FOTOS i MÚSICA: ANTIC MAGATZEM DE DENTS DEL RATOLINET PÉREZ a VALÈNCIA

 

Un lloc màgic on s'hi respira il.lusió i innocència...

RESSENYA de cine: VASIL d'Avelina Prat

VASIL

Avelina Prat

“Vasil” és una pel·lícula senzilla, agradable de veure i sense sobresalts. Tracta sobre l’emigració, la vida errant, la dignitat humana, sobre mirar més enllà de les aparences de les persones, sobre la solidaritat, l’amistat, també sobre la necessitat de  buscar el lloc en el món, sobre les barreres d’idioma, tracta sobre recels derivats de xenofòbia, parla sobre la necessitat del respecte, sobre la cultura demostrada i la que no es veu…la problemàtica burocràtica que troba l’immigrant... però especialment “Vasil” mostra la soledat i la falta de comunicació, problema que cada dia és més greu en la societat que ens envolta.

La pel·lícula gira al voltant de dos personatges, Vasil i Alfredo. Els dos es complementen i són importants en la pel·lícula, però el de Vasil és el que porta el pes principal. M’ha agradat veure un gran “feeling” entre els dos actors protagonistes interpretant dos personatges antagònics.

Vasil és un búlgar que  un dia perd el treball i es posa a viure al carrer, concretament dorm al llit del riu Túria perquè, siga dit de pas,  l’escenari de la pel·lícula és València. És una home optimista que manté els seus valors, malgrat la situació que viu, i mai desespera. Està a soles en València i és un talentós en moltes facetes. Vasil té una filla en Bulgària a la que li escriu unes precioses cartes carregades de sentiments i poesia, demostrant així que darrere de Vasil hi ha una persona culta.

Alfredo és un arquitecte jubilat, un maniàtic, quasi sempre malhumorat i de poques paraules però en el fons té un bon cor. De fet, acull provisionalment Vasil en sa casa mentre soluciona el problema de la vivenda. També té una filla amb la que parla per telèfon i a la que veu cada setmana.

Vasil és expert en escacs i en bridge, de xicotet seria un xiquet prodigi en estes disciplines i el govern invertiria en ell. Ho supose. És el que fa l’educació soviètica traient el màxim potencial quan un xiquet o xiqueta demostra tindre’l. Tanmateix, Vasil  és més que un bon jugador de bridge o escacs, també és un “filòsof” així com cuiner i un manetes que arregla tot el que està fet malbé, com canonades o ordenar prestatgeries. I esta última faceta pot ser una metàfora del que li passa amb la gent que l’envolta perquè, d’una manera o altra, els “arregla” o trastoca la vida quan veuen la filosofia que transmet perquè li serveix de guia.  

Per exemple, la seua filosofia de viure contagia al seu co protagonista, Alfredo, que té mentalitat molt quadrada i amb el que estableix una relació que és podria dir d’amistat per necessitat. Malgrat la dificultat de l’idioma es crea un vincle especial. A més, els silencis i gestos o mirades diuen molt quan falten les paraules. Ambdós no tenen res en comú però Vasil influeix en  el pensament de l’arquitecte. Ni la filla es creu els canvis que veu en el pare. No és intencionat. Vasil amb la seua manera de ser i actuar, fa reflexionar-hi als que l’envolten, en uns desperta admiració però també en altres desperta sentiments negatius que acaben en discriminació apartant-lo del costat. És el que passa en el dia a dia.

A l’espectador també ens fa reflexionar perquè hi ha més Vasils pel món amb els que ens creuem constantment. Hi ha més dels que ens pensem. Mirant el film prenem consciència sobre tanta i tanta gent d’altres cultures, mentalitats i idiomes que obligats per les pròpies circumstàncies es veuen obligats a canviar de país. I alguns, amb tota seguretat  són metges o arquitecte o enginyers... La necessitat de sobreviure és el primer. Jo conec més d’un cas d’immigrants amb estudis que sense altra alternativa treballen al camp o en altres llocs no molt ben pagats infravalorant-los la seua valia.

 I tot el que conta és creïble i més ho creus quan se sap que el que conta la directora està basat en un cas real que li passà a son pare.  Els dos actors demostren molta professionalitat perquè ni l'espnyol parlava angles ni el búlgar parlava espanyol. L’actor que interpreta Vasil va aprendre fonèticament totes les seues frases. Té molt de mèrit. Durant el rodatge portava una traductora de búlgar sempre al costat per entendre les explicacions de la directora i poder comunicar-se amb els altres.

 Molt bé per “Vasil” encara que em vaig quedar amb ganes de més, i de saber sobre altres personatges i fins i tot saber sobre què serà de Vasil en el futur, el càndid Vasil que és molt més del que mostra ser.

​Resumint, “Vasil” no és un drama, tampoc és una comèdia, és una barreja en la que es mostra la vida tal com és. M’ha agradat per la temàtica, pels diàlegs, per l’elecció de les  actrius i els actors. És un conjunt perfecte que dona bon exemple de tolerància i respecte. Sense tindre finalitat moralitzant, obri els ulls sobre aquells que arriben de fora. Tan de bo veure “Vasil” ajudara a no prejutjar i escoltar més les interessants històries que, amb tota seguretat, portaran darrere. Tan de bo la pel·lícula arribara a molta gent especialment qui té necessitat d’obrir la mentalitat. De debò m’agradaria que algun dia pel·lícules com “Vasil” no foren considerades per a minories simplement per allunyar-se de sensibleries que sonen de vegades falses, perquè tracten sobre sentiments i humanitat. Per moltes pel·lícules com esta, que commouen i donen peu a  pensar que alguna cosa en nosaltres ha de canviar.

 

 

 

FRAGMENTS( propis) LITERARIS I VIATGERS: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil-3

 

Entre passejos per Montpellier, Amalio parla a Paulette sobre el seu estimat poble de naixença...

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

FOTOS I MÚSICA: LLAC BLED en ESLOVÈNIA

Gaudim de tranquil.litat, de pau, de bon aire...d'un passeig ple d'encant... 

VALL D’ARAN: GAUSAC

Gausac és una talaia de Vielha i és que està tocant la capital de la Vall d'Aran i a més a més està més alt i ofereix unes panoràmiques precioses. Encara que més amunt està el poblet Casau...i oferirà millors vistes...

BAÑOS DE LA ENCINA (Jaen): ERMITA DEL CRISTO DEL LLANO

Un lloc indescriptible ple d’art i de llum, bocabadant… cim del barroc andalús.

 Baños de la Encina té un castell musulmà que realment val la pena visitar, considerat el més antic d’Europa. Nosaltres ja l’hem vist i és fascinant. Tot seguit anem cap a altre indret igualment bonic i bocabadant del poble, és una ermita que acull un cambril barroc com mai n’havia vist mai.

L’ermita del Cristo del Llano està als afores, a la zona més plana del poble on antigament descansava el bestiar. És una sòbria edificació d'una sola nau i campanar amb espadanya, del segle XVI i XVII. Encara que el més important conservat ve de les reformes del segle XVIII,  quan es pintaren les voltes del’interior i s’amplià en la capçalera de l’edifici per acollir una torre cambril indescriptible i sorprenent, cim del barroc andalús del segle XVIII. però no em vull avançar. Us ho conte pas a pas.

Quan entrem, ens trobem una nau amb planta de creu llatina coberta per volta de mig canó dividida per robustos arcs. Tot l’interior de l’ermita està decorat amb pintures que simulen motllures, marbres, grans petxines, elements vegetals, elements geomètrics...tot un conjunt artístic mostrant el Nou Testament, la Vida de la Verge Maria, els apòstols, la Passió... una ànima en pena i també, una ànima en gràcia. Hi ha de tot. Hi ha un púlpit de ferro forjat sobre pedestal de marbre negre.

A la part central hi ha una sèrie d'àngels músics; en els següents trams de la volta es disposen llenços de format rectangular amb escenes de la vida de la Mare de Déu. La volta sota el cor també ofereix pintures diverses. També els laterals estan igualment decorats amb més figures al·legòriques. La mitjana taronja del presbiteri també es recobreix de pintures murals. Les petxines les ocupen pintures dels quatre evangelistes. A les llunetes corresponents a aquesta zona apareixen pintures a l'oli amb la representació dels Doctors de l'Església. No cal detallar part a part...perquè com dic, hi ha de tot en cada paret... poc queda per decorar. Mentre escolte le explicación del guia intente assimilar la informació alhora que faig fotografies. Del sostre, dels laterals...del presbiter...encara no sé que anem apujar al cambril i ho anem a veure tot de prop.

A cada costat de l'escalinata de pujada al presbiteri es poden veure sengles escuts realitzats en pedra policromada.

El tester del presbiteri l'ocupa un retaule que conserva a l'àtic tres llenços originals amb els temes de la Santíssima Trinitat, Sant Francesc i Santa Teresa. A través d'ell s'entreveu el cambril del Crist del Pla situat a un nivell espectacular, del qual diuen que és un dels més bells d'Andalusia. El guia ens diu que anem a pujar. I per a mi és una sorpresa que es puga estar ben a prop.

 

Per anar al cambril s'ha de traspassar la sagristia, i pujar per una escala de no més de 20 esglaons, on la cúpula existent sobre el replà està decorada amb riques guixeries polícromes. Dues portes, situades al trànsit de la sagristia a l'escala de pujada al cambril i la d'entrada a aquest, destaquen per la qualitat de la fusteria, ben treballada i  incrustacions de nacre.

Ens endinsem al cambril que està obert a la nau principal per un arc des del qual es veu tot l'interior de l'ermita. Em quede bocabadada.

 Realment sorprèn. I molt. L'autor es desconeix, encara que s'atribueix a escultors de l'escola barroca de Lucena i Priego de Córdoba. La veritat és que atabala tanta decoració bigarrada, que per altra banda, el converteix en destacat exemple del més exaltat barroc andalús.

Així és, estic enlluernada i m’agrada. Enmig d’una decoració sense límits està la imatge de la creu del Crist de Jesús del Pla, que és el patró de Banys de l'Alzina. I cert...entre tant, quasi ni es distingeix. Perquè... mire i no veig de tant que hi ha.

Emprant guixeries pintades i escultures, hi ha  centenars de figures al·legòriques, sants, bustos de la verge, àngels músics, querubins... aus exòtiques, fruites i vegetals... garlandes... però sobretot miralls, que es van succeint en altura des de la planta poligonal del terra fa tancar en impressionant volta mocàrab.

L'ornamentació inunda l'espai i no és cap exageració. També hi ha molta lluminositat i l’espai menut sembla gran. El motiu és l’efecte dels espills que reflecteixen la llum.  Alguns semblen pedres precioses i creen efectes òptics. També hi ha ulls de bou amb vidrieres reals o simulades.

Hi ha qui diu que hi ha al voltant de 3.000 motius decoratius. M’ho crec. No hi ha ni un buit lliure, tot està ple. No sé cap a on dirigir el sulls perquè ho vull veure tot i no done a bast. Tenim temps, no estem fent la vista amb presses, però tant a veure crea un poc d’ànsia.

Deixem el cambril i s’asseguem als bancs de l’ermita per veure de nou tot des de la distància. I de nou mire el cambril i segueix pensant que és una meravella.

Eixim de l’ermita amb els ulls plens d’imatges. La vista necessita descansar de tanta varietat cromàtica i minuciosos detalls. Donem la volta pels voltants per veure l’estructura exterior de l’edifici amb tres façanes i l’adossada. La façana principal és de 1682 i és un arc de mig punt. Sobreïx l’espadanya amb un niu de cigonya.  La part del cambril exterior és com una torre prismàtica en un dels murs i apareix la data 1744.

I recordant una llegenda sobre l’ermita, ens acomiadem del lloc i del poble. Diu una llegenda local que una nit va desaparèixer de l’ermita un Jesús del LLano clavat en una creu de plata massissa. El fet fou denunciat però el Crist amb la seva creu no apareixien. Un dia començà a veure’s una llum fosforescent en un abocador proper i els veïns estranyats van anar per saber que produïa la misteriosa  llum. Per a sorpresa de tothom es van trobar el cos del Crist i la creu partida a trossos.

Des d’aleshores se li va anomenar el Crist de la Llum, encara que quasi  no s'utilitza el nom, però si que es parla de la gran lluminositat que entra per la lluerna del seu cambril. I com a dada curiosa, malgrat que el nom de Crist de la Llum no es conserve, és molt corrent posar a les xiquetes del poble el nom de Maria de la Llum.

QUADERN DE VIATGE, JAEN I PROVÍNCIA, primavera 2022

BAÑOS DE LA ENCINA (JAEN), I PART: EL CASTELL

 Un poble amb encant…l’any 2021 fou declarat un dels més bonics d’Espanya en el que la silueta d’un castell amb una muralla amb merlets destaca des de la llunyania.

Des d’Ubeda a Baños de la Encina, hi ha uns 50 quilometres, per la carretera veiem el paratge natural que l’envolta: la Serra d’Andújar, on viu el linx ibèric. Estem en Sierra Morena. Ja hem visitat un dels 4 pobles que configuren el parc natural, Andujar, hui visitem Baños de la Encina, que és altre més dels que el formen.

El nom de Baños ve per la riquesa d’aigua al subsòl, amb fonts naturals i molts pous i el qualificatiu de la Encina perquè la Mare de Deu s’aparegué sobre una enzina???en català??

 

Arribem. És un poble menudet amb història amb un majestuós castell que hem vist com domina l’horitzó per estar adaptat a l’orografia del turó de Cueto.

Més que visitar el poble només dediquem el temps a dos punts en concret: el castell califal i l’ermita del Cristo del Llano. Iniciem la caminada cap al primera destinació prop de la plaça major i l’església de San Mateo, la qual podem veure de lluny.

Dels nombrosos palaus i cases blasonades importants que hi ha al poble només veiem les que trobem en el costerut carrer Santa Maria que és el que va directe al castell. 

I mirant tant de patrimoni, de nou, em quede amb ganes de més perquè el poble va ser el casc antic fou declarat conjunt històric i artístic l’any 1969 i  en 2021 considerat com un dels mes bonics d’Espanya. Però ja sabia que en este viatge anava a fer tasts i no visites llargues i pausades.

 

Al final del carrer està l’arc de Benalua que pertany a l’entrada del pati principal d’una de les caseries que va suposar la introducció industrial del cultiu de l’olivar entre els segle  XVI i XVIII  En un costat hi ha un arc de mig punt amb pilastres i rematat amb cornises i a l’altre costat un arc rebaixat.

Travessem l’arc i ja tenim davant el castell Burgalimar o castell de Bury al Hamman, que significa Torre de los Baños, que és com figura en els escrits medievals. A l’esplanada de l’entrada hi ha un mirador. I és que estem a la part més alta del poble i les vistes s’ho valen.

És una  gran joia artística que sorprèn. Sense dubte el conjunt fortificat és el més destacable i imprescindible en Baños de la Encina.  L’edificació és omeya del segle X, i està considerada la més antiga d’Europa i un dels castells musulmans millors conservat en Espanya.

Entrem i trobem el pati d’armes. Té 2700m2,  una superfície de 100 metres de llarg i 46 d’ample i forma ovalada. Parem atenció en les parets de la muralla... les espitlleres... en l’aljub o arca d’aigua...en els panels d’informació... mentrestant, un guia del castell ens va explicant tot.

Tenia la missió de ser quarter de les tropes bereberes, majoritàriament mercenaris magrebins,  que es defenien de l’assetjament cristià en esta regió el sud d’Espanya procedent dels passos de Serra Morena i la depressió del Guadiel al segle XII. Està en lloc estratègic  a l’entrada del vall de Guadalquivir i per tant d’Andalusia. Des del castell veiem l’embassament de Rumblar.

El castell està en estat original des del segle XII tanmateix es va fer una reforma en l’any 2007 per protegir la muralla ja que una part del castell fou utilitzat de cementeri i provocà l’acumulació de terra tapant alguns del jaciments de diferents civilitzacions, des de temps romans, restes d’armes de batalles i objectes ibers. En l’actualitat està tot desenterrat i podem gaudir d’una vista completa.

Es va construir d’una manera rapida i senzilla, emprant tabiyya, que és una mescla d’argila, arena i cal amb pedres de riu, típic de les construccions àrabs que donava un color marró i rogenc. Es fèiem com caixes que se superposaven unes damunt altres. En les parets es veuen els forats on col·locaven com pals utilitzats per formar com andamis de l’època i poder anar construint les parts més altes. Aleshores, una pintura imitant carreus de pedra, recobria els murs per ocultar a l’enemic la pobresa del material emprat. De la pintura ja no en queda però si ens apropem  a les parets veiem bé la diferència de materials que formen l’argamassa.

Hi ha 14 torres quadrades iguals que quasi no traspassen l’altura de la muralla, de tres o quatre pisos segons l’orografia del terreny. N’eren 15 i dos d’elles defensaven la porta d’entrada, que està formada per doble arc de ferradura.

Posteriorment, quan el castell passà a mans de Ferran III l’any 1225, sobre una de les torres originals es construí amb un estil i tècnica diferent, la torre cristiana de l’homenatge amb forma semicilíndrica i dos plantes i l’entrada a l’altura del primer pis. Es imponent, i s’assembla a les fortificacions gòtiques. Representa el poder cristià sobre el musulmà i atén a un estil totalment diferent al que l’envolta. La torre mira simbòlicament cap al poble, a l’estil feudal i no al paisatge campestre. Se la coneix com “almena gorda” o gros merlet.

Pugem...

La vista del conjunt de l’interior del recinte és millor si pugem a la part alta d’esta torre cristiana.

A més a més es veu una panoràmica del casc vell del poble i fins i tot entre merlet i merlet veiem un molí de vent dels segle XVIII, d’estil manxego.

Baixem de nou i fem una ultima mirada a l’interior. Una vegada en mans cristianes el castell, segle rere segle,  anà passà d’unes mans altres, sempre per disputes reials per poder i lideratge. Durant la invasió napoleònica les tropes franceses entraren al castell i se l’apropiaren deixant les conseqüents dolentes petjades deteriorant-lo. Després el recinte va servir de cementeri i tornem a posar atenció en els llocs que serviren de  nínxols. Quantes històries s’han viscut en este castell! Fou declarat monument nacional l’any 1931. En l’actualitat és propietat de l’ajuntament que es qui s’encarregà de les tasques de restauració seguint les instruccions de la Direcció de Belles Arts.

Quan eixim a l’exterior mirem de nou la torre de l’homenatge, simbol de victòria cristiana. Des del 1969 te el privilegi d’ondejar la bandera blava coronada d'estrelles del Consell d'Europa, privilegi que li atorgà la Comunitat Europea amb motiu de la celebració del mil·lenni de la construcció del castell. Només dos castells europeus tenen aquest honor, el de Banys de l'Alzina i el de Florència a Nàpols.

Ara toca de nou la baixada cap al poble. anem a veure una ermita particular, única i incomparable...

QUADERN DE VIATGE, JAEN i PROVÍNCIA, primavera 2022