LLEIDA: PARC NACIONAL D’AIGÜESTORTES i ESTANY DE SANT MAURICI

Un paisatge idíl·lic, de postal. La mare naturalesa sap crear  paratges  d’una bellesa captivadora.

Eixim matinet des Vielha i agafant la N-230 anem a Espot creuant el  Port de Bonaigua. Passem per molts poblets de la Vall d’Aran, en alguns la carretera els travessa pel mig i en altres els deixem al costat dret i esquerre: Betren, Escunhau, Casarilh, Garos, Arties, Gessa, Unha, Salardú, Bagergue, Tredos i Baqueira.  Passem per l’estació hivernal de Baqueira-Beret, centre d’interès turístic nacional focus de famosos i personalitats. Hi ha moltes infraestructures hoteleres de luxe, i restaurants i bars i botigues...tot el que es necessita per a gaudir després d’esquiar en les pistes, això si, res barat. És el que hi ha si es vol estar colze amb colze amb la gent que eix en les revistes. La família real espanyola hi va cada Nadal, o al menys anava.... Se sap per on va o per on està, pels membres de seguretat que l’envolta. El port de Bonaigua és espectacular, una carretera serpentejant pujant i pujant, on està l’estació d’esquí Baqueira Beret. El sol, el cel, les ombres de les mateixes muntanyes...quines estampes!

Arribem a la part més alta, 2072 metres. Les vistes són magnifiques. Estem al cim dels Pirineus. Quina meravella. En hivern són les pistes per on els esquiadors fan el descens. Veiem les cadires per al trasllat dels esquiadors. En estiu s’hi poden fer rutes caminat o en bicicleta. Veiem algunes autocaravanes aparcades, amb tota segureta que estan explorant alguna senda.

I comença el descens...En tot moment revoltes i més revoltes, com un circuit de scalextric! Quin mareig!

Arribem al punt baix a 1900 metres. Mirant amunt veiem les  tanques protectores per evitar allaus de neu.

Una vegada pujat i baixat el port de Bonaigua, arribem a la població d’Espot, no per visitar-la, sinó com punt de partida per anar al Parc Nacional d’Aigüestortes, una de les joies del Pirineu català que fou creat en 1955. El parc està repartit entre quatre comarques pirenaiques: l’alta Ribagorça, els Pallars Sobirà, els Pallars Jussà, la Vall d’Aran en Lleida, agafant en la part central els termes municipals de Espot i Vall de Boi.

Gran part del territori sobrepassa els 1000 metres d’altura amb pics que superen el 3000 metres. Espot és un des punts d’entrada al parc, l’altra està en Boí.

L’accés al parc està controlat, en la mesura de lo possible, s’intenta salvaguardar la fauna i la flora, tanmateix encara està explotat pel ramat, i per les centrals hidràuliques. Amb tot, la petjada de l’home és inevitable. En Espot agafem vehicles 4x4, que fan de taxi, per pujar al parc. No som els únics. Hi ha cua. Per això es bo matinar i ser dels primers, val la pena pujar el més aviat possible i gaudir tot el temps en la natura, en l’estany o fent una caminada. Els 4x4 ens porten durant 10 minuts per una carretera tortuosa i estreta, som 8 en el vehicle. Els conductors ho tenen clar, fins que no omplin el vehicle taxi siga 4x4 o furgoneta, no eixen. Així funcionen. Tenen les seues normes.

Em toca el torn de pujar. Vaig de copilot i em permet parlar amb el conductor, un jove que el primer que diu és que ens posem les mascaretes “si us plau” . Em diu que hi ha molt de turisme, que es passa el dia pujant i baixant la carretera. Jo li dic que només pensar tot el dia amb tanta revolta ja estic marejada. El vehicle agafa velocitat. Confie, encara que no se’n trobem altre de cara...

Als 4 quilometres d’espot un control li demana papers. Em diu que estem al Prat de Pierró, el punt on s’inicia la ruta i on els vehicles privats han de deixar el cotxe. Ell, com té permís, pot pujar fins la part més alta, però els particulars han de deixar-ho a uns 5 quilòmetres, la resta del trajecte que han de fer a peu.

Seguim xerrant. Mentre els altres integrants del comboi mantenen les seus converses particulars o estan callats, ell i jo seguim també a la nostra, perquè el soroll del motors impossibilita escoltar bé als de darrere.  Jo, perquè el tinc al costat, sinò...haguera pujat el trajecte en silenci. Em diu que les normes del parc són estrictes, que tot està protegit, vegetació, animals, l’aigua...No es pot banyar ningú a l’estany. Ah! i que les deixalles que fem se les hem d’emportar darrere, que la muntanya no s’embruta. Té raó. S’ha de mirar per la conservació de la natura.  

Arribem al punt d’aparcament i ens diu l’horari fins quan estaran els vehicles per baixar gent al poble. Ho tenim clar. Per molt bonic que siga allà no ens volem quedar a passar la nit. Ni volem, ni ens deixarien. No es pot acampar lliurement però hi ha un bon assortiment de refugis de muntanya alpins per acollir al visitant  de manera controlada.   

Anem per una passarel·la de fusta que ens du a l’estany, té 80 metres i és apta per a qui va en cadira de rodes.

Hem arribat a l’estany de sant Maurici, que és el sector més alt on estan els anomenats “Encantats” esperant-nos al peu de l’estany. Els Encantats són unes muntanyes espectaculars de 2479 metres d’altura que es distingeixen de la llunyania perquè sembla una muntanya partida, dos cims bessons. Són el símbol del parc.

Conta la llegenda que les estretes agulles que s’hi veuen  sobre els Encantants eren dos caçadors que un dia no anaren a missa per anar a caçar  un cérvol. Segueix la llegenda dient que per eixa “fugina” foren maleïts i quedaren petrificats per a sempre. Quines històries! S’ha de tindre en compte que la religió sempre ha ocupat un lloc important i les contarelles orals eren la manera d’ensenyar bones conductes, i eren altres temps... deixar de complir el precepte de la missa setmanal podia portar conseqüències dràstiques. 

 Anem per on anem, els Encantats dominen el paisatge.

És una imatge de postal gràcies a la mare naturalesa amb l’ajuda dels glacials, els del Quaternari,  que en retirar-se el gel, modelaren  este paisatge agrest i alhora idíl·lic. Cada any les pluges, les neus, els allaus que s’hi produeixen van erosionant el terreny, i creen barrancs i els llits del riu van fent-se grans...la naturalesa va canviant.

Veiem altes i abruptes muntanyes, valls…aigües transparent..vegetació... és un paradís.

La zona formada per 40852 hectàrees està protegida des de 1995. És l’únic parc nacional de la Comunitat catalana. Hi ha diversitat de fauna i flora d’alta muntanya, es una paratge únic. L’estany de sant Maurici té l’origen en un llac natural però es va fer més gran i es construí una presa per garantir el subministrament  d’aigua en la zona.

En el parc es poden fer diferents rutes de senderisme per veure els més de 200 llacs que hi ha d’origen glacial. Es poden fer a peu, en bicicleta o en 4 x4, en estiu i en hivern, de totes les dificultats i fins i tot es fa per a persones amb mobilitat reduïda. Una de les caminades més fàcils és la cascada de la ratera. És la que fem nosaltres. Fem la caminada sense presses, parant sovint per veure el paisatge o descansar.

Arribem a la cascada. Quanta gent! És difícil fotografia-la sense persones. Tots volem la fotografia davant. Hi ha intrèpids i intrèpides que s’arrisquen i pugen ben amunt. És naturalesa pura. Sense additius.

Fem el camí de tornada parant molt, descansant, mirant la vegetació, respirant l’aire pur i fent fotos...Volem immortalitzar el moment i paisatge fent-nos foto i tots els llocs ens semblen els millors punts perquè en són molts els que ofereixen perspectives precioses.

Arribem al llac i li fem una última mirada als Encantats, anem per la passarel.la, agafem un taxi 4x4 i baixem a Espot. L’autobús que ens ha dut ens torna a Vielha, passant de nou pel port de Bonaigua, amb altra llum i color, i tornem apassar per tots els poblets de la Vall d’Aran. Ha estat una excursió fabulosa, que cap persona es pot perdre si es ve per la zona.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN