arribat a Santiago. Només està oberta en any xacobeu.
I com no? Cal veure el castell-palau dels marquesos de Villafranca del Bierzo...malgrat siga només per fora. No es pot visitar perquè és de propietat particular.
La visita d’este poble m’ha sabut a poc. Pense que Villafranca de Bierzo es mereix més temps del que li he dedicat. Deixe el poble amb sabor agredolç perquè m’haguera agradat quedar-m'hi un poc més pels seus carrers, mirar amb més deteniment els blasons de les cases o l’arquitectura romàntica que conserva i que transmet tanta història... i per què no? també estar un rato en una de les terrasses de la plaça de l’ajuntament veient passar la gent o xerrant amb alguns dels peregrins que estan descansant del seu trajecte.
Un viatge és la suma de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada