LA TERCERA ESPOSA
Ashleigh Mayfair
“La tercera esposa” és una pel·lícula
que ens transporta, quasi poèticament, al passat, al del finals segle XIX. També
ens transporta de continent concretament al Vietnam antic amb els seus costums
tradicionals ancestrals, dels quals veiem exemples com quan la novia arriba en
barca o el ritus de l’ou per a la fertilitat. Tot el que conta, malgrat la
subtilesa emprada és dur i malauradament real fins fa poc de temps.
La tercera esposa és May, una jove de 14
anys que la casen amb un terratinent rural que es dedica al cultiu del cuc de
seda. A casa del ric amo, hi arriba com una xiqueta innocent i inexperta i a
poc a poc s’inicia en la sensualitat i la sexualitat. És un relat delicat, ple de silencis, mirades,
primers plans i bellesa en cada imatge, la dels detalls que desgranen la història
i la de Vietnam, on ressalta un verd espectacular.
Tanmateix és una bellesa que amaga
crueltat: la crueltat dels convencionalismes, del sexe imposat i del sexe
desitjat no satisfet o el clandestí, la crueltat dels sentiments reprimits o la de la tragèdia per incompliment de la norma.
La directora ens conta el que vol a
ritme lent sense estridències, dolçament…Hi ha drama, però Mayfair no es
recrea exposant-lo cruament. Sabem el que passa, no cal veure específicament la
tragèdia ni el dolor, tot s’endevina…Mostra el drama junt a la quotidianitat
del que fan les dones cada dia: les tasques de casa, jugar amb els menuts,
tindre cura del sogre ancià, atendre les necessitats de l’amo… Cert que és una pel·lícula
elegant i delicada, discreta però deixa clarament
el missatge: les dones són invisibles, submises, estan pressionades... les
domes han de callar i negar els seus desitjos.
Hi ha trames secundaries, que no vaig a desvetllar,
i que afecten als homes que arribats a
una edat han de complir amb l’obligació de casar-se vulguen o no vulguen. En el
cas de “La tercera esposa”, el jove està enamorat d’altra persona i no vol a la
xiqueta que li han imposat com esposa, seguint el costum tradicional. La
xiqueta escollida no pot suportar la pressió de ser rebutjada.
La relació entre les esposes també fa
reflexionar-hi. Entre elles hi ha camaraderia i confiança però també rivalitat.
El desig de concebre un xiquet i no una xiqueta obsessiona i amarga. És l’obligació
de l’esposa, el motiu pel qual van les dones a la casa del terratinent. Només un
xiquet pot convertir a l’esposa en la
favorita. Ho aconseguirà May?. Es queda embarassada al poc d’arribar i prega
per a tindre un xiquet... No us conte el desenllaç.
La pel·lícula retrata el procés de maduració
de la xiqueta-adolescent que acaba qüestionant tots els convencionalismes amb
els que creia amb fermesa i alhora i de manera paral·lela, metafòricament
parlant, també s’hi veu el procés de l’evolució
de la cria del cuc de seda que finalment acaba sent teixit. Este procés de la
cria del cuc és el que marca el pas del temps, junt a l’evolució de l’embaràs
de la protagonista Mai.
M’ha cridat l’atenció la música, hi ha algunes
parts que m’han encisat, quan era estil tradicional, però no m’han agradat les parts amb fons de música
electrònica, que per al meu gust, m’han semblat fora de lloc i que trencava l’harmonia
acústica relaxada que s’escolta majoritàriament perfectament en consonància amb
l’harmonia delicada aconseguida visualment.
Per moments, m’ha recordat la pel·lícula
“La linterna roja”, que vaig veure fa molts anys i m’impactà per descobrir una
mentalitat tan diferent. En aquella pel·lícula la protagonista era la quarta esposa,
la que arribà nova amb el ric espòs, passava
en la Xina i en la dècada dels anys 20 del segle XX. Tenen en comú, que totes dues són pel·lícules
eminentment femenines que mostren els ancestrals costums, transcorren entre conversacions entre esposes
i criades i a l’amo, veiem poc.
És el primer film de la jove
directora Ashleigh Mayfair i m’alegra que haja sigut molt premiat. S’ha de
valorar el cine de qualitat. Pense que cal un esforç per fer més visible este
tipus de cine, però això és altra batalla, la de lluitar contra el cine
comercial, el cine fàcil, el d’evasió... que la majoria de les vegades disposa
de molts mitjos de promoció. En tot cas, jo ho tinc clar, hi ha temps per a tot
i pel que respecta a Ashleigh Mayfair, caldrà seguir la pista d’esta cineasta
que amb esta pel·lícula ha demostrat professionalitat i maduresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada