RESSENYA LITERÀRIA de HAMNET

 

HAMNET

Maggie O’Farrell

 

Hamnet és un llibre especial amb una perspectiva original. M’agrada qui s’arrisca amb mirades diferents. És una obra prodigiosa. L’acció ens situa en Stratford, un menudet poble d’Anglaterra, també ens descriu Londres fosc d’aquella època per la qual cosa ni el poble ni la ciutat es mostren com llocs atractius.  No importa perquè el que ressalta de la novel·la són molts altres aspectes que m’abelleix compartir perquè és un llibre entranyable,  bonic, tendre... encara que també és dur.

 

Hamnet és el fill d’un personatge afamat i en cap moment diu el nom. Només llegint la contraportada se sap que estem parlant de la família de Shakespeare. Així que al famós literat en cap moment se l’anomena pel nom ni cognom: apareix com el pare,  el fill, el germà, el preceptor o el marit.

La raó és per engrandir el personatge femení de la família, Anne o Agnes, de les dues maneres apareix escrit en la documentació investigada per l’autora, que ha optat per Anne per a la seua ficció. Si. El focus principal és la dona, Anne, huit anys major que el marit, el preceptor de llatí, del qual s’enamora perquè veu que és tan extraordinari com ella. Però serà un matrimoni al que no se li posen les coses fàcils.  Primer per la família i després per una inesperada desgracia.

 

És una jove peculiar, viu en contacte amb la natura de la que coneix especialment les propietats medicinals de les plantes i des del primer moment la seua personalitat captiva al lector, tanmateix segurament en el seu temps seria ben criticada per la gent que l’envoltava. Anne va a la d’ella, en una societat marcat per molta rigidesa social i obligacions a les dones. Té poders màgics perquè intueix algunes vegades el futur i cura malalties creant  misteriosos remeis combinant plantes. Llevat d’este aspecte és una dona com qualsevol, que s’esforça dia a dia, que mostra gelosia, amor incondicional als fills…

 

A mi em cau bé Anne, perquè és independent i no perd forces en les nombroses ocasions que li donen motius per a perdre-les. I perquè anima el marit, simplement pel seu amor desinteressat, a que se’n vaja a Londres a complir somnis literaris, encara que suposa quedar-se sola al càrrec dels fills en el poble.

 

L’escriptora de la novel·la, Maggie O’Farrell, ha dit en alguna entrevista que moltes biografies del literat no han tractat bé la figura d’Anne i deixen veure la mala relació amb el marit. Però ella no ho veu just i ha volgut contrastar aquella  mala imatge creant esta, que segon l’autora és més acord en la realitat. De fet quan Shakespeare es jubilà, deixà Londres i tornà al poble amb la dona i les filles. Era molt ric i haguera pogut fer altra vida però optà per seguir amb la família.

 

L’altre focus important és Hamnet, qui dona nom al llibre, és el fill, quasi oblidat perquè va morir als onze anys. L’autora recrea el succés com la inspiració  d’una de les obres literàries més importants de tots els temps: Hamlet. En l’Anglaterra de finals del XVI el nom Hamnet s’utilitzava de manera indistinta amb el de Hamlet. Hamnet és germà bessó de Judith i tenen una germana major de nom  Susanna. Hi ha molts altres personatges secundaris per anar mostrant la vida familiar, però no cal parar-se. Ja els coneixereu quan agafeu la novel·la entre mans.

 

És un relat que va saltant en el temps per mostrar diferents part de la vida dels protagonistes.  Barreja ficció i realitat, per exemple les dates del casament d’Anne i el literat en 1583, la peste i la mort del fill en 1596 o l’estrena de la tragèdia Hamlet en 1601 són reals.  I m’agrada que es  fixe en coses simples, les quotidianes, xicotetes i alhora importants com són la vida familiar, l’afecte, el dolor, la pèrdua... Eixa  naturalitat enganxa.

 

Abans parlava de la màgia que la protagonista pot fer. On hi ha molta màgia és en  l’escriptura, en cada precisa paraula, en cada metàfora, en el lirisme, en la delicadesa,  l’elegància, la sensibilitat …màgia per crear un estil directe i commovedor  explicant una realitat que moltes vegades és dura. Les emocions les transmet perfectament. Jo he llegit traducció de l’anglès, el que vull dir amb esta valoració és que també se li ha de donar mèrit a qui ha fet una traducció tan acurada.

 

Ja he dit que es tracten temes quotidians però el que més ressalta és el dol. Anne té  capacitat per veure el futur  i sentir la presència dels morts, però no és capaç de sentir el fill quan mor. Està trasbalsada de dolor  perquè no l’ha pogut curar i el no el pot sentir quan ja no hi es. Perdre un fill en aquella època no era un fet infreqüent tanmateix l’autora vol explicar que sempre és dolor per a una mare, que l’ha tingut en els entranyes, li ha donat de mamar, ha tingut cura d’ell…Anne està desfeta, desorientada, no acaba  de centrar-se. La mort l’ha pertorbada. I dubta si el marit sent el mateix dolor. No entén que no el demostre i necessita saber-ho. No dic més. 

 

Ha esta un goig llegir una magnifica lectura que ompli els sentits. Una lectura preciosa, imaginativa i a més escrita amb tocs d’intriga. Tots els guardons que ha rebut i tal voltà rebrà són ben merescuts. Una lectura que més que el que diu, és com ho diu. I sincerament, he sentir punxades d’enveja per eixa destresa en escriure.