RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

 

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

Autor del llibre: Torcuato Luca de Tena

Director de la pel·lícula: Oriol Paulo

 “Los renglones torcidos de Dios” és un llibre escrit en 1979 per l’escriptor Torcuato Luca de Tena, que va exercir especialment de periodista per al periòdic ABC, fundat  pel seu iaio.  També és una pel·lícula. Jo he llegit la novel·la i he vist el film. En eixe ordre, com s’ha de fer per valorar la base literària d’on ix tot. I a més a més, ho he fet tot seguit una cosa darrere de l’altra, només amb una setmana enmig.

 Abans de llegir el llibre havia vist tràilers i reconec que llegint no podia evitar posar  la cara dels actors i actrius que representen els personatges en la pel·lícula: especialment la cara de  Bárbara Lennie en el paper d’Alicia i la d’Eduard Fernadez en el director de l‘hospital. No sé si ha estat per a bé o per a mal. Alicia és l’eix principal de la trama,  és un ser fascinat, elegant, magnètica i captiva al lector, i al l’espectador també.  També és  tan intel·ligent  que amb la seua dialèctica i enraonaments aconsegueix dividir als metges en dos bàndols. Té totes les virtuts, aparentment, encara que és altiva al principi  l’actitud va canviant a mesura que conviu amb la resta de pacients. Este aspecte es veu més clar en el llibre que en la pel·lícula, en la que se li veuen demostracions d’humilitat i aproximació als pacients però no tantes com en el llibre.

Tots els actors i actrius en general estan fantàstics en el seu rol. Bàrbara impecable i el seu antagonista Eduard també. Reconec que tinc predilecció per Eduard Fernández, i de primeres no el puc veure tan dolent com se’l pretén pintar i em crec tot el que fa i diu. Així que un poc, jo he estat més en el seu bàndol que no l’altre. Pablo Derqui també m’agrada com actua, cada paper que interpreta el broda i este no és una excepció.

Novel·la i pel·lícula són  trepidants, intrigants des de l’inici al final, ni una, ni altra perden el ritme en cap moment. Autor i director juguen amb el lector i espectador fent primer pensar el que no és i desprès convidant a que pense altra cosa diferent. Ens volen confondre. L’autor del llibre ens fa dubtar. El director de la pel·lícula amb el bon treball del guió, el de direcció i el dels actors i actrius també ho aconsegueix. Aixi que tan a la versió literària com a la cinematogràfica els done un deu en contingut. S’ha de reconèixer que el text enganxa i a més fa pensar al voltant del dilema de  qui són els que estan mes bojos: els de dins o les de fora.

Tanmateix hi ha algunes coses que cal matisar en quant a la forma i estil d’escriptura del llibre. Es va escriure fa anys i particularment no m’ha agradat el llenguatge un poc antiquat fins i tot usant verbs desfasats en l’escriptura actual i algunes comparacions poc encertades. Tampoc m’ha agradat l’abús de paràgrafs massa llargs i repeticions que en la pel·lícula desapareixen. Em sembla que Torcuato Luca de Tena s’esplaia massa amb explicacions sobre patologies o solucions mèdiques, que estan bé per situar al lector però tantes, cansa, especialment perquè el món de la psiquiatria ha evolucionat molt i als sanatoris actuals no es treballa com en l’època que retrata.

Mentre llegia pensava en la dificultat que hauria tingut el guionista i director per a concentrar el contingut de la novel·la en una pel·lícula. M’abellia veure en quins aspectes parava l’atenció i quins deixava de costat perquè tenia clar que tot no cabia. Desitjava comprovar de quina manera estaria tot plasmat en pantalla: l’època al final de la dècada de 1970, els cuidadors o metges i especialment els pacients. I és que, una de les coses que m’atreia de “ Los renglones torcidos de Dios” era veure com es tractava el tema de salut mental que sempre desperta  incomprensió i impotència, un tema del que es deuria parlar més per a normalitzar els casos existents i no estigmatitzar els pacients. En el llibre es mostra de manera respectuosa, els pacients es descriuen amb certa tendresa remarcant la faena tan dura que fan els cuidadors. En la pantalla el tema també es mostra respectuosament. Confesse que em feia un poc de por, que en pantalla se centrara l’atenció marcant estereotips en els pacients i arribara a fer-se un poc de burla. Però no, s’ha mantes prou consideració a la diferència i els malalts desperten, com en el llibre tendresa.

Es nota que Don Torcuato es va documentar bé. I és que l’escriptor va entrar voluntàriament durant un temps dins d’un sanatori mental per poder analitzar casos i poder mostrar-los en el llibre. I s’ha d’apreciar eixa decisió tan valenta per aconseguir un relat més realista. L’edició que he llegit té pròleg del metge psiquiatra Juan Antonio Vallejo-Nágera,  i explica  com  va impactar a l’escriptor el que va veure dins de l’hospital psiquiàtric.  Este fet, l’ànsia de documentar-se de primera mà,  m’ha recordat una pel·lícula protagonitzada per Javier Gutierrez  “El autor” en la que un escriptor arriba a uns límits insospitats per tindre tema per a escriure. 

Reconec que mai haguera agafat el llibre sinò haguera sigut perquè la pel·lícula estava en cartellera. I és que hi ha tant per a llegir que les publicacions més antigues és queden al final del llistat lector, malgrat siguen clàssics de la literatura  com és este cas. I al capdavall  he de dir que m’alegre d'haver-lo llegit i valore la imaginació per mostrar una trama en la que no se sap qui és boig i qui no. Des de l’inici al final tenim el cap ple d’interrogants.  La protagonista, Alicia, ha entrat al sanatori mental perquè vol? l’han enganyada? L’han segrestada? És una detectiu? És una pacient?  Està  boja o corda? Fins el final, no se sap...i tampoc desvetlla molt, perquè es deixa un desenllaç obert per a que el lector o espectador pense i opine què passa.

Mentre llegia també imaginava el sanatori. La pel·lícula ha estat rodada en Tarragona, en l’històric edifici de La Tabacalera, transformat per a simular un hospital. També es van rodar interiors en una antiga fabrica de cotxes que ja tenia l’aspecte dels anys 70.

En definitiva la meua opinió és positiva. M’agrada que no es valore la perfecció en les persones que ressalte que tots els pacients són singulars, eixa és la seua importància, i que res és perfecte, tampoc el que ho sembla. 

El llibre és un clàssic, malgrat els aspectes que trobe negatius assenyalats, la part bona és que aporta més pensaments i més personatges que formen part de l’hospital. Per altra banda, la pel·lícula és de les que catalogue de bon cine espanyol, del que no decep, del que a mi m’agrada tant i l’adaptació està ben feta. 

Ja hi havia una pel·lícula mexicana estrenada en 1983, en la que el mateix Torcuato va participar del guió. Pense que Don Torcuato Luca de Tena estaria content també d’esta adaptació del seu llibre. En la pel·lícula han tret l’essència, la part principal, adaptant-la per a explicar el màxim possible del que conta la novel·la. Encara que hi ha canvis, tot és necessari per a la comprensió de la trama. Llegiu el llibre i mireu la pel·lícula, com jo he fet, i gaudiu sense més, això si, pensant que el que llegiu o mireu pretén enganyar-vos i que res és el que pareix.