VALÈNCIA: MONESTIR de SANT MIQUEL DELS REIS

El monestir de sant Miquel dels Reis sembla l’Escorial!!! Ambdós feren de panteó real, monestir jerònim, col·legi i església i a més són ostentosos, entre altres coses,  per grans.

Organitzat per NAU GRAN Ontinyent, hui visitem de la ciutat de València tres edificis sobre els quals s’ha fet una gran tasca de restauració. S’ha de valorar perquè ha permès rescatar el passat i conseqüentment significa donar-li vida futura atorgant-li  altres funcionalitats diferents a les que van ser concebuts. M’agrada que es restaure el patrimoni històric i artístic. Sempre és una bona noticia que es facen inversions amb esta finalitat, perquè així recuperem els murs dels edificis que han vist tantes coses i eixos murs sempre parlen i ens ho poden contar. Hui visitem el monestir de sant Miquel dels Reis, el palau dels Valeriola i l’edifici del museu de la seda en l’antiga seu del gremi dels velluters, on ja vaig estar fa uns anys. 

Primer anem al monestir de Sant Miquel del Reis, un enorme edifici renaixentista que sembla l’Escorial. Cert. Està situat entre hortes en l’antic camí reial. Des del monestir, sense les edificacions actuals, ja s’hi veien antigament les Torres de Serrans, la porta d’entrada a València. Així que els visitants del passat que anaven cap a València, era el primer que trobaven, com un avanç del que anaven a trobar en la ciutat. Amb tota seguretat que el resultaria bocabadant. Li faig foto, encara que és a contrallum, perquè vull constatar que encara bocabada en l’actualitat. El mur exterior fou construït posteriorment. Actualment hi ha un projecte per a  recuperar l’entorn original i que siga només hortes, com en el passat.

De l’exterior destaca la grandària del conjunt de l’edifici i la decoració de la portada de l’església, un retaule-façana de les primeres en València, amb dos torres bessones quadrades i dos columnes salomòniques barroques. Hi estan representats els personatges més significatius per al monestir San Miguel, San Jerònim, Santa Paula..i  en la part superior, estan els tres Reis Mags, Baltasar en el centre.

Entrem. Un cartell mostra un plànol amb tot el que hi ha a l’edifici i els serveis que ofereix actualment.

Veiem unes maquetes que expliquen l’evolució arquitectònica de l’edifici des dels inicis. Amb el segles s’anà ampliant.

Patrocinat pels  duc de Calabria, Fernando d’Aragó en el segle XVI el monestir fou creat sobre un antic monestir del cister, el de Sant Bernat de Rascanya, el qual quedà suprimit el 1544 per decret del papa Pau III. Aleshores canvià el nom del monestir al de Sant Miquel dels Reis i també l’orde religiós. Els nous inquilins serien a partir de 1546, l’orde dels Jerònims.

I és que el duc de Calabria volia complir la  voluntat testamentària de la seua  esposa Germana de Foix, que demanà hi ser enterrada. Per la qual cosa el duc creà un lloc panteó familiar i monestir, també escola d’art i teologia al voltant de la biblioteca. L’encarregat del projecte fou l’arquitecte del rei, Alonso de Covarrubias.

Les obres començaren  amb la construcció del  claustre sud envoltat de galeries. És el primer que veiem només traspassar el cancell. Al voltant del claustre se situaven les dependències on es desenvolupava la vida dels monjos. En la planta baixa eren les sales comunitàries, com la sala capitular i la llibreria, la capella dels reis i l’aula per a llegir. El claustre sud és una de les obres més rellevants de l’arquitectura valenciana del renaixement. Són dos galeries superposades per set arcs per cada costat, l’inferior d’ordre dòric i la superior d’ordre jònic. Està coronat per una balustrada.

Tot seguit entrem a l’església. Actualment està dessacralitzada i serveix per a realitzar actes culturals. En 1550, el duc fundador va morir i les obres es paralitzaren durant vint anys. Quan reiniciaren les obres els criteris arquitectònics havien canviat. Les obres s’allargaren durant tot el segle i es prolongaren al llarg del XVII, fins i tot el XVIII. Per exemple, les obres sobre l’antic temple de l’ordre del cister començaren en 1623. L’església és gran, de creu llatina amb capelles laterals entre els contraforts. Amb cúpula i cor. Es troba coberta amb volta de canó i hi observe un gran rellotge. Així els monjos, que entre resos podien perdre la noció del temps, sabien en quina hora estaven.

El retaule de l’altar major, les grades i la balustrada és del segle XVIII, tot decorat amb la tècnica d’incrustar marbres de diferents colors. Es nota la riquesa de l'ordre religiosa. Sota l’altar està el panteó amb les despulles dels ducs de Calabria.

En el XVIII es feren obres a la cripta de l'església, condicionat el lloc on suposadament reposen els ducs. Primer s’enterraren les de Germana de Foix, que morí en 1536 i, com he dit abans, deixà estipulat en el testament el seu desig que les seues despulles reposaren al monestir.  Quan va morir el marit, el fundador duc de Calabria en 1550, l’enterraren junt a ella. Només baixar al panteó veiem uns mausoleus laterals que ens fan pensar que hi són els ducs, però realment és només decoració. 

Durant la restauració, emprant tècniques de georadar descobriren que les despulles no eren als mausoleus sinò en terra, en un lateral, just el punt que queda il·luminat per un raig de sol el dia de sant Miquel. El raig entra per una finestreta menuda del panteó, que rep alhora la llum directa d’una finestra que hi ha en l’escala d'enfront.

A la planta primera accedim per l’escala imperial, coberta per unes voltes amb cassetons. Mentre pugem observem part del paviment original del principis del segle XV.

Hi eren les menudes dependències individuals on cada monjo feia la seua vida.  Les dels novicis estaven a la segona planta. En cada porta figuren lletres i inicials per identificar-les. Hi està també l’espai Carmen calvo.

Hi també trobem el despatx de Nicolau Primitiu (1877-1971), que fou un empresari amb inquietuds culturals i gran bibliòfil que va fer donació de la seua biblioteca particular formada per més de 40.000 exemplars. La donació fou el nucli principal de l'actual Biblioteca Valenciana, capçalera dels sistema bibliotecari en la Comunitat Valenciana. És la raó per la qual la Biblioteca porta el nom del personatge valencià que va recopilar totes les obres al llarg dels anys, adquirint-les en diferents  països.

En 1763 es projectà la construcció del claustre nord que va suposar la desaparició de gran part del claustre de l’antic monestir de Sant Bernat de Rascanya. Les obres es paralitzaren i va quedar inacabat. Entre 1811 i 1814, amb les guerres Napoleòniques, es van fer malbé moltes parts de l’edifici i el monestir quedà deshabitat. Quan tornaren els frares, de tot,  només usaren el que quedava en peu, i alguna part l’enderrocaren. Els monjos s’hi quedaren fins a l’any 1835, any que l’Estat espanyol els va expropiar per la llei de la Desamortització de Mendizabal que afectà els béns eclesiàstics.

En 1856, l’edifici  fou utilitzat com asil i en 1879 es transformà en la presó de la ciutat de València. A partir de 1939 hi es tancaren els opositors del franquisme. Este ús va suposar modificacions en l’arquitectura per adequar l’espai a les necessitat noves de màxima seguretat, com el mur exterior. Junt al que eren les cel·les dels presoners entre 1996 i 1997 es feren excavacions arqueològiques i es trobaren restos de l’antic monestir sobre el que havien construït el monjos jerònims.

En 1962 l’edifici fou adquirit per l’ajuntament i la diputació de València. Les funcions de presó s’hi van mantenir fins a 1966. Posteriorment va servir per a diverses utilitats, una d’elles la d’escola pública en la dècada de 1970 i 1980. Després d’una rehabilitació iniciada en 1997 es recuperaren elements històrics i s’habilitaren espais per a ús de la biblioteca, dipòsit de material bibliogràfic, sales de consulta i exposicions. Es va convertir en la seu de la Biblioteca Valenciana depenent de la Generalitat. La inauguració fou el 23 d’abril de 1999. 

Acabem el recorregut entrant a la sala capitular, el lloc on es reunien els monjos per a llegir les sagrades escriptures i a resoldre assumpte interns.  Actualment és lloc d’exposicions temporals.

Deixe el monestir amb un sentiment agre-dolç. Trobar un edifici del passat que ha estat restaurat és sempre una bona noticia, el patiment viscut entre els murs durant l'ultima ètapa no ho és tant. Però veient la part positiva, m’alegra que actualment el que va ser presó repressora, estiga dedicat a difondre i salvaguardar la cultura valenciana, que és just el que el franquisme volia eradicar.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, desembre de 2023