Pàgines

dimecres, 6 de setembre del 2023

ILLA DE SÁLVORA, RIA DE AROUSA: Creuer per Rias Baixas, (Galicia)

 Rias Baixas des d’una prespectiva diferent…la marítima…


PRIMER DIA DE CREUER: Ria Arousa- Illa Sálvora- Ribeira-Ria  Arousa-Illa da Toxa.

Estic en les Ries Baixes en Galicia, una preciosa part d’Espanya a la que realment m’abellia tornar després de més de vint anys sense visitar-la. Les vegades que he vingut sempre m’he quedat amb ganes de gaudir més dels paratges naturals, però era hivern o tardor i l’oratge no acompanyava. Esta vegada és estiu, així que visite les Ríes posant-les de protagonistes, centrant-me en la costa. I que millor que fer-ho amb vaixell?

A cada pas, me n’adone que l’essència de la zona no ha canviat amb els anys: la bona gent, la meravella paisatgística, el sabor mariner present tan autèntic i el bon menjar, tanmateix este any tot sembla distint perquè la perspectiva és diferent. Dormim en Sanxenxo i cada dia anem al port d’alguna de les ries, embarquem, passem el dia navegant, fins i tot dinant al vaixell, i  mirant el bonic paisatge. Quan arribem a la destinació prevista desembarquem per fer visites interessants a pobles o ciutat amb encant o als paratges naturals i illes deshabitades o quasi deshabitades que guarden moltes històries. I al final de la jornada tornem a Sanxenxo, a l’hotel. A que és una planificació encertada? A que és atraient? El turisme és molt fort en Galícia i esta oferta de “cada dia en vaixell” és una més,  és molt agradable i interessant. En esta ocasió viatge amb Interrias, agencia que té la seu al mateix  Sanxenxo, la qual cosa és garantia que coneix la zona molt bé. Realment són experts i es nota en el resultat, en l’atenció al viatger i els serveis es mereixen un deu. No cal dir que el menjar també: bon producte i bones mans per cuinar-ho. He menjat de tot: ostres, vieires, musclos, navalles, almejes...gambes...


En Sanxenxo, especialment, s’hi veu molta edificació nova, hotels preparats per al turista...veig que hi ha molt més construït que fa vint anys. Tanmateix, des de fa un temps i cada vegada més, els gallecs van tenint una cosa clara que m’agrada: hi ha cada vegada més llocs on s’hi potencia el turisme però de manera controlada. Per exemple, l’entrada als paratges naturals està controlada i restringida a un nombre de persones al dia. Es necessiten permisos oficials en alguns llocs per poder desembarcar. Em sembla una mesura previsora per evitar massificacions i destrosses naturals.

Realment m’abellia este viatge a les Ries Baixes, primer perquè han passat molts anys de les altres vegades, en les que vaig visitar alguns pobles i ciutats d’interior i segon perquè el trajecte permet veure les Ríes plenament. Esperava oratge més fresquet, però hem tingut una ona de calor, i veient la part positiva...ha vingut bé per gaudir millor en els trajectes amb vaixell.  

El primer dia anem al port d’O Grove. Esta població està situada a l’entrada de la ria d’Arousa i és lloc turístic. Nosaltres no visitem la població, el vaixell ens espera, cruceros Pelegrin, amb un capità, dos tripulants i una cuinera a bord. Tots professionals i atents, la cuinera guisa de meravella...i la guia Irene, demostra una gran experiència i professionalitat durant tots els dies.


Embarquem direcció cap a l’illa de Sálvora. Deixem enrere el port, la llotja es veu en primer pla, és el lloc on va a parar el peix recent pescat per vendre’l. Tenim prevista la visita d’una llotja on ens explicaran tot el procés, des que entra el peix fins que el venen. 

Navegar és un plaer. Comence a observar els diferents matisos del color de l’aigua...tenim el dia clar i solejat. Este viatge convida a parar atenció en les coses que normalment passen desapercebudes, les que deixem en segon lloc...i que omplin, per la bellesa que amaguen.

I de front, per la proa, entre batees, veiem ja l’illa de Sálvora...De batees en veurem moltes durant tots els dies i una vesprada en concret ens faran una explicació detallada en una exposició sobre el mar.


És un goig, mirar cap proa o cap a popa...a babord i estribord.





Arribem a l’illa. El capità i la tripulació, cuinera inclosa, fan la rutina de col·locar les escales per a facilitar-nos el desembarc. Són ràpids i eficients. L’illa és un espai protegit. A l’entrada hi ha cartells informatius de rutes i normes. No hi ha bars, ni papereres, totes les deixalles se les guardarem i les deixarem a la península.


Des de 2002 Sálvora forma part del Parc Nacional das Illas Atlanticas. A més de Sálvora formen part del parc, les Cies, Ons i Cortegada. A esta última no hi anirem. Sálvora és l’única illa visitable de l’arxipèlag de Sálvora format per l’illa on acabem de desembarcar i altres illots més.


L’illa era propietat del marqués de Revilla, família amb títol nobiliari des del segle XVII i al marqueé li agradava la cacera, per la qual cosa va manar portar a l’illa molts animals per a poder gaudir de la seua afició. En 2003 l’illa fou venuda per l’hereu del marques de Revilla,  Jose Maria Otero Goyanes. Actualment, d’animals, queden cérvols, porcs senglars i cavalls gallecs... no en veiem cap, només els excrements dels cavall per la senda on anem. En general hi ha molta diversitat de flora i fauna que anem observant pas a pas.

Altre aspecte a destacar són les formacions rocoses de l’illa, totes amb histories i llegendes. El primer que em sorpren i m’agrada són les seues formes...em recorden molt a la senda dels duaners de la Bretanya francesa... M’agrada la tranquil·litat que hi ha, que deixa escoltar el soroll de les gavines junt a l’aigua del mar.



 

Només arribar observem de lluny una sirena...en escultura de pedra, clar! Es tracta d’una sirena coneguda com  “Mariña”. Joaquin Otero Goyanes, marqués de Revilla, descendent i hereu dels primers propietaris de l’illa, ordenà la construcció en 1956 en honor a una llegenda que els habitants conten des de temps immemorials. Diu la llegenda que un cavaller naufragà i arribà a l’illa. Hi trobà la sirena, que era muda  i s’enamorà,  es casaren i tingueren un fill de nom Mariño. El cognom continua en Galicia i qui el porta se sent connectat a la historia de la sirena i il’illa. A partir d’aci hi ha diverses versions. Em limite a explicar  la que hi ha en un llibret turistic publicat per la Xunta de Galicia. Doncs la història continua en que, preocupat pel mutisme de la sirena el cavaller demanà consell a l’abat que li digué que li havia de donar un fort ensurt si volia que parlara. Seguint el consell, encengué una foguera i simulà que anava a tirar el fill de la parella a les flames, la qual cosa va provocar un crit d’espant a la sirena. Continua la llegenda que en morir el cavaller, la sirena tornà al mar i posà com a condició que cada generació dels “Mariño” deurien d’entregar-li un xiquet d’ulls blaus, per emortar-se'l amb ella al mar.

 


Veiem un edifici que és l’antiga fàbrica de secat i saladura de peix. En 1770, la família Otero Goyanes construí en l’illa la primera fàbrica d'este tipus de Galícia. En 1958 es transformaria en el Pazo residencial de l’illa de Salvora. La fabricà donà treball i a l’illa s’instal·laren unes 70 persones. Al costat està la capella de santa Catalina que fou una taverna de mariners i forasters, abans de 1960, any que es convertí en edifici religiós dedicat a la patrona de l’illa.

 


Prop del moll hi ha una platja, buida de gent però no d’animals, i és que hi ha diferents especies d’aus. Portem una guia del parc, Ana, que ens va explicant detalls molt interessants de tot tipus,  però especialment es nota que en el que gaudeix és parlant de diferents especies de flora i fauna que hi habiten.


Fem un passeig sense presses observant i escoltant. Ens allunyem del moll. La guia reconeix fins i tot les gavines i les cries...algunes tenen nom. Em considere una privilegiada perquè esta illa només la poden visitar 250 persones al dia. 

Les gavines manen del lloc. Sé que estic envaint el seu terreny i procure passar respectuosament per no molestar. Està sensació la sentiré més d’una vegada en altres llocs. Trobem una gran roca que sembla una iguana, és un lloc on algunes gavines fan niu, és idònia per refugiar-se amb les cires tan si fa sol com si plou.



Continuem el camí i arribem a la font de Santa Catalina o Fonte de Telleira, que segons conten ha donat salut i força als que bevien de les seues aigües. No està controlada sanitàriament, però molta gent, seguint la llegenda beu l'aigua pensant que  beneficia.


Seguint la ruta prevista arribem a l’aldea abandonada on vivien els treballadors de la fàbrica. Les cases estan distribuïdes en forma d’u. Hi ha 8 situades al voltant d’una plaça i dos fons. Eren cases menudes formades per  una cuina i un dormitori però que acollien fins a 12 persones. L’últim habitant fixe de l’aldea abandonà l’illa en 1972 per falta de treball després de tancar la fabrica.

 


I just darrere estan els horreos de l’aldea, quan anem a Combarro en veurem molts més. Els horreos fan funció de magatzem del gra de panís. En este punt la guia ens conta sobre el naufragi del Vapor Santa Isabel, una tragèdia que passà en 1921 front a la costa de l’illa en la qual van morir 213 persones de les 268 que viatjaven al vaixell. Anava destí Buenos aires. Fou la major tragèdia marítima de la història de Galícia en el passat. Després passaria la tragedia del prestige, però això és altra història. Tot començà per un tall en el corrent elèctric, a saber si intencionat o no. El buc Santa Isabel  només va rebre ajuda  dels pocs veïns de l’illa que hi havia alertats pel farer que va veure el buc accidentat. Els veïns ni s’ho pensaren i encara aconseguiren salvar 15 o 20 persones. L’heroïcitat va ser protagonitzada especialment per quatre dones joves de l’illa que es guanyaren el respecte de la resta dels habitants però al capdavall ho pagaren car. La vida en l’illa canvià a partir del naufragi. En honor a les heroïnes, en cada horreo estan els seus noms, un en cadascú.  En 2019 la directora gallega Paula Cons va fer una pel·lícula “ Las mentiras del Santa isabel” i en 2021 obtingué 19 candidatures per al Goya. També es pot llegir una novel·la sobre el tema “La nostalgia de la mujer amfibio” escrita per Cristia sanchez Andrade i publicada l’any 2022.


Continuem el passeig i passem pel safareig.


Tot seguit anem cap al far, fa calor però és un goig caminar sense presses, sense sorolls molestos, només la remor del mar i  els crits de les gavines. Anem per una senda on s’hi respira l’aire tan sa...

El far fou construït en 1921 i va substituir altre més antic de 1852 que estava ubicat un poc més amunt. Passem hi un ratet agradable cara al sol, gaudint de moltes sensacions agradables, mirant el mar, és ja mar oberta. Les aigües de l’oceà parlen quan xoquen contra les roques... tal volta conten històries de naufragis i de pirates.


Retornem per  la mateixa senda per on he anat al far, ara direcció al xicotet port, on ens espera el vaixell que té a punt el dinar. Però abans entrem a l’antiga conservera on hi ha una xicoteta exposició relacionada al amb el món del mar. Al costat està l’ermita-taberna, que està tancada.


Ha estat un matí genial. L’illa m’ha agradat molt, per ser un lloc sense habitants... un indret quasi salvatge, per la tranquil·litat, per la llibertat en la que viuen els animals...I no vaig a seguir lloant-la perquè no voldria que es massificara i que començara a arribar gent envaint la quietud que es pot gaudir actualment.

QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada