RESSENYA LITERÀRIA de LOS AMNÉSICOS

 

LOS AMNÉSICOS

Géraldine Schwartz

 

Géraldine Schwartz és una periodista i historiadora franco alemanya que viu a Berlin i ha fet un exhaustiu estudi per entendre la història de la Segona Guerra Mundial. Però és un estudi especial perquè ha partit de l’anàlisi familiar, investigant els seus pares i avis, francesos i alemanys, i descobrint com actuaren durant la guerra i postguerra. Així que “Los amnésicos” és la historia d’una família, la de l’autora, però també és la història de tots els que formem la família europea. Perquè? doncs perquè la Segona Guerra no va ser qüestió solament de dos països enfrontats, en va haver molts involucrats i malauradament, actualment, encara estem patint les conseqüències en forma d’unes idees radicals heretades del nazisme.

 

Schwartz ha investigat l’acció directa dels governs alemany i francés. Del govern alemany ha estudiat l’assassinat massiu de persones considerades ciutadanes de segona, així com l’acció indirecta d'obediència sense qüestionar res. I respecte a la part francesa ha investigat el regim de Vichy que col·laborà a cegues amb Hitler. També dedica capítols a altres països europeus com Itàlia i Àustria. A més a més,  esmenta altres qüestions interessants sobre el tema, com  la violència, sense raó de ser, dels aliats en el bombardeig de Dresde o el paper d’alguns intel·lectuals.

 

El titol té una raó de ser. Per entendre la guerra i les conseqüències, l'autora troba important  analitzar el silenci general de tothom al voltant del tema. Explica que hi ha una amnèsia general que acaba oblidant el fet que es deixaren arrossegar per un líder que captivava, persuadia, que cegava la voluntat i capgirava les ments. 

 

L’autora se centra en la ciutat alemanya de Manheim, d’on era son pare. Un dia descobreix que el seu iaio Karl, en 1938, comprà una empresa a uns jueus, als Lobmman, que foren assassinats en Auschwitz. La pagà a molt baix preu. En acabar la guerra un hereu dels jueus assassinats reclamaren  la reparació de danys al iaio però optà per la negació de les responsabilitats, com va fer la majoria de la gent. Això és el que s’anomena ser un Mitlaufer, és a dir un dels que es deixaren portar per les circumstàncies i que foren còmplices del règim totalitari. L’autora condemna esta pràctica i a esta gent que, com el iaio,  foren uns oportunistes. Clarament critica els que s’adaptaren a les circumstàncies fàcilment perquè els convenia, perquè treien beneficis, però és una critica sense radicalismes, perquè res és blanc o negre totalment.

 

No és un tema fàcil d’abordar. La política sempre mou fils per interessos. I el ciutadà de a peu, no sempre pot fer el que vol. Obediència és l’excusa que tothom trau quan se l’acusa...també la ignorància, però és una excusa valida? I l’oblit? Com s’excusa? Va ser un procés dramàtic de deshumanització i extermini i la gent no se sent responsable, miren a altre costat…com pogué passar? Alguns optaren per l’oblit per dolor, altres per interessos politics… ho feren per sobreviure? Que haguérem fet nosaltres al seu lloc? 

El cas es que este assaig desvetlla molta història que cal saber i analitzar, una part del passat en la que cal parar-se i fer reflexió. Hi ha gent que diu que ja s’ha dit tot, que no cal llegir més assajos sobre la guerra  i l’holocaust, però no és aixi, esta obra aporta molt més i des d’una perspectiva diferent, que és escriure en primera persona posant a la família com exemple. Amb este anàlisi tan ben documentat, fent indagació critica dels antecedents familiars, trobem dubtes que generen més dubtes. Però valen per a pensar-hi. 

 

Eixa mirada retrospectiva investigant els que té més a prop,  és el que trobe una novetat assagística que dona credibilitat al llibre i un punt de calidesa humana, que de vegades els falta als assajos històrics que se centren més en fets i estadístiques i resulten més distants i freds. En “ Los amnésicos”  hi ha fins i tot fotos dels protagonistes.

