CASCADES DE NIÀGARA

Quin impacte visual vore la naturalesa en esta pur, la brutal força en caure l'aigua al riu...allò era com un tro, "un tro d'aigua".

Les cascades del Niàgara són conegudes arreu del món i es poden considerar una de les meravelles naturals més visitades.  Les constitueixen un grup de grans caigudes d’aigua del riu Niàgara que estan en la frontera entre Estats Units i Canadà. Comprenen tres salts d’aigua diferenciats: la cascada de la Ferradura o canadenca a la província d’Ontàrio, la cascada nord-americana a l’estat de Nueva York i la més menuda, la cascada del Vel de Núvia. 

En conjunt no tenen molta altura, però si són molt amples. Durant milers d’anys este impressionant espectacle solament era conegut per les tribus natives de la regió que escoltaren el rugit de l’aigua molt abans d’arribar a vore-les. Era com el so d’un tro. Niàgara deriva d’una paraula d’una tribu india iroquesa que significa “tro d’aigua” i això són, per la força que tenen. 

Meravellats per la majestuositat i bellesa, moltes tribus reclamaren les cataractes com a pròpies. Per a totes aquelles tribus natives les cataractes tenien un significat espiritual perquè creien que un déu poderós habitava en elles.

Jo sóc amiga de les paraules i no vull potenciar allò de "una imatge val més que mil paraules" però este és altre cas en els que ni ajuntant paraules i imatges, s'arriba a explicar la sensació que se sent.

Des que foren descobertes pels colonitzadors europeus s’han fet molt populars, per bellesa i espectacularitat i també per ser una gran font d’energia. Diuen que també són importants per portar endavant un projecte de conservació ambiental.

I, per suposat, i com no aprofitar-se’n?. Són un focus turístic impressionant que gaudeixen, o pateixen segons com es mire, les ciutats bessones Niàgara Falls, l’una a l’estat nord-americà de Nova York i l’altra a la província canadenca d’Ontàrio.

Estàvem a la part de Canada i la policía amb bicicleta controlava la situació.

I això de patir, ho dic sincerament amb cert pesar. S’ha creat un muntatge al voltant de les cascades que li lleven l’encís d’entorn natural, creant un aura d’artificialitat que no em va agradar.

Em sembla perfecte que es facilite a tothom l’accés a les cascades per viure la sensació d’estar a prop, d’estar baix d’elles, de poder mullar...jo mateixa vaig gaudir de l’experiència irrepetible per la qual cosa no puc estar en contra de  l’obertura al turisme d’este paratge natural. 

Però tot té un límit i unes maneres. 

Entenc que les cascades són un gran negoci i entenc que tothom vol emportar-se la seua part. Hi ha restaurants de tot tipus i preus, tendes, camps de golf, spas...parcs infantils... divertiments per al dia i també per a la nit. Hi ha hotels per a tot tipus de turisme i recorde que en vaig adonar que predominaven els destinats als recent casats. Recorde com de cridaneres estaven exposades les ofertes destinades per passar la millor lluna de mel. 

Niàgara falls era quan jo ho vaig visitar, i segurament continuarà sent, un complex totalment artificial i banal que em deixà la sensació, que tanta parafernàlia turística al voltant trencava el sabor autèntic del que realment s’anava a visitar.  

Parlava abans de límits però també de maneres. Si tot l’engranatge turístic d’este paratge natural s’haguera fet pensant més en buscar la consonància amb l’entorn natural tal volta no tindria eixe record agre-dolç de lloc falç. Hi ha molts països on la natura mana sobre tot sense oblidar el turisme i la font d’ingressos que suposa. I és el que em dol de Niàgara, la falta d’un urbanisme adequat amb l’entorn natural.   

I especifique que el lloc té també part “dolça” perquè les cataractes, oblidant tota l’artificialitat, la massificació de gent i el negoci creat, són  realment una meravella digna d’admirar.

Apropar-se a la cataracta és emocionant. Es fa a peu i en vaixell. A la dreta de la imatge es pot vore la gent amb impermeable groc. Seguint una senda a peu s’arriba al peu de la cataracta.

Nosaltres estàvem en Canada i visitàrem les cascades des de la part canadenca. El parc Reina Victòria tenia unes plataformes que oferien una espectacular vista a les cascades d’Estats Units i les canadenques. També recorde caminàrem per senderols i túnels que ens portaren sota les cascades i que ens deixaren per protegir-nos de l’aigua uns impermeables grocs. I estava la torre Skylon que des de l’any 1965 ofereix la visita més elevada sobre les cascades. 

Hi ha diversos punts claus on estan  les milors vistes.

Pujàrem, junt a un muntó més de visitants, a bord del transbordador Maid of the Mist, que s’endinsava dins la gola de la cascada. No sabíem exactament fins on arribaríem a apropar-se però ens donaren uns impermeables a tots per a no mullar-se, esta vegada de color blau. Tot augurava una vista emocionant de les cascades....i vaja que ens emocionàrem. 

Ens divertírem quan ens apropàrem, quasi fins tocar-les...quan es podia sentir la força i l’esplendor de la natura verge, allunyats com estàvem dels muntatges turístics.

Els impermeables que proporcionen al vaixell, esta vegada blaus, són imprescindibles per no banyar-se.

Després pujàrem al telefèric anomenat Spanish Aero Car, per admirar els ràpids. El telefèric creua el canó per damunt del remolí d’aigua, conegut com Niàgara Whirlpool i per damunt del pont Rainbow. Va ser construït per una companyia espanyola i oficialment inaugurat en 1916, segons un disseny de l’enginyer espanyol Leonardo Torres y Quevedo (1852-1936). Una placa a l’entrada ho explica. Una referència curiosa al voltant d’esta persona, que no diu la placa i tampoc és molt coneguda, és que  Torres Quevedo va ser qui va inventar el primer ordinador del món.

El telefèric ens permet vore les cataractes des d’altra prespectiva.

El telefèric està penjat en dos punts de Canada, malgrat creuar la frontera d’estats Units i Canada quatre vegades en un viatge complet a una velocitat de 7 km l’hora. L’altura en el tram central és de 61 metres sobre el riu i la longitud és de 539 metres.

Des de la cabina de l’aerocar hi havia vistes impressionants de totes les parts de les cataractes, també s’hi veien des de les altures els visitants seguint els senderols naturals i els transbordadors que s’apropaven a les cortines d’aigua que formaven les aigües en caure, de la mateixa manera que ho havíem fet nosaltres. 

Des del tranquil passeig en aerocar vegem, no solament les cataractes, també el pont Rainbow i els remolins que es formen al riu.

A peu, des de l’aire o des l’aigua les vistes eren immenses, l’experiència emocionant...I què dir més de les cataractes? 

M’agradaria que la fúria turística no fóra tanta. 

M’agradaria  que es pensara més en la natura i no tant en el negoci.

M’agradaria que tot retornara a quan les tribus natives eren les ames del paratge i tot era vegetació i aigua...o a uns segles després quan començaren a obrir l’accés per apropar-se i poder tocar l’aigua.

El turisme és bo, però s’ha de saber controlar.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre CANADÀ 1993