RESSENYA LITERÀRIA: TOMAS NEVINSON de Javier Marías

TOMAS NEVINSON

Julian Marías

Acabe de llegir una novel·la de Javier Marías, la primera que llig d’este autor. Reconec que sempre l’havia prejutjat. Mal fet. Admet, malgrat que algun sector em qualifique d’ignorant, que mai m’havia decidit a llegir res sobre este escriptor madrileny que, per altra banda, està tan valorat en els cercles literaris i que ha estat 50 anys escrivint. En 2006 fou elegit membre de la Real acadèmia de la llengua.

Així és, prejutgem i ens perdem bones lectures. Intentaré no fer-ho més. Sé que sóc culpable i sé que ho fa molta més gent. No és excusa. Malauradament és molt habitual això de rebutjar autors sense saber ni tan sols quina manera d’escriure tenen o quines coses volen contar. En el meu cas, la meua errada era pensar que els escrits de Javier Marías eren fonamentalment assajos o novel·les difícils de llegir que no entendria per ser d’alt nivell cultural. I ara em sap greu haver esperat a que l’autor morira per aventurar-me en el “món Marías”. Em sap greu no haver-lo descobert abans perquè el que he llegit m’ha agradat.

He començat pel llibre “Tomas Nevinson” i en acabar-lo m’ha fet ganes de llegir-ne altre. Serà “Berta Isla”, que resulta ser una novel·la “complementaria” o “parella”, de “Tomas Nevinson “ perquè els dos protagonistes d’ambdues són parella. Això em resulta curiós. Així que sense cap dubte la vida de Berta serà la meua segon incursió en la deixa literària de l’escriptor.

Però escriu magistralment, i això no ho dic de tothom. Ho fa de manera ordenada i la lectura és agradable, còmoda. Generalment sóc molt critica i poc benvolent en els autors, però he vist que Marías narra i atrapa, narra i ironitza i amb mestria mostra la realitat motivant a pensar sobre el món tan perplex que ens envolta. I el millor és que ho fa sense obligar, simplement escrivint. El relat amb tocs irònics, amb comentaris encertats, amb suspicàcies, amb complets retrats dels personatges... flueix com si es tractara d’un relat detectivesc. Amb professionalitat fa que el lector es veja arrossegat en el mar de dubtes que envolten als protagonistes.

No negue que “Tomas Nevinson no siga lectura difícil”, especialment si el que es vol és llegir i oblidar-se de tot, perquè és just el contrari el que passa amb el llibre de Marías, que cada rengló fa reflexionar i això tal volta, pot resultar esgotador. La lectura remou per dins i el lector es veu participant dels dilemes morals que el protagonista té. I no es pot parar de pensar, d’opinar, de decidir... d’elegir...alhora que ho fan en la novel·la. Hi ha molts temes enmig: fanatisme, perdó, oblit, prescripció de delictes, justícia per compte propi...

I és que el protagonista és un espia angloespanyol i encara que els espies semblen estar fora del nostre domini,  este és totalment creïble i evidencia  que el món dels espies ha existit i existirà sempre. Ja el plantejament és original: l’espia ha de descobrir entre tres dones quina és una terrorista, causant de nombroses morts i possible causant d’altres més. Ha de localitzar-la i matar-la. I és on comencen els dilemes ètics i politics. Matar per càstig? per venjança? per prevenció?

M’agrada que faça memòria històrica per a que no s’obliden fets que tant de dolor van causar, parle d’ETA. No vol dir que no s’haja de perdonar, vol dir que s’ha de saber per a no caure en el mateix episodi irracional. I alhora mostra el terrorisme de l’IRA, tan paral·lel al nostre. Tot és matar per unes idees.  Inevitablement, ja sabeu la meua afició viatgera, m’ha fet recordar un viatge a Belfast, fa molts anys, quan l’IRA acabava d’atemptar en la ciutat...i jo hi estava fent turisme!. Recorde els carrers tallats amb sacs i les destrosses d’una bomba. També m’ha fet recordar el dia que em vaig veure, involuntatriament, enmig d’una manifestació indepentista en Bilbao i com la policia disparava pilotes de goma indiscriminadament.

En conjunt m’ha agradat i al meu parer, és un llibre quasi perfecte. Hi ha uns detalls que li lleven, al meu parer la "perfecció" total. Perfecció subjectiva, és clar! Pense que l’autor  s’ha parat massa a detalls, per exemple conta amb pels i senyals la trajectòria de la banda terrorista que volia l’autonomia basca i tampoc feia falta tant. Tal volta volia que quedara com a documentació històrica i que no s’oblide...però en la novel·la, pense,  amb un resum valia. També sobren  repeticions i hi ha excés de divagacions. Moltes es podrien haver llevat i la novel·la seria igual de valuosa. Tampoc veig molt creïble tanta cultura filosòfica i literària en uns detectius, per molt del serveis secrets que siguen, eixe aspecte els converteix en personatges un poc elitistes.

Així i tot, malgrat estos mínims aspectes, em reitere que és un gran llibre  i que vull seguir llegint més sobre l’autor perquè la destresa en escriure compensa els aspectes més febles. A partir d’ara miraré les novel·les de Javier Marias d’altra manera i convidaré a que tothom les aprecie.