Bagergue està catalogada com Vila florida, i així és. Hi ha flors per tot arreu però també façanes decorades, raconets plens de detalls i objectes pel carrer com ornament...és un poblet preciós.
Quins paisatges tan espectaculars hi ha a la Vall d’Aran! I quins pobles tan bonics! Hi viuen poques persones i accepten l’allau de turistes àvids de naturalesa que els visita sovint. Imagine estos paratges en totes les estacions, que bonic serà també en hivern! Encara que la neu és bonica veure-la ... però viure-la...això és altra cosa que no té res de bucòlic: quan gela, caminar és impossible perquè rellisquen les costeres... En la Vall d’Aran passa en la majoria dels pobles...i a més, la neu tapa les portes de casa i no deixa eixir les persones.
Hui visite Bagergue, a 12 quilometres de Vielha, un dels pobles més xicotets de la zona, amb poc més de 100 habitants. És el més alt de la Vall, a 1419 metres d’altura i un dels que es consideren dels més bonics de la zona. I això que per les rodalies hi ha uns quants amb encant. Ho sé perquè ja n’he vist uns pocs. Abans d’entrar al poble un carro decorat amb flors i un cartell en aranès ratifica allò de ser poble florit i bonic. M’agraden l sflors i m’agrada que la llengua pròpia estiga present.
I les flors sempre són el primer pla en les fotgrafies, siga mostrant paisatges o monuments…
El poble ha anat evolucionant però sense perdre l’encant. Conserva edificis antics com alguna que altra casa i l’església, situada a la plaça major. En no res hi estem. Encara no m’explique com en nuclis tan reduïts de gent es construïren uns esglésies tan rellevants. I una en cada llogaret, estant els llogarets tan propers uns dels altres.
És l’església de Sant Fèlix del segle XIII, inicialment romànica encara que modificada amb ampliació al seglel XVI. S’eliminà l’àbsida i es construïren dos capelles laterals. La mirem per fora només perquè no està oberta. Ens diuen que dins hi ha una còpia d’una creu de 1200, que té l’original en el museu d’Art Nacional de Catalunya i una estela funerària fa d’altar.
Des de l’església ens enfilem pel carrer Major. Observem l’arquitectura típica dels pobles de la Vall. Diuen que Bagergue té l’avantatge de tenir les mateixes hores de sol en estiu que en hivern, per això de l’altura en la que s’hi troba i la situació de la Terra respecte al Sol. És una virtut que pocs pobles tenen i que els habitants gaudiran.
Encara que hui el dia està gris, el color de les flors anima l’ambient: cada casa en té i també altres elements decoratius.
El poble té colors i es nota que hi ha preocupació per les plantes, per les flors, per a que els carrers estiguen nets i les façanes de les cases estiguen decorades. En el nostre passeig arribem a una plaça en la que no tenim prou ulls per mirar tot el que hi ha. És on s’hi veu el màxim exponent de detalls en les façanes i parets. Està tot posat amb gust per cridar l’atenció del visitant. Jo vull que en el meu poble es faça el mateix! Per què no? To és voluntat i empenta. Estos pobles de la Vall busquen la singularitat i Bagergue la té amb les flors i la decoració.
A les façanes hi ha ben col·locats objectes emprats en els oficis habituals en pobles de muntanya i també objectes de casa. Fins i tot hi ha un capçal de ferro de llit en una paret amb flors enganxades. També hi ha fustes pintades i pedres decorades...i com no? gran testos plens de vistoses flors. És una plaça acollidora on podriem passar hores i hores fotografiant-ho tot.
Una veïna s’assoma a la finestra en sentir parlar gent. Encara no s’haurà acostumat? No fa molt bona cara. Tal volta l’estem molestant i els viatgers no ens adonem...i no està bé. Ho fem sovint, anem pels carrers parlant i rient en veu alta sense pensar més...ni en la gent ni en l’hora que és.
I seguim escodrinyat carrers. Al costat sense anar molt lluny trobem altre raconet particular.
És on hi ha una formatgeria artesanal que porten uns germans: Formatges Tarrau. Diuen que és la més alta del Pirineu. També tenen la façana plena d’objectes, fins i tot una cadira. Tothom busca la foto perfecta i encara que en este poble hi ha molts llocs possibles, davant d’esta formatgeria possiblement siga on eisca una de de les millors fotos.
Caminem sense saber per on anem. El poble es veu en no res.
Hem tornat al carrer Major. En una façana trobem un senyor ja gran en la porta del museu etnografic Etgh Corrau.
Resulta que el senyor és l’amo, és qui ha arreplegat, any rere any, tot el que s’hi veu exposat. Al principi només ens assomen al pati per fer una ullada i els senyor amb educació diu que si volem més fotos hem de pagar per entrar. La veritat és que ni s’ho pensem perquè el que es veu al primer colp de vista augura que és interessant.
El museu va nàixer en 1999 gràcies a la iniciativa del senyor i la seua familia: Familia Moga.
Hi ha més de dos mil cinc-cents objectes i utensilis de tot tipis tot relacionats amb la manera de viure de la Vall d’Aran durant els últims segles: vida de treball, vida en la casa...el lleure...
Quan eisc del museu no puc evitar parlar amb el senyor que em conta que té 91 anys i que és veritablement qui va fer tot el que es veu. Li done l’enhorabona. Em diu que tots els dies torca la pols als objectes. M’ho crec, encara que va amb gaiato, sé que el museu és el que li dona vida i força per seguir molts anys més a la porta de sa casa. Ja pot estar ben enorgullit!
Eixim del museu amb el cap ple d’imatges i, partularment, ben contenta per haver entrat no només per veure el contingut, sinò per conèixer al senyor i adonar-me'n de la fortalesa de molta gent que han viscut amb condicions no molt favorables. L’experiència de la gent gran ha de ser exemple per a les genracions joves, que majoritàriament eviten l’esforç. Entre cavil·lacions que al capdavall no arriben a enlloc, seguim mirant raconets amb encant anant pels carrers costeruts d’este poble de la Vall d’Aran.
Acabem la visita al poble fent una última mirada a l’arquitectura típica i a la muntanya que l’envolta, hui tapada un poc per la boira juganera, que apareix i desapareix segons vol.
Diuen que Pau Donés va passar els últims anys de la seua vida en este poble. Hem preguntat a alguns locals i res saben o res volen contar. Sa casa estava en la muntanya, allunyada de tot. Tal volta fora este poble o altre. No importa, no seré jo qui done pistes i contribuisca a que la casa siga com un santuari com ha passat en altres cantats llegendaris com Elvis Presley. En tot cas la casa ja és d’altres amos i res tenen a veure.
QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada