LES MALES DONES
Marilar Aleixandre
"Les males dones" ha estat guardonat en 2022 al Premi Nacional de Narrativa en gallec, la llengua d’adopció de l’autora, que és madrilenya de naixement i té ascendència andalusa i valenciana. Després la mateixa autora la traduí al castellà i ara Sebastià Portella al català, i cal ressaltar que el guardó li arriba per molts motius: per la seua singularitat, per una estructura no lineal que va endinsant al lector en el tema que es vol abordar mitjançant unes vides malaurades que són representatives de moltes reals.
És una novel·la que parla de la presó de la Galera en A Corunya a finals del segle XIX. L’autora es basa en la realitat però empra ficció perquè hi ha poca documentació sobre les presons, i més d’aquella època. Eren llocs dels quals millor ocultar, per la qual cosa hi ha poc escrit, perquè una presó es pot considerar un fracàs de la societat.
El fil conductor és la lluita de dues dones exemplars: Concepción Arenal i Juana de Vega, comtessa de Mina, activista i escriptora. Estos dos personatges reals, coneixien bé la Galera, concretament Arenal fou visitadora i deixà constància del seu treball. De fet l’autora situa el relat entre 1863 i 1865 perquè són els que va estar ocupant la plaça i ha pogut documentar-se amb les seues cartes i informes, alguns dels quals podem llegir en la novel·la.
La tasca de les visitadores era veure les condicions de les recluses dins la presó però Conxa junt a Juana Maria, irremeiablement no pogueren evitar saber les vides i els motius que portaren les recluses a la presó. Una i altra confiaven en el poder de l’educació i s’esforçaren per aconseguir igualtat i drets humans en un entorn on era difícil aconseguir-ho. Bé podem dir que van ser pioneres del feminisme dignificant unes dones anònimes i abandonades, oblidades i ocultes. Té molt de valor. Concepcion Arenal adoptà una actitud molt critica, tenia bones intencions i era avançada al seu temps en quant a ajudar a les dones però era molt religiosa i per a ella, el pecat i el delicte era el mateix. Este fet li produia un debat intern. Per altra banda, Juana de Vega, fou activista liberal que acabà sent acusada de conspiradora per la seua faceta política.
Totes dues ajudaren les recluses per a la reinserció per així que poder tenir un futur, recuperar lo perdut o començar de zero. Dins la presó les recluses rebien ensenyaments per a dignificar-les. Les dues dones s’atreviren a intentar-ho en temps que ni se sabia que era la inserció i menys per a una dona. No era legítim donar veu ni participació pública a la dona que segons la normativa social societat havia d’estar en casa tenint cura de la família.
Per mostrar quins tipus de dones hi havia a la Galera, l’autora s’ha inventat unes protagonistes, les descriu en el present que viuen en la presó i en el seu passat, contant les circumstàncies que visqueren i que les van conduir a la presó. Enn tot moment la misèria i les humiliacions les envolten.
És una novel·la molt intensa. Les dones que Marilar Aleixandre ens presenta són “males” per moltes raons:
Males per avortar. Algunes avorten perquè la concepció s’ha dut a terme en circumstàncies extremes de submissió a uns homes que no tenen res a veure amb elles (senyorets de les cases on treballen, enganyades, violacions...) …o perquè si bé han estat engendrats dins del llit marital, saben que no poden donar de menjar a més fills dels que tenen a casa perquè amb els que hi ha, ja en són massa.
Males per robar per als fills. Altres roben perquè just no han avortat i han d’alimentar els fills que no paren d’engendrar perquè els homes no volen posar cap tipus de mesura preventiva. Ací queda patent que els homes no veuen problema en si engendren o no, el que volen és gaudir del sexe i el problema és de la dona a la que obliga a avortar.
Males per robar per sobreviure. Altres venen el seu cos per menjar. No tenen altre remei. Són males per ser pobres i tal volta per demanar almoina. Algunes ni tenien casa.
Males per desobeir. També són males les que no acaten ordres ni segueixen la norma establerta per algú al que li han atorgat el poder de manar.
Males per ser amigues de les males. Si, simplement per recolzar-les, per donar-les un colp de mà, per compartir amistat, també eren tancades aquelles que es relacionaven amb les considerades dolentes. Quina barbaritat!
Estos són alguns dels tipus. Injustícia total. Totes eren empresonades per anys o de per vida. En entrar a la presó eren rapades, així eren humiliades. Cada cas o delicte tenia un condicionant, una raó que ho justificava, tanmateix en la Galera, en cap cas la dona fou escoltada perquè cada explicació era considerada una bogeria explicada per una boja.
Tenien cura d’elles unes monges. La majoria eren dures i cruels, sortosament hi havia alguna permissiva i comprensiva que actuava d’amagat de les altres monges. Les monges consideraven les recluses unes pecadores. Hi havien arribat per ser males, per pecar i mereixien el càstig.
Segons les cartes de Concepcion Arenal durant el període que hi va treballar hi havia 300 dones presoneres i malauradament per falta de documentació no se sap el nom de cap. Però Arenal si que en parla d’una en concret que cobra gran protagonisme en el relat i que el temps ha fet famosa: Pepa La Lloba. La Lloba fou una bandolera gallega de la que es conta molt i poc se sap en realitat. La veu popular la considera una Robin Hood gallega. També es diu que fou empresonada en la Galera, on conegué a Arenal, per matar l’oncle, però no se sap si fou ella realment qui va cometre l’assassinat. La Lloba és tota una llegenda.
Junt a La Lloba hi ha altres personatges ficticis que representen casos reals. Per exemple està Sisca, tancada des del quinze anys, que treballà des de menudeta per ajudar a la família en constant lluita contra la desgràcia.
Un dels temes tractats és l’avortament. En 1860 era il·legal i un segle després també. Malauradament actualment encara mor gent avortant en males condiciones en països on no és legal. Però no conte més, solament que Sisca està basat en un personatge real, el de Mercedes Losada, a qui està dedicada la novel·la. Mercedes, un segle més tard, ja a meitat del segle XX, va viure en primera persona fets quasi similars als de Sisca. El temps les separa. Mercedes no visqué exactament la mateixa vida que Sisca, tenia 10 anys i va estar només uns dies a la presó. La vida de Mercedes ja es mereix per ella mateixa altra novel·la.
Sisca és el personatge principal, junt a la Lloba però hi ha altres dones, altres vides..i un aspecte remarcable és la sororitat que hi ha entre totes elles, sororitat que en general les ajuden a suportar la vida, dins o fora. M’agraden les converses entre Concepción Arenal i Juana Maria, que ajuden a entendre el pensament de cadascuna. I que tendra i entranyable la relació de Sisca amb la Lloba, que ha escapat a la muntanya...i també és bonica la relació de Sisca i Juanita abans de ser empresonada! Quanta estima! I també la que manté al final Sisca amb Juana Maria de Vega, la comtessa, la que li obri la porta de l’esperança per a refer la seua vida, tal volta estudiant per a mestra. El document final de 1923 que és el contracte que firmaven les dones abans d’exercir de mestres ja el coneixia. Eren 14 normes obligacions, inconcebibles per a la mentalitat actual.
Llegir-les recorda, una vegada més, la societat retrograda d’aleshores que limitava tant les dones i que el treball de la igualtat no ha de parar perquè encara falta per fer.
Llegir sobre la situació de les dones de finals del segle XIX, tancades a la Galera, en A Coruña, també m’ha fet pensar en la postguerra espanyola o en els camps de concentració d’Europa o arreu del món derivats de les guerres. Eren situacions similars, malgrat el temps passat. Al capdavall parlem de persones que emmalalteixen per no menjar o per falta d’higiene i acaben sent terribles morts sense raó.
I alhora he pensat en la història i la importància de recordar el passat. Valore el treball de Marilar donant importància a veus que no va tenir oportunitat de parlar. Eren vides de pobres abocades a ser oblidades. No importaven a ningú. Per això este llibre té mèrit, perquè amb mirada feminista, Marilar les atorga importància deixant de banda els homes que sempre la tenen. En esta novel·la no eixen i els que apareixen millor que no existiren, a excepció del jove Xacobe, que demostra ser diferent. Marilar Aleixandre dóna vida i veu a aquelles dones que passaren desapercebudes vivint de manera terrible i que formaren part de la societat i de la historia.
I valore la manera d’escriure-ho. Tanta duresa, tan de rebuig social, tan de dolor i injustícia tanta resignació, i també els moments amb pinzellades que s’endevina alegria. Tot està expressat emprant bellesa literària, amb dramatisme profund i mesclant cultura popular i poesia. M’agrada molt el final esperançador per a Sisca amb estima al seu voltant i un ofici en perspectiva per a guanyar-se la vida.
Actualment de La Galera queda el nom del carrer on va estar situada la presó: rua Galera. L'edifici, que inicialment no fou concebut com a presó, era una casa senyorial que va ser utilitzada durant uns anys i acabà sent derruïda. Ara hi ha un altre edifici en el seu lloc. Res més se sap del que hi havia en el passat. Espere que esta novel·la desperte, al menys, la curiositat de saber-ne més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada