RESSENYA de cine: VASIL d'Avelina Prat

VASIL

Avelina Prat

“Vasil” és una pel·lícula senzilla, agradable de veure i sense sobresalts. Tracta sobre l’emigració, la vida errant, la dignitat humana, sobre mirar més enllà de les aparences de les persones, sobre la solidaritat, l’amistat, també sobre la necessitat de  buscar el lloc en el món, sobre les barreres d’idioma, tracta sobre recels derivats de xenofòbia, parla sobre la necessitat del respecte, sobre la cultura demostrada i la que no es veu…la problemàtica burocràtica que troba l’immigrant... però especialment “Vasil” mostra la soledat i la falta de comunicació, problema que cada dia és més greu en la societat que ens envolta.

La pel·lícula gira al voltant de dos personatges, Vasil i Alfredo. Els dos es complementen i són importants en la pel·lícula, però el de Vasil és el que porta el pes principal. M’ha agradat veure un gran “feeling” entre els dos actors protagonistes interpretant dos personatges antagònics.

Vasil és un búlgar que  un dia perd el treball i es posa a viure al carrer, concretament dorm al llit del riu Túria perquè, siga dit de pas,  l’escenari de la pel·lícula és València. És una home optimista que manté els seus valors, malgrat la situació que viu, i mai desespera. Està a soles en València i és un talentós en moltes facetes. Vasil té una filla en Bulgària a la que li escriu unes precioses cartes carregades de sentiments i poesia, demostrant així que darrere de Vasil hi ha una persona culta.

Alfredo és un arquitecte jubilat, un maniàtic, quasi sempre malhumorat i de poques paraules però en el fons té un bon cor. De fet, acull provisionalment Vasil en sa casa mentre soluciona el problema de la vivenda. També té una filla amb la que parla per telèfon i a la que veu cada setmana.

Vasil és expert en escacs i en bridge, de xicotet seria un xiquet prodigi en estes disciplines i el govern invertiria en ell. Ho supose. És el que fa l’educació soviètica traient el màxim potencial quan un xiquet o xiqueta demostra tindre’l. Tanmateix, Vasil  és més que un bon jugador de bridge o escacs, també és un “filòsof” així com cuiner i un manetes que arregla tot el que està fet malbé, com canonades o ordenar prestatgeries. I esta última faceta pot ser una metàfora del que li passa amb la gent que l’envolta perquè, d’una manera o altra, els “arregla” o trastoca la vida quan veuen la filosofia que transmet perquè li serveix de guia.  

Per exemple, la seua filosofia de viure contagia al seu co protagonista, Alfredo, que té mentalitat molt quadrada i amb el que estableix una relació que és podria dir d’amistat per necessitat. Malgrat la dificultat de l’idioma es crea un vincle especial. A més, els silencis i gestos o mirades diuen molt quan falten les paraules. Ambdós no tenen res en comú però Vasil influeix en  el pensament de l’arquitecte. Ni la filla es creu els canvis que veu en el pare. No és intencionat. Vasil amb la seua manera de ser i actuar, fa reflexionar-hi als que l’envolten, en uns desperta admiració però també en altres desperta sentiments negatius que acaben en discriminació apartant-lo del costat. És el que passa en el dia a dia.

A l’espectador també ens fa reflexionar perquè hi ha més Vasils pel món amb els que ens creuem constantment. Hi ha més dels que ens pensem. Mirant el film prenem consciència sobre tanta i tanta gent d’altres cultures, mentalitats i idiomes que obligats per les pròpies circumstàncies es veuen obligats a canviar de país. I alguns, amb tota seguretat  són metges o arquitecte o enginyers... La necessitat de sobreviure és el primer. Jo conec més d’un cas d’immigrants amb estudis que sense altra alternativa treballen al camp o en altres llocs no molt ben pagats infravalorant-los la seua valia.

 I tot el que conta és creïble i més ho creus quan se sap que el que conta la directora està basat en un cas real que li passà a son pare.  Els dos actors demostren molta professionalitat perquè ni l'espnyol parlava angles ni el búlgar parlava espanyol. L’actor que interpreta Vasil va aprendre fonèticament totes les seues frases. Té molt de mèrit. Durant el rodatge portava una traductora de búlgar sempre al costat per entendre les explicacions de la directora i poder comunicar-se amb els altres.

 Molt bé per “Vasil” encara que em vaig quedar amb ganes de més, i de saber sobre altres personatges i fins i tot saber sobre què serà de Vasil en el futur, el càndid Vasil que és molt més del que mostra ser.

​Resumint, “Vasil” no és un drama, tampoc és una comèdia, és una barreja en la que es mostra la vida tal com és. M’ha agradat per la temàtica, pels diàlegs, per l’elecció de les  actrius i els actors. És un conjunt perfecte que dona bon exemple de tolerància i respecte. Sense tindre finalitat moralitzant, obri els ulls sobre aquells que arriben de fora. Tan de bo veure “Vasil” ajudara a no prejutjar i escoltar més les interessants històries que, amb tota seguretat, portaran darrere. Tan de bo la pel·lícula arribara a molta gent especialment qui té necessitat d’obrir la mentalitat. De debò m’agradaria que algun dia pel·lícules com “Vasil” no foren considerades per a minories simplement per allunyar-se de sensibleries que sonen de vegades falses, perquè tracten sobre sentiments i humanitat. Per moltes pel·lícules com esta, que commouen i donen peu a  pensar que alguna cosa en nosaltres ha de canviar.