EL JARDÍ BOTÀNIC DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Visita en 2026 a un pulmó verd en el cor de València.

Al jardí botànic de València he estat algunes vegades, unes quantes amb alumnes de Primària, i sempre, quan acabe de donar la volta entre plantes i arbres, dic que tornaré. És un lloc agradable per a perdre’s durant un mati o una vesprada. Els estudiants universitaris entrem amb el carnet sense pagar, ho dic per si algú no ho sap i es pot beneficiar. L’última vegada que hi vaig estar,  va ser en el 2019, ja fa anys,  i aleshores vaig escriure al blog sobre aquell passeig que vaig fer lliure seguint el fullet informatiu que inclou un plànol.

Esta vegada no faig la visita al meu aire perquè és especial. Ha estat organitzada per la universitat, NAU GRAN, campus d’Ontinyent, concretament pel professorat que ens imparteix el mòdul del “Canvi climàtic i sostenibilitat”, que són dos expertes professionals molt vinculades al jardí: Raquel i Olga. Perquè el botànic no és solament un jardí, és un lloc d’investigació, divulgació i educació. Només entrem trobem l’edifici on duen endavant els projectes. A les plantes superiors hi ha estances dedicades a l’estudi: els laboratoris, l’herbari, la biblioteca, el banc de germoplasma, el departament d’administració i el gabinet de cultura i comunicació.  Un edifici, per cert, construït respectant un lledoner monumental de més de 70 anys situat al pati circular de l’entrada central.

Raquel de Rivas Verdes-Montenegro, enginyera agrónoma, és la nostra professora actual, la que tenim estes setmanes. Va ser guardonada amb un premi atorgat per la universitat de València pel seu estudi sobre com abordar el tema del canvi climàtic i sostenibilitat en educació Secundària, just el tema que estem donant en classe i la raó per la qual estem en el jardí. Mòdul que va dissenyar junt a la companya Olga Mayoral García-Berlanga que és llicenciada i doctora en biologia amb menció en doctorat internacional. Des del 2022 Olga és directora de la càtedra de cultura científica per a l’emergència climàtica. A més a més, és la subdirectora del jardí que estem visitant. Olga sap tots els enrenous interns del botànic.  Ho dic perquè l’he escoltada parlar.

Som unes 40 persones i ens hem distribuït en dos grups, la meitat ha anat  amb Raquel i l’altra amb Olga. A mi m’ha tocat Olga i en acabar la visita al jardí, la classe in situ, hem quedat encisats de les explicacions que ens ha fet. Bocabada tanta passió i tanta saviesa. És un goig escoltar sobre projectes, investigacions particularment de flora rara i en perill d’extinció, sobre resultats…sobre la diversitat, sobre les seues aportacions i sobre la necessitat de tindre cura del món vegetal. El grup de Raquel també ha quedat meravellat escoltant-la. És molt complicat fer resum de tot el que ens han contat. Ha estat molta informació i poc de temps per poder assimilar-la.

Una vegada en casa, mentre mire les fotos i intente recordar i assimilar el que ens ha contat, només puc més que recomanar la visita a tothom. I si pot ser amb guia millor perquè s’assaboreix millor el que s’hi veu. Però si es va per lliure seguint els camins establerts o entrant als recintes o hivernacles, es poden llegir els cartells que expliquen què és el que estem veient. També es pot anar llegint un fullet informatiu que donen a l’entrada que resumeix la història del jardí i el que hi ha. La història començà en el segle XVI i fou durant més de 200 anys hort d'estudi de plantes medicinals. Em 1802 la universitat canvià de lloc l’hort i s’hi instal·laren les càtedres de botànica i agricultura. També es desenvoluparen col·leccions botàniques, s’aclimataren les plantes i s’assajaren nous cultius agrícoles. Al segle XX el jardí fou oblidat però sortosament en 1987, la universitat, conscienciada del valor per a la ciutat elaborà un projecte de restauració de les col·leccions botàniques i dels edificis històrics. En l’any 2000 va concloure la restauració de l’edifici d’investigació, que hem vist a l’entrada on s’hi fa tanta feina conservant, estudiant  i difonent sobre el mon vegetal. Hi ha altres edificis que destaquen. 

L’hivernacle tropical és el més important pel seu valor històric com arquitectònic, construït a mitjans del segle XIX fou restaurat entre 1989 i 1991 respectant el disseny original.

I alhora s’instal·laren les condicions per al conreu de plantes tropical i d’ambients humits amb instal·lació de sistemes de humectació, calefacció i reg.

Anem seguint la professora, escoltant les explicacions, entrant a altres hivernacles...

Particularment m’agrada l’umbracle, que al final del segle XIX substituiria un primer construït de fusta que s’hagué de restaurar en ocasions per deteriorament. L’ultima restauració va ser en 1987.

És una  estructura amb una coberta semicilíndrica de metall recolzada en gruixudes pilastres de rajola cara vista. Fa  12 m d'alt al centre i els arcs de llum de 24 m no tenen  cap recolzament. En la restauració no s’hi van utilitzar materials vegetals i els ornaments es feren amb ferro colat, en lloc de zinc repujat que ho havia abams. També en 1987 es va recuperar la bassa central utilitzada per al reg eliminada en la reforma del 1966.

Entrar suposa endinsar-se en un ambient agradable un microclima on no fa ni fred ni calor. L’edifici a més de funcional i complir perfectament la seua finalitat és bonic.

Entre tota la vegetació que hi ha a l’umbracle, destaca la tillandsia, que em crida l’atenció perquè, com si fos una equilibrista actuant en un circ, està suspesa en l’aire. No té arrels com la majoria de les plantes i és que s’alimenta de l’aire, d’ahi el nom com també se la coneix: calvellina d’aire. També necessita llum, però els rajos del sol no els ha de rebre directament perquè cremaria les fulles.

Realment val la pena anar al botànic, per lliure o amb guia, val la pena per veure els edificis històrics i les quasi 5000 especies procedents de tot el món i poder  passejar entre arbres monumentals de més de 150 anys d’antiguitat i especies naturals i exòtiques. Tot està organitzat per col·leccions segons la seua diversitat, l’adaptació al medi ambient o la utilitat per a l’esser humà. I eixe ordre diferenciador fa que el passeig siga amè. En una part estan les plantes medicinals...

...en altra les aquàtiques... Hui no s’hi veuen, però quan és època, els nenúfars... són preciosos...

En altra part estan les plantes mediterrànies...en altra les desèrtiques... estes últimes solen agradar els xiquets que es pensen que estan en una pel·lícula d’indis i vaquers.

Mentre anem caminant escoltant la professora hi ha un soroll que realment molesta. Són aus invasores. No només existeixen al botànic plantes invasores, també animals. Crec que són cotorres, segurament han fugit d’alguna casa i s’han establert al jardí. Ens diu Olga que, a més d’un incordi per trencar l’ambient relaxat al que conviden les plantes, són un perill perquè fan nius comunals mols grans dalt dels arbres i si el niu caiguera podria fer malbé on caiguera. Ho tenen en compte i les estan vigilant contínuament.  

Ah! i hi ha un hivernacle dedicat a les plantes carnívores. Em ve al cap quan he vingut amb xiquets i em trau un somriure recordar-ho.  Els agrada, encara que queden defraudats perquè es pensen que van a trobar plantes amb boques que si s’encanten poden donar-los un mos...

La confusió ve pel nom...”carnívores” i no ”insectívores”. Però és que en realitat mengen microorganismes i insectes com mosques, formigues, o menudetes aranyes, però també algun vertebrat com sargantanes o dragonets. Fins i tot s’ha donat algun cas excepcional d’un ratolínet o una au menudeta. Però açò són casos rars i es creu que més per accident que per voluntat. Les plantes utilitzen els tentacles apegalosos i glàndules que alliberen enzimes digestives per a descompondre els insectes una vegada atrapats en les seues fulles.

A mi, com als xiquets, també m’agraden estes plantes. Particularment em resulten atraients i les observe amb deteniment.

El botànic mai defrauda. En esta ocasió me’n vaig sabent curiositats que desconeixia sobre les plantes invasores, o sobre arbres que s’utilitzen per a fer tam tams perquè en donar-los colps hi ha ressonància. Malauradament igualment veiem el resultat de la poca consciència humana quan es ratllen tiges o troncs perquè els inconscients no s’adonen que estan atacant un ser viu.

Si...hem aprés molt. Al final Olga ens ha fet una didàctica explicació sobre els anells dels tronc dels arbres que serveixen per a saber l’edat i com les palmeres no en tenen i és molt complicat saber l’antiguitat.

Repeteisc, el jardí botànic no defrauda...hi ha vida i bellesa... Mireu quina palmera més elegant, harmònica...és  preciosa.

En la visita anterior vaig veure molts gats. Hui també n’he vist. Li he preguntat a Olga i m’ha dit que viuen al jardí, que  una associació s’encarrega de donar-los menjar i donen opció per si algú vol adoptar-ne. 

Acabem la visita-classe llegint el cartell que parla del cientific il.lustrat botànic i naturalista valencià  Antonio Jose Cavanilles del segle XVIII, que va fer, entre altres estudis, un per al qual va recórrer la peninsula Ibèrica classificant i fent inventari de la flora autoctona.

I dic de nou que tornaré...tal volta en primavera perquè el jardí serà un esclat de colors i d’olors...O tal volta, qui sap...? per visitar el centre d’investigació del que Olga ens ha estat  parlant i amb el seu entusiasme  ens ha fet ganes de conèixer-lo.

VISITA AL JARDÍ BOTÀNIC en 2019 https://racoviatgermarilo.blogspot.com/2019/06/valencia-un-passeig-pel-jardi-botanic.html

QUADERN DE VIATGE, CLASSE DE LA UNIVERSITAT-VISITA JARDÍ BOTÀNIC, GENER 2026