 

Amb l’estudi, l’autora pretén que no torne a passar, mai més, una barbàrie semblant a l’holocaust. Cal  assumir el passat, però tothom no ho fa. És alarmant el brot feixista actual arreu d’Europa. Eixe brot radical, només té explicació en l’amnèsia patida, en la falta d’empatia amb les víctimes d’haver patit les conseqüències de les idees ultra, en no prendre consciència de l’horror…eixa amnèsia, eixe oblit, eixe silenci, eixe no voler mirar enrere, fa que la gent no siga conscient que les mesures ultra dretes poden portar similars conseqüències a les patides. Cal obrir els ulls sobre els perills del populisme i sobre la desmemoria històrica. Analitzar el passat també és necessari en tots els països i després de tots el conflictes. És important una política de memòria ajustada a la veritat.

 

Recomane la lectura, l’obra es llig fàcilment i es completa amb referències a llibres i pel·lícules que ajuden a entendre el que està explicant. L’autora amb estil àgil i captivador,  afronta el passat fent pensar i mostrant aspectes dels quals se sap poc o al menys jo no sabia. És un gran treball fet amb mestria, professionalitat i objectivitat.  Un bon estudi és el que analitza totes les vessants i no només es queda en una part i és el que s’ha de fer per a saber: perquè una vegada se sap, ja es pot jutjar.

 

 

FRAGMENTS (propis) LITERARIS I VIATGERS i especial AUDIO: DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil 4

 

Paulette va ser empresonada en Auschwitz, allò va ser un infern. L'ajuda d'amigues va ser fonamental per sobreviure. També recordar el passat i la vida amb els sers estimats.

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

FRAGMENT EN AUDIO: 

https://www.youtube.com/watch?v=WO2EnLaoD9M

RESSENYA LITERÀRIA: LA RETORNADA de Donaltella di Pietrantonio

 

LA RETORNADA

 Donatella di Pietrantonio

“La retornada” és una novel·la tendra i delicada i alhora dura i trista, que aborda el tema de les adopcions irregulars, les que es feien de paraula fins fa relativament pocs anys. Està ambientada en Itàlia però jo recorde que en Espanya també s’hi donaven casos en la dècada de 1960. La història ens la conta la protagonista anys després dels fets però seguint els records i la mirada de la infantesa, així que, el que explica ho embolica d’un aura d’innocència i d'inexperiència. Aleshores tenia entre tretze i catorze anys i no sabia què passava mentre creixia i madurava a la força. Aquestos anys van ser transcendentals per a la seua vida.

Tot començà quan un dia, de la nit al matí, a la protagonista, que viu i s’ha criat en una ciutat amb totes les comoditats, on no li falta de res, ni material ni afectiu, l’envien a viure al poble amb uns desconeguts que resulten ser la seua família biològica. En la nova llar li falta de tot perquè en són molts i viuen immersos en la misèria i la fam. A partir d’eixe moment el nom amb el que tothom la coneix és la Retornada.

La protagonista no té nom, tampoc s’especifica l’escenari. Tanmateix capítol a capítol ho anem imaginat tot, el poble o la ciutat, tots dos en la zona italiana dels Abruzos, d’on és l’autora. Imaginem  com és la xiqueta i la seua vida, la d’abans i la del moment. L’escriptora ha volgut generalitzar sobre el tema, perquè així la protagonista pot ser qualsevol i pot passar en qualsevol lloc.

I sobre la resta de personatges, solament  uns pocs tenen nom perquè ressalten en la trama: la mare de la ciutat és Adalgisa, la germana Adriana o els germans són Vincenzo i Giussepe. Amb Giussepe, el germanet menut, manté un vincle especial de preocupació constant. Als altres que l’envolten els anomena poc o són  impersonals com  ”madre” i “padre”.

La xiqueta-jove sent desconcert i impotència perquè ha estat expulsada d’on creia era sa casa. A més a més la mantenen en la ignorància de les raons del trasllat i és un suplici. La xiqueta es mostra desolada, però no deprecia el que té, simplement accepta que és així perquè veu que no hi ha remei. A la nova casa no la miren molt bé per tots els privilegis que ha gaudit anteriorment, però a poc a poc va acostumant-se. Es resigna. Sortosament a la nova vida està la germana Adriana, uns anys menor, que és una criatura fabulosa que l’ensenya a viure en el nou entorn. Entre les dues es crea un fort lligam. Adriana és l’únic recolzament que té, la que l’ajuda constantment mentre aprèn a viure com els pobres.

La xiqueta no pot estimar a la mare biològica que l’acull de nou, que la tracta durament i només pensa en sobreviure. Tampoc pot estimar la mare que l’ha expulsada de la seua vida sense donar-li explicació. Pensava que estava amb els pares, pensava que la volien, li havien demostrat una estima incondicional, i ara no enten ni sap res. És una òrfena malgrat tenir dues mares vives perquè ninguna d'elles la volen.

La novel·la està ben escrita, té molts capítols i alguns són molt curts. Amb frases curtes, clares i concises descripcions, transmet els sentiments de la protagonista i la pobresa, la sentim i  quasi la patim junt a la família del poble. Per moments em recordava a la Cenicienta” del famós conte infantil obligada a treballar sense estar acostumada. Am tot, està molt ben relatat i  veiem clarament les vides escarriades conseqüència de la fam. 

L'autora empra una prosa poètica que commou, sense sentimentalismes arriba  al cor, només per com és la xiqueta i tot el que li passa. També expressa fidelment l’amor, l’odi, la ràbia i impotència.  I em sorprèn un detall, que en un tema sobre adopció, les mares no demostren cap amor maternal cap a la protagonista que sembla ser com un objecte d’intercanvi.

És una història captivadora que convida a la reflexió. I transmet. Particularment, m’he posat en el lloc de la jove i sovint tenia el cor en un puny. La retornada ho perd tot, de la nit al matí, sortosament conserva la intel·ligència i el fet de ser molt bona estudiant és el que li obri un camí en la vida.

Al final la xiqueta entén que fou donada per la situació difícil en que viu la família i que ha de viure assaborint els xicotets moments de felicitat. Ho entén però no deixa d’estar confosa respecte a la identitat. 

Com acaba o no la història és el que menys importa, el que enganxa és veure l’esperit de superació i anar descobrint què li passa a la xiqueta, pas a pas, alhora que ho descobreix ella. Aixi que "La retornada" és una novel·la totalment recomanable que arriba a tocar la fibra dels sentiments i ben allunyada dels llibres "best sellers" que semblen estar fets tots amb el mateix patró i acaben alineant la gent.

 

VALÈNCIA: EL PALAU DELS VALERIOLA, centre d’Art Hortensia Herrero

Tresors rescatats del passat i art contemporani convivint amb elegància i harmonia en el mateix espai.

Després de visitar l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, amb el grup de la universitat NAU GRAN Ontinyent, visitem el palau dels Valeriola, al carrer del Mar de València. La part de darrere fa paret amb San Juan del Hospital, que ja vaig visitar fa uns anys. El palau dels Valeriola, estava abandonat des de feia temps. De 1893 a 1931 hi estava la seu del periòdic “Las provincias”, la impremta i les oficines. De fa poc, hi ha qui recorda que hi havia un curiós pub on s’exhibien lleons engabiats: El pub Juan Sebastián Bach”.

És un edifici barroc de principis del segle XVII, símbol de l’opulència de la societat. Recentment fou restaurat i inaugurat, el dia 11 de novembre de 2023,  gràcies al mecenatge d’Hortènsia Herrera i la seua fundació. S’ha de reconeixer que la fundació que Hortensia Herrero presideix, està fent molt per la recuperació del patrimoni històric valencià. De sobra està demostrant el seu compromís amb l’art i la cultura. La fundació va restaurar el Col·legi de l’Art Major de la Seda i també la preciosa església de San Nicolau. Actualment sota el seu patrocini s’està restaurant l’església de los Santes Juanes, altra icona de la ciutat. 

Entrem al palau. 

Actualment és un centre cultural i històric on queden vestigis del passat. L’entrada manté l’estructura original i elements patrimonials com l’escala de pedra tallada. També hi ha un lucernari. Des del pati interior s’organitzen les diferents àrees expositives al voltant de dos edificis, un és el palau dels Valeriola i altre el recinte del carrer San Cristobal. Els dos edificis queden units per una passarel·la ubicada en el pati exterior enjardinat. Alguns dels més afamats artistes han creat les obres especifiques per al centre d’Art. Ja només entrar impacta una obra en l’àbsida que comunica el palau amb el jardí, és del mundialment reconegut català Jaume Plensa. També no passen desapercebudes les grans bombolles com si foren de sabó de Tomas Sarraceno. Tos els creadors que hi tenen obra són importants, tenen reconegut prestigi i les seus obres estan en els millors museus de nova York, Paris, Londres...  Al palau, hi ha més de 100 obres d’art contemporani de més de 50 artistes de renom internacional, junt a la col.lecció privada de la fundadora.

Cinc anys han tardat en enllestir la restauració de l’edifici. Del passat s’han recuperat valuoses petjades, com algunes que deixaren els jueus en València, de les poques que queden en la ciutat. Podem veure un call o carreronet. I és que els Valeriola, els propietaris, foren uns jueus conversos, família de l’humanista Luis Vives. Realment pense que és una meravella apreciar la tasca de restauració i recuperació del passat, poder veure les diferents capes històriques, i pensar que cada pedra és testimoni de molts fets.

En el subsòl s’han trobat part dels murs i contraforts del circ romà de l’antiga Valentia, la construcció més imponent de la ciutat al segle II d.C. Media 350 m de llarg i més de 70 d’ample, com tres camps de futbol. Ho puc imaginar…gladiadors i esclaus lluitant fent espectacle.

Una instal·lació contemporània en format audiovisual mostra una carrera de cavalls que van donat voltes per la sala, és la representació del circ romà com seria en l’antiguitat.

El centre cultural té més de 3.500 metres quadrats expositius i es divideix en quatre altures i 17 sales. I s’ha intentat recuperar i aprofitar tots els elements originals trobats. Com les portes de les sales d’exposicions, fetes amb la fusta de les bigues, que per estar en mal estat no servien per al sostre. També sillars romans emprats en construccions visigòtiques, els quals han estat reutilitzades a les parets del jardí exterior. És una meravella. Trobe una gran harmonia entre passat i present... Passem per una sala on hi ha un forn de la baixa Edat Mitjana.

M’agrada la combinació antic i modern. El quadre de Miró és preciós combinant verd i negre. Realment tots els quadres que veig em capten l’atenció perquè cadascú té el seu estil particular o la seua tècnica, ha emprat colors o té detalls que els fan únics.

Quan pugem l’escala trobem les sales més emblemàtiques de l’antic palau.

En cada sala hi ha una persona que si veuen interès expliquen el que hi ha exposat. I ho fan amb entusiasme. Es nota que els agrada el que detallen perquè posen passió en les paraules. Transmeten el que l’autor volia fer i ens fan entendre millor l’obra que estem veient. Per això aconselle anar hi amb temps, per poder gaudir de tot el que hi ha sense presses.

A més de quadres hi ha escultures, pintures murals originals o instal·lacions.

Passem per una sala amb art cinètic: res és el que pareix.

Passem per la sala que antigament havia estat la capella. La cúpula s’ha reconstruït i s’ha restaurat el que s’ha pogut les pintures existents, algunes es poden llegir les firmes dels autors de renom. La intervenció de Scully és espectacular.

Tot sorprèn. I més quan passem per una videoinstal·lació creada per Collishaw inspirada en les falles, és visual i sensorial, representa foc. Fins i tot dona sensació de calor.

Tot seguit passem per altra instal·lació cridanera per l’efecte i pel colorit: és un túnel de cristalls de colors i  segons quina direcció vas, els vidres tenen un color o altre.

Seguim admirant efectes òptics sensacionals. Quadres que atrauen i que atrapen, que enganyen a la vista. Conviden a mirar i mirar perquè el que està pintat no és simple pintura. En una obra veig que hi ha objectes incrustats.

Sala a sala no deixem d’admirar l’art, la bellesa, l’elegància...i no cal ser expert o experta en art. Jo  no ho sóc, però sé el que m’ompli de sensacions que em fan passar un temps agradable. I ara recordant-ho i ho escric, torne a reviure la sensació complaent.

Pugem a l’andana, en la quarta planta. Era l’antic lloc per guardar i secar el gra. I les obres exposades... continuen sorprenent. Per exemple hi ha una gran obra d’un artista africà feta amb paperets de taps, cal apropar-se per veure-la en detall,  i també bocabada, un espill còncau que mostra un reflex singular.

Les finestres configuren un gran  mirador que ofereix unes boniques vistes de València.

I també des de la part alta veiem part de l’hospital de San Juan. Durant la restauració s'hi van trobar 22 enterraments pertanyents al cementeri.

A continuació veiem quadres amb elements en moviment gràcies a la tecnologia. També veiem dibuixos que mostren l’hivern i l’estiu des de la mateixa perspectiva i  una videocreació de 36 pantalles mostrant un bosc durant quatre estacions.

Així conclou la visita, que realment emociona per apreciar vestigis de la història convivint amb quadres tant valuosos.

A més emociona pensar en la vida del palau al passat, del qual les parets foren testimoni. Qui em coneix sap que m’agraden les menudes històries que la gran història amaga. Vos en conte una ben curiosa. Un avantpassat dels Valeriola, un noble de la cort de Felip III, Jeroni Valeriola, en 1606 fou apunyalat i degollat al palau. Segons es sospità, per ser jueu. Fou una mort que causà commoció en la València d’aleshores. Tardaren molts anys en aclarir què passà i hagué tortures i un condemnat injustament. Culparen al fill de l’assassinat que primer confessà i després es va desdir. Però així i tot, fou condemnat. En 1620 es va saber la veritat. El matà un tal Miquel Pertusa, fou una declaració feta a punt de morir. Diguè que fou per encàrrec de Crisontomo Ruiz de Lihory, enemic de la família. Miquel Pertusa era un antic jurat del Consell Municipal, que es trobava en eixos moments en la Cort en qualitat de síndic de la Diputació. Curiosament Crisontomo Ruiz de Lihory té un carrer dedicat solament uns deu metres més enllà del palau. Així que un carrer proper al palau honra la família que assassinà al Valeriol. 

Eisc del palau-fundació Hortensia Herrero realment meravellada pel que he vist i el que he sentit. Ha estat un deleix per als sentits. El preu per entrar no és barat però paga la pena malgrat que hi ha un aspecte millorable que he tirat en falta i em dol un poc: no he vist cap retolació en valencià. Els guies de sala si que fan l'explicació en valencià, però els escrits, tots estan en castellà i angles. Tampoc és tan complicat fer els cartells trilingües no? I és que, la nostra llengua és també cultura i hem d'emprar-la, llegint, escrivint i parlant-la.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA desembre 2023

 

VALÈNCIA: MONESTIR de SANT MIQUEL DELS REIS

El monestir de sant Miquel dels Reis sembla l’Escorial!!! Ambdós feren de panteó real, monestir jerònim, col·legi i església i a més són ostentosos, entre altres coses,  per grans.

Organitzat per NAU GRAN Ontinyent, hui visitem de la ciutat de València tres edificis sobre els quals s’ha fet una gran tasca de restauració. S’ha de valorar perquè ha permès rescatar el passat i conseqüentment significa donar-li vida futura atorgant-li  altres funcionalitats diferents a les que van ser concebuts. M’agrada que es restaure el patrimoni històric i artístic. Sempre és una bona noticia que es facen inversions amb esta finalitat, perquè així recuperem els murs dels edificis que han vist tantes coses i eixos murs sempre parlen i ens ho poden contar. Hui visitem el monestir de sant Miquel dels Reis, el palau dels Valeriola i l’edifici del museu de la seda en l’antiga seu del gremi dels velluters, on ja vaig estar fa uns anys. 

Primer anem al monestir de Sant Miquel del Reis, un enorme edifici renaixentista que sembla l’Escorial. Cert. Està situat entre hortes en l’antic camí reial. Des del monestir, sense les edificacions actuals, ja s’hi veien antigament les Torres de Serrans, la porta d’entrada a València. Així que els visitants del passat que anaven cap a València, era el primer que trobaven, com un avanç del que anaven a trobar en la ciutat. Amb tota seguretat que el resultaria bocabadant. Li faig foto, encara que és a contrallum, perquè vull constatar que encara bocabada en l’actualitat. El mur exterior fou construït posteriorment. Actualment hi ha un projecte per a  recuperar l’entorn original i que siga només hortes, com en el passat.

De l’exterior destaca la grandària del conjunt de l’edifici i la decoració de la portada de l’església, un retaule-façana de les primeres en València, amb dos torres bessones quadrades i dos columnes salomòniques barroques. Hi estan representats els personatges més significatius per al monestir San Miguel, San Jerònim, Santa Paula..i  en la part superior, estan els tres Reis Mags, Baltasar en el centre.

Entrem. Un cartell mostra un plànol amb tot el que hi ha a l’edifici i els serveis que ofereix actualment.

Veiem unes maquetes que expliquen l’evolució arquitectònica de l’edifici des dels inicis. Amb el segles s’anà ampliant.

Patrocinat pels  duc de Calabria, Fernando d’Aragó en el segle XVI el monestir fou creat sobre un antic monestir del cister, el de Sant Bernat de Rascanya, el qual quedà suprimit el 1544 per decret del papa Pau III. Aleshores canvià el nom del monestir al de Sant Miquel dels Reis i també l’orde religiós. Els nous inquilins serien a partir de 1546, l’orde dels Jerònims.

I és que el duc de Calabria volia complir la  voluntat testamentària de la seua  esposa Germana de Foix, que demanà hi ser enterrada. Per la qual cosa el duc creà un lloc panteó familiar i monestir, també escola d’art i teologia al voltant de la biblioteca. L’encarregat del projecte fou l’arquitecte del rei, Alonso de Covarrubias.

Les obres començaren  amb la construcció del  claustre sud envoltat de galeries. És el primer que veiem només traspassar el cancell. Al voltant del claustre se situaven les dependències on es desenvolupava la vida dels monjos. En la planta baixa eren les sales comunitàries, com la sala capitular i la llibreria, la capella dels reis i l’aula per a llegir. El claustre sud és una de les obres més rellevants de l’arquitectura valenciana del renaixement. Són dos galeries superposades per set arcs per cada costat, l’inferior d’ordre dòric i la superior d’ordre jònic. Està coronat per una balustrada.

Tot seguit entrem a l’església. Actualment està dessacralitzada i serveix per a realitzar actes culturals. En 1550, el duc fundador va morir i les obres es paralitzaren durant vint anys. Quan reiniciaren les obres els criteris arquitectònics havien canviat. Les obres s’allargaren durant tot el segle i es prolongaren al llarg del XVII, fins i tot el XVIII. Per exemple, les obres sobre l’antic temple de l’ordre del cister començaren en 1623. L’església és gran, de creu llatina amb capelles laterals entre els contraforts. Amb cúpula i cor. Es troba coberta amb volta de canó i hi observe un gran rellotge. Així els monjos, que entre resos podien perdre la noció del temps, sabien en quina hora estaven.

El retaule de l’altar major, les grades i la balustrada és del segle XVIII, tot decorat amb la tècnica d’incrustar marbres de diferents colors. Es nota la riquesa de l'ordre religiosa. Sota l’altar està el panteó amb les despulles dels ducs de Calabria.

En el XVIII es feren obres a la cripta de l'església, condicionat el lloc on suposadament reposen els ducs. Primer s’enterraren les de Germana de Foix, que morí en 1536 i, com he dit abans, deixà estipulat en el testament el seu desig que les seues despulles reposaren al monestir.  Quan va morir el marit, el fundador duc de Calabria en 1550, l’enterraren junt a ella. Només baixar al panteó veiem uns mausoleus laterals que ens fan pensar que hi són els ducs, però realment és només decoració. 

Durant la restauració, emprant tècniques de georadar descobriren que les despulles no eren als mausoleus sinò en terra, en un lateral, just el punt que queda il·luminat per un raig de sol el dia de sant Miquel. El raig entra per una finestreta menuda del panteó, que rep alhora la llum directa d’una finestra que hi ha en l’escala d'enfront.

A la planta primera accedim per l’escala imperial, coberta per unes voltes amb cassetons. Mentre pugem observem part del paviment original del principis del segle XV.

Hi eren les menudes dependències individuals on cada monjo feia la seua vida.  Les dels novicis estaven a la segona planta. En cada porta figuren lletres i inicials per identificar-les. Hi està també l’espai Carmen calvo.

Hi també trobem el despatx de Nicolau Primitiu (1877-1971), que fou un empresari amb inquietuds culturals i gran bibliòfil que va fer donació de la seua biblioteca particular formada per més de 40.000 exemplars. La donació fou el nucli principal de l'actual Biblioteca Valenciana, capçalera dels sistema bibliotecari en la Comunitat Valenciana. És la raó per la qual la Biblioteca porta el nom del personatge valencià que va recopilar totes les obres al llarg dels anys, adquirint-les en diferents  països.

En 1763 es projectà la construcció del claustre nord que va suposar la desaparició de gran part del claustre de l’antic monestir de Sant Bernat de Rascanya. Les obres es paralitzaren i va quedar inacabat. Entre 1811 i 1814, amb les guerres Napoleòniques, es van fer malbé moltes parts de l’edifici i el monestir quedà deshabitat. Quan tornaren els frares, de tot,  només usaren el que quedava en peu, i alguna part l’enderrocaren. Els monjos s’hi quedaren fins a l’any 1835, any que l’Estat espanyol els va expropiar per la llei de la Desamortització de Mendizabal que afectà els béns eclesiàstics.

En 1856, l’edifici  fou utilitzat com asil i en 1879 es transformà en la presó de la ciutat de València. A partir de 1939 hi es tancaren els opositors del franquisme. Este ús va suposar modificacions en l’arquitectura per adequar l’espai a les necessitat noves de màxima seguretat, com el mur exterior. Junt al que eren les cel·les dels presoners entre 1996 i 1997 es feren excavacions arqueològiques i es trobaren restos de l’antic monestir sobre el que havien construït el monjos jerònims.

En 1962 l’edifici fou adquirit per l’ajuntament i la diputació de València. Les funcions de presó s’hi van mantenir fins a 1966. Posteriorment va servir per a diverses utilitats, una d’elles la d’escola pública en la dècada de 1970 i 1980. Després d’una rehabilitació iniciada en 1997 es recuperaren elements històrics i s’habilitaren espais per a ús de la biblioteca, dipòsit de material bibliogràfic, sales de consulta i exposicions. Es va convertir en la seu de la Biblioteca Valenciana depenent de la Generalitat. La inauguració fou el 23 d’abril de 1999. 

Acabem el recorregut entrant a la sala capitular, el lloc on es reunien els monjos per a llegir les sagrades escriptures i a resoldre assumpte interns.  Actualment és lloc d’exposicions temporals.

Deixe el monestir amb un sentiment agre-dolç. Trobar un edifici del passat que ha estat restaurat és sempre una bona noticia, el patiment viscut entre els murs durant l'ultima ètapa no ho és tant. Però veient la part positiva, m’alegra que actualment el que va ser presó repressora, estiga dedicat a difondre i salvaguardar la cultura valenciana, que és just el que el franquisme volia eradicar.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, desembre de 2023

FOTOS i MÚSICA: rituals maies a GUATEMALA

 

Viatjar és conèixer altres maneres de viure i de pensar és tindre experiències uniques...

EL TEXT: RITUALS MAIES

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: LA NOSTALGIA DE LA MUJER ANFIBIO i LA ISLA DE LAS MENTIRAS

 

LA NOSTALGIA DE LA MUJER ANFIBIO

Autora : Cristina Sánchez Andrade

LA ISLA DE LAS MENTIRAS

Directora: Paula Cons

Hui vos conte un fet que passà a una illa gallega. Es tracta de l’illa de Sálvora, una illa perduda en l’atlàntic, que he tingut la sort de visitar i que em va encisar...hui vos conte sobre un fet del seu passat, un fet que va passar en 1921 i va marcar la vida dels seus habitants. Va haver un malaurat naufragi. El buc portava 266 persones, en moriren 213 i sobrevisqueren 56. Fou la major tragèdia documentada de la navegació en Galícia. La destinació final del buc era l'Argentina.

També vaig a parar-me en el tema de diferents versions que s'han fet de la realitat, analitzant la pel·lícula “La isla de las mentiras” i la novel·là, “La nostalgia de la mujer anfibio. I és que el tema de les versions crea controvèrsia. Llegint articles informatius sobre el naufragi en diferents fonts m’ha quedat clar que sobre aquell accident hi ha molt que no s’ha contat, molt que s’ha tergiversat i molt que s’ha especulat.

El llibre “La nostalgia de la mujer anfibio” es basa en els fets del naufragi dels Santa Isabel i queda evident des de l’inici que els personatges són ficció perquè, amb encert, l’autora s’inventa tots els noms. A més, la narrativa té tocs surrealistes que envolten els fets en una aura plena de tremendisme que allunyen la idea de veracitat. Realment és un llibre que sorprèn. L’escenari és real i les característiques que defineixen la gent que hi viu també. M’ha agradat llegir sobre les maneres de ser, de viure, sobre el treball de les dones... sobre l’aldea, sobre les reunions al safareig...sobre les formes de les roques de l’illa... Eixa part real que fa imaginar com s’hi vivia en el passat en aquell indret aïllat entre la ria d’Arusa i  l’atlantic, està molt ben escrita.

La protagonista de la novel·la és Lucha, que (fictíciament) passà com una heroïna més del naufragi però ella no va rescatar ningú. Lucha porta una llarga melena que no es talla mai. Com la majoria dels personatges de la novel·la, és peculiar. El dia del naufragi es casava i acudí a la platja vestida de novia i en lloc de salvar o ajudar les persones li passà un fet extraordinari que marcaria la  seua vida i anys després,  la de la filla i la de la néta.

La novel·la retrata diferents èpoques i tres generacions. També mostra els canvis socials i politics que van arribant amb els anys. Sálvora acaba sent abandonada i la majoria dels habitants acaben en el poble d’Anguiño on la vida continua adaptant-se als nous temps i a la modernitat que a poc a poc va entrant. Però els rancors, les gelosies...els comportaments peculiars continuen... els secrets, la culpa col·lectiva...hi estan com sempre. I l’autora va desgranant-ho tot emprant una prosa plena d’imaginació.

Els personatges són memorables, atípics...enigmàtics...alguns fins i tot esperpèntics, que creen moments estrafolaris que trauen somriures. Són personatges amb carisma que m’han semblat eterns...cert, hi havia moments mentre llegia que he perdut la noció de l’edat que podria tindre algun que altre personatge...però no m’ha importat quedar-me amb el dubte de “quants anys tindrà ja?”... per seguir el fil del relat. I és que l’autora els mostra amb una mestria que fa imaginar-los fins i tot sensacions i olors. És realisme pur, cruel i alhora delirant. I màgic...que en Galícia la màgia no pot faltar. Tot el conjunt fascina i enganxa...convida a saber més i més per saber com acaba la història de Lucha, la que arranca la nit del malaurat naufragi.

A més a més, eixe món insòlit format per les diferents vides dels personatges, dona peu a reflexionar-hi sobre la memòria en general, sobre els records en particular, sobre el desig femení des de diferents perspectives i sobre la gent singular que no respon al prototip de persona “ normal”, que no s’ajusta als canons establerts en la societat. Fa pensar sobre la valentia de les dones en termes generals i  de les gallegues en particular que suporten un vida molt dura supeditada al mar.  

La pel·lícula “La isla de las mentiras” també se centra en el que passà eixe dia i uns mesos després del rescat, para l’atenció en les heroïnes que sense pensar en la dificultat agafaren una dorna (embarcació típica) per salvar nàufrags. I també mostra les conseqüències, algunes bones, com el reconeixement oficial de l’heroïcitat, però altres dolentes perquè tot seguit una ombra de sospita pul·lulà sobre elles... i no dic més per no destapar trama ni llevar-li intriga a la pel·lícula. Només dic que en la meua estada en Sálvora, preguntant a gent que va molt per l’illa, em digueren que els descendents de les heroïnes no estan molt contents de la imatge que donen dels seus familiars en esta versió cinematogràfica que ha dirigit la gallega Paula Cons. I és que la directora es va atrevir a filmar conjetures atrevides, rumors no demostrats... i al meu parer és un risc perquè els noms i cognoms pertanyen a persones reals. Cons es defensa dient que la pel.licula és una versió fictícia, però no és suficient...els termes real o fictici quan es parla d’una persona amb noms i cognoms ha de quedar clar. Aixi i tot, puc dir que la pel·lícula m’agradà: l’ambient recreat, l’escenari real...els personatges... també he de dir que la vaig veure amb la motivació que en uns dies anava a visitar l’illa.

En resum, tan el llibre com la pel·lícula estan molt bé com punt de partida per indagar més sobre la realitat, que en este cas sempre va estar envoltada de polèmica. El que passà o no passà aquell dia de gener de 1921 ja quedà enrere. Tal volta els descendents sabran més... o tal volta prefereixen callar... El que està clar és que, com sempre passa,  cadascú tindrà la pròpia versió de la realitat perquè les mirades dels fets sempre són distintes segons l’angle per on es mire.