MI LUGAR EN EL MUNDO ERES
TÚ
Màxim Huerta
“Mi lugar en el mundo eres tú” és un llibre de
viatges i de records, és un llibre de sentiments, els que obertament expressa l’autor
Màxim Huerta. El llibre és una joia. Només cal fullejar-lo per saber-ho. No
exagere, és una joia en format llibre que té molts privilegis.
Per què? Doncs, primer el privilegi de tindre una edició
tan curada que és el somni de qualsevol escriptor. Tanta delicadesa en la forma
el converteix en un llibre realment bonic. Bonic, mires per on el mires. Són
les tapes dures de l’enquadernació, la portada roja cridanera i alhora senzilla
o el paper de qualitat... són les fotografies i il·lustracions a color...Són
els mil detalls diferenciadors de la resta de les publicacions: hi ha canvis de
lletres i de grandària, i canvi de colors
en la impressió, hi ha elements que no són usuals veure en llibres. Perquè a
més de fotos i dibuixos hi ha bitllets d’avió o tiquets de les cafeteries com elements
inserits entre el text i que el fan peculiar i únic perquè mostren viatges
reals i únics, fets per Màxim.
L’edició curada es veu també en el text,
distribuït en pàgines amb molt d’espai
lliure al voltant. M’agrada que les frases “respiren” en pàgines que no estan
plenes. L’espai buit guanya terreny en la cada fulla i és una concessió que
costa diners, perquè el paper està car. És el que diuen els editors que
publiquen llibres amb lletres menudes per no gastar tant de material.
En segon lloc considere que Huertas ha tingut el
privilegi d’escriure sense censures només les que ell mateix s’ha pogut posar.
Ha escrit amb valentia. Poca gent es despulla de manera tan evident. Destapa
els seus somnis confusos, els sentiments de nostàlgia, desamor i enyor... la
por, els desitjos, els errors i el dolor. Tot dona al text un aire de tristor. Però
les ciutats que mostra, els racons tan encisadors, compensen l’aura melancòlica
del text i la converteix en altre sensació diferent: per a qui coneix el lloc
que mostra o descriu, segurament la melancolia passa a ser record agradable o
divertit, que es gaudeix de nou, per a qui no, els despertarà ganes d’anar-hi.
M’agrada el tema viatger, llegir sobre llocs
coneguts o desconeguts m’atrau i m’agrada la prosa poètica que empra Màxim
Huerta per mostrar les seues “fugides” carregades d’estima. No comparteix el que diu que cada viatge és
una fugida, perquè per a mi no ho és. Però és cert que viatjar és molt personal
i la manera de fer-ho o sentir-ho també. Personalment m’agrada el que m’envolta,
el que tinc i on visc i el meus viatges tenen altra finalitat, tal volta en
lloc de fugir podria millor dir-se que ho faig per desconnectar i especialment per
aprendre perquè m’ompli de goig conèixer i empassar-me d’altres realitats. Com
dic, cada persona té les seues motivacions per viatjar, com per escriure, però
pense que al capdavall molts coincidim perquè per exemple, Màxim viatja per
fugir però també aprèn. Viatjant pren consciència de qui és i aprèn a
conèixer-se un poc més.
Podria dir-se que el llibre té un poc de guia de
viatge i de tant en tant Màxim aconsella sobre carrers i racons de París, Roma,
Brussel·les, Venècia, Porto, Londres, Praga, la havana…Per exemple diu que el
millor en una ciutat és deixar-se portar…perdre’s…i és un bon consell: cal
perdre’s per reprendre de nou el camí. També en eixa guia de viatge inclou dos
capítols especial un escrit mirant el cel i altre el cor.
És pot dir també que és un llibre cuit a foc lent.
Per eixa edició tan mimada i pel text que Màxim ha anat recopilant viatge rere
viatge. És un llibre al qual se li ha dedicat molt de temps i em recorda als
àlbums de fotos tan personals que alguns hem fet o fem en els que queden
enganxats i escrits els que han estat instants irrepetibles.
M’agraden les cites pròpies de l’autor i les que
agafa prestades d’altres escriptors o
pensadors. Són reflexions que conviden a viatjar i a viure a seguir el camí o
reprendre’n altre de nou…són expressions del pensament jugant amb el
llenguatge, jugant amb la musicalitat de les paraules. A mi també m’agrada
escriure’n quan viatge, perquè com Màxim, sempre escric notes de les sensacions
que els llocs em desperten.
Amb este llibre trobem un Màxim proper, diuen qui
el coneix que sempre ho és. Fa ganes de tindre una conversa amb ell, cara a cara, per
parlar d’eixos llocs del món que coneix, o de literatura o de la vida
aprofitada i de la que no. Tal volta un dia vaja a la seua llibreria de Buñol
Doña Leo i xarrem.
Definitivament el recomane. És un
llibre per tindre a la mà en una prestatgeria a la vista i així rellegir de
tant en tant. Fàcil de llegir, en acabar-lo el lector vol mes…. Es va publicar
en 2016, i ara em pregunte, per a quan una segona part? Estos llibres
“delicatessen” deurien ser més freqüents en el món editorial. Llegiu-lo, gaudiu-lo
i jutgeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada