NÀPOLS: L’aventura desventurada IV PART

Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada I
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada II
Per a llegir NÀPOLS : L'aventura desventurada III

M’agrada molt viatjar, és un cuquet que es porta dins i que s’ha d’alimentar. Al llarg de la meua vida he estat en poblats menudets i grans ciutats, algunes perilloses, he visitat deserts i selves, moltes vegades carregats d’imprevistos, he estat dies convivint amb diferents mentalitats i races...i mai passà res. Havia de ser en Nàpols. Ara, passat el temps el fet perd importància. Però aleshores no, estava acostumada a la meua bona sort que per uns dies m’abandonà.

Uns delinqüents m’assaltaren, m’atracaren de manera violenta arrossegant-me per l’asfalt fins aconseguir el botí que era una bosseta que duia creuada al cos.

S’estaven complint els mals auguris de la malastruga.

En la bosseta guardava la documentació, les targetes de crèdit, el mòbil i 300 euros.

No havia dit la malastruga això de, cuidado con ese mobil...? què més havia dit? No, no...no volia ni recordar-ho...

Era una malastruga de debò.

Va ser un fet fugaç però carregat d’exacerbació, desesperació, frustració i eternitat.

Ella se n’anà, però la influència nefasta es quedà. Des del port, plànol en mà decidirem començar a visitar la ciutat. A l’hotel ja sabien que arribaríem tard. Al capdavall com no portàvem maletes, no calia hi anar aviat. Decidirem deambular el que quedava del matí, dinar i després hi anar a descansar. Possiblement les maletes ja haurien arribat a mitjan vesprada.

I així com ho pensàrem, ho férem.

Aquell primer dia a Nàpols, amb maletes perdudes i encara sense estar registrades a l’hotel, en acabar de menjar, agafàrem el camí de la llarga avinguda on estava l’hotel. Era migdia, al voltant de les tres. Feia una xafogor insuportable. No hi havia gent caminant per les voreres, ni a les portes de casa, no hi havia cotxes...no hi havia res. Era una avinguda cèntrica, on estava el museu més important de la ciutat, però a eixes hores semblava una ciutat fantasma. Eixe va ser l’escenari.

De sobte vaig escoltar el soroll d’una moto. En un instant vaig saber que venia per mi. La moto m’avisava circulant per l’ampla vorera i dirigint-se cap on estava jo, cap a nosaltres, jugant a fer esses provocadores. Però no podiem fugir, no hi havia lloc on amagar-nos, ni altra via per on dirigir-nos i escapar de l’amenaça. Sabíem què faltaven molt poques façanes fins arribar a l’hotel. Estàvem molt a prop. Angoixades, desesperades, miràvem la numeració i no faltava res. Alleujarem la passada, mig corrent. Però la moto ens seguia.. I s’apropava. I jugava a allunyar-se sense perdre’ns de vista. I ens rondava creant cercles al nostre voltant.

Sense saber com d’un carrer lateral aparegué un aliat. També motoritzat. Ara no era una, eren dos les motos provocadores i cap persona al voltant que poguera ajudar. El cercle que formaven les motos al nostre voltant era cada vegada més estret. 

És un sentiment difícil de descriure, saber que alguna cosa va a passar i saber que no serà bona. De sobte un dels agressors es llençà damunt meu agafant-me la corretja del bosset que portava creuat. L’altre vigilava i mirava, m’envoltava. La meua germana bocabada no reaccionava. Jo cridava fort, ell tirava amb força, i de tant tirar em va fer caure al terra. La meua germana mirava i continuava igual de bocabadada. Jo tirada en terra, la moto m’envoltava. La meua germana, ara un poc allunyada era un testimoni mut i paralitzat de com la corretja no es trencava i l’agressor mig doblat des del seient de la seua moto forçava i a mi m’arrossegava perquè la moto seguia en funcionament. Però el delinqüent no podia trencar la corda perquè era molt forta.

Si jo haguera pogut li haguera donat la bossa, no haguera posat impediment, però és que no podia llevar-me-la perquè a més portava dos bosses més penjades del braç i l’encreuament d’unes ases amb altres corretges ho impossibilitaven.

Al final aquell delinqüent va decidir baixar de la moto per disposar de les dos mans, ajupir-se on estava jo, ferida, i estirar la corda fins trencar-la del tot. Mentre l’amic ens rondava, el soroll de la moto era desesperant. La meua germana expectant ho mirava tot des de la seua posició allunyada de l’escena. No podia fer res, en el primer moment s’hi quedà paralitzada i va continuar així fins el final. Quan l’individu va aconseguir el botí ràpidament fugí. Desaparegué en un tres i no res junt l’amic.  

Esta és una de les xarabasques resultants després de ser arrossegada per terra.
Hi havia més però eixes no les mostre, quedaven amagades.

Va ser culpa de la malastruga?.No sé. Jo vaig anar coixejant tota la setmana i amb dolor permanent als ossos i també per les ferides als genolls i cuixes. I les maletes no arribaren a l’hotel fins dos dies desprès. Culpable o no, eixos foren els malaventurats fets. 

I sobre la visita a Nàpols...ho deixe per a altre text diferent..En la ciutat, sortosament, ja no ens passà res més dolent però jo tenia el soroll de la moto en cada moment. 

El fet no anava a impedir les vacances...
així que quan no podia caminar pel dolor usàvem el bus o altre mitjà, i al final em vaig atrevir, fins i tot, a pujar el Vesubi.

La ciutat la visitàrem pam a pam.

Anàrem a Ercolano i Pompeya, les ciutats soterrades pel volcà....

I tampoc vam dubtar en agafar un tren per visitar Paestum, un recinte arqueològic molt interessant.

En tornar a casa l’efecte malèvol encara va continuar perquè les maletes van ser de nou extraviades...però... encara va haver més.

Unes setmanes després, estava un dia tranquil•lament a casa i la malastruga em va telefonar. Era per preguntar com havia esdevingut la tornada del viatge i alhora contar-me que estava a l’hospital. A l’hospital? li vaig preguntar un poc espantada. Si, a l’hospital. Al marit, que era  espanyol, l’havien operat de l’esquena. Fins ací tot entrava dins de la normalitat. Però curiosament no havia pogut arribar al moment quan l’entraven al quiròfan perquè el tren que la portava a València es va trencar i va parar només iniciar el trajecte en la població on ella residia. 

Ufff!!!. Un tren avariat a meitat trajecte! Per voler ser optimista, vaig pensar que són coses que solen  passar...però...de debò sol passar?

Definitivament, no puc deixar de creure en l’existència dels malastrucs.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre NÀPOLS 2004 i la malastrugança.