Pàgines

dimarts, 11 d’octubre del 2011

NÀPOLS: L’aventura desventurada III PART

Des que havíem conegut la malastruga havíem perdut tres coses: un avió, una nit de vacances a Nàpols i unes maletes. I jo particularment també un poc de la seguretat i optimisme que em caracteritzava.

I el que encara no sabia, era que la cosa anava a continuar.

Sincerament, mai he tingut por de volar, sempre he pensat que l’avió és dels mitjans més segurs de transport. Aquell matí l’única manera d’arribar a Nàpols era via Barcelona, així que havíem de fer dos vols: primer de Madrid a Barcelona i després de Barcelona a Nàpols. I  jo només tenia al cap les paraules de la malastruga que estava al meu costat:. Solo me queda sufrir un accidente. 

Sortosament no sofrirem cap accident d'avió i al final gaudirem de la ciutat.

A més a més, el seu estat de nervis empitjorà, ara corria pressa  per arribar al soterrar i cridava fort el seu pesar i criticava tothom en veu forta sense parar. 

Per fi arribàrem a Nàpols. Per fi...nosaltres ja estàvem a la ciutat desitjada però les maletes no...si pogueren relatar els països que degueren creuar!. De Madrid les enviaren a Nàpols via Venècia i de Venècia...cap persona encarregada sabia més. Les buscarien i ens les enviarien a l’hotel, és l’únic que obtinguérem per resposta.

Certament que el que m’estava passant era nou per a mi. Mig món recorregut i era la primera vegada que perdia l’ avió i les maletes. I ja sé que són fets que desgraciadament solen passar, però és que a mi no. No és normal que culpara la malastruga de semblant adversitat?

Les galeries comercials estaven en un edifici bonic...Va ser el primer que visitàrem
 i  aleshores que allunyada estava jo de saber el que m'anava a passar...
Pobra malastruga, la feia culpable però alhora l’ajudava perquè ho estava passant mal. Si corria agafaria el ferry cap a Capri i arribaria al soterrar. Com anàvem sense equipatge decidirem acompanyar la malastruga al port on l’esperava un germà per anar junts cap a Capri.

Inconscientment siguè un gest per assegurar-me que agafara el vaixell i s’apartara de mi, que se n’anara ben lluny i ja sé que nomes pensar-ho resultava una maldat. I ara em penedeisc, però aleshores no ho podia evitar. Estava convençuda que la mala sort existia i que ella era una portadora.

I és que no va parar. Des de Madrid fins el moment de l’acomiadament no parava d’augurar males coses, 
-cuidado con los napolitanos d’esta ciudad, nosotros los de Capri somos diferentes, repetia i repetia...
-cuidado, dos chicas solas...ese movil que no te lo vean...

 Nàpols...per fi!!!

El Vesubi s'hi veia des de l'avió impressionant.

Va insistir en que la visitàrem en anar a Capri i sincerament jo, i em sap greu admetre-ho perquè en el fons ella no tenia cap culpa,  més que tornar-la a vore, el que volia era perdre-la de vista ja. És cert, la volia ben lluny.

El que mai m’esperaria  era que els efectes de la seua mala sort s’havien arrelat en mi. Faltava molt poc per evidenciar-se.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NAPOLS 2004 i la malastrugança.

Continuarà...


2 comentaris:

  1. Mariló, crec que està demostrat que els gafes irradien la seua mala sort als que tenen a prop, i el teu cas és una prova evident d'això.

    Espere que la influència negativa d'esta malastruga no es prolongue fins ara i pugues oferir-mos sense problemes el desenllaç d'esta interessant història... mai se sap.

    ResponElimina
  2. Tal volta s'ha fet llarg este escrit amb 4 parts, però és que la influencia negativa era molta... El desenllaç està a punt, eixirà en no res. I deixaré per a més endavant contar la visita a la ciutat de Nàpols on el malaventurat fet va estar en tot moment present.
    I cert que malgrat que jo que era una incrédula en este tema, ara dubte.

    ResponElimina