GRÈCIA: Monestirs de METEORA al Peloponeso

Quin paisatge més espectacular, faltava no res per tocar el cel... per trobar-nos tan a prop i per estar envoltats de tanta religiositat.

Grècia, és molt, no només és passat històric. Té grans ciutats, té menudes poblacions, té illes, té vestigis d'ascendents carregats d'esplendor i també té un ingredient religiós. 

Hui toca vore esta part de Grècia, la zona on estan els monestirs al Peloponeso, Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de l’any 1988. Per a mi, sense voler menysprear cap altre lloc de Grècia dels que he vist fins el moment, el que tinc davant meu, just ara mentre escric, és la joia entre les joies que este país guarda i conserva. 

M’agrada fer fotos dobles, les faig per separat i  amb molt de pols quadren, després  les ajunte per a que s’aprecie tot el conjunt.
M’agrada no retocar-les i que és note que no hi ha truc.

No sabria donar cap raó en concret per què m’agrada tant este paratge, tal volta és la natura agrest que l’envolta, tal volta és el poder assaborir la solitud que s’hi respira, no ho sé. I no cal buscar raons, cal gaudir del moment. 

Ens envolta naturalesa en estat pur creant formes diverses, màgiques…este paratge és dels llocs especials que guarde en la retina i no s'obliden mai.

El paisatge de la regió de Kalambaca, la ciutat més propera, amb els seus inaccessibles monestirs és simplement espectacular. Hi estan construïts, dalt del cim, sobre imponents roques per protegir-se d’atacs. Semblen penjar del cel.  Tanta inaccessibilitat ha afavorit  preservar tradicions religioses protegint un reducte de cultura hel•lènica durant segles. 

Fins fa no res no hi havia cap camí per pujar, solament un caminal empinat, estret i en males condicions per on ho tindrien difícil els monjos per a pujar i per a baixar. Però tampoc els feia molta falta, buscaven l’aïllament i el trobaven en les altures. 

I dalt del cim estan els monestirs...aïllats...situats ben alts com buscant el cel...

Visitem Gran Meteroro, Varlaam i San Nicolas, amb frescos preciosos a l'interior i a l'exterior vistes que per poder descriure no sé ni quines paraules emprar. Perquè si ja ens quedem sense paraules contemplant els monestirs allunyats, allà dalt, alguns a 600 metres i  pensant que hi anem a pujar, estar a la part alta de la muntanya on està l’edifici enclavat i mirar cap avall, encara és més impressionant.

Antigament era difícil hi accedir. Les coses han canviat.

Actualment a alguns monestirs s’hi arriba còmodament i es visiten per dins, sempre respectant les normes.

L’estrany paisatge es formà després d’anys d’erosió, on un riu trobà eixida al mar Egeo després de l’enfonsament del lloc per forts terratrèmols. Els primers monestirs es construïren al segle XIV quan un grup de religiosos ortodoxos que es refugiaven en coves decidiren emplaçar monestirs en llocs inaccessibles per als turcs i albanesos que els atacaven. San Atanasio “Meteorito”, va donar nom al lloc i fundà la primer ordre monàstica que s’assentaria a Meteora.

Gaudir de semblant entorn convida a pensar, a imaginar, a fer-se preguntes de quin tipus de vida portarien els  monjos incomunicats, de com s’ho feien en cas de necessitats bàsiques i urgents per baixar. Jo sempre estic a punt d’inventar, de novel•lar, de traslladar-me en la imaginació per entendre millor. I sempre invente quan no tinc respostes però este no és el cas. 

En esta ocasió ho pregunte, tinc curiositat de saber més sobre aquella manera de viure i tinc al meu costat un coneixedor del món grec que em contesta. Una de les coses que em conta és el sistema de pujar i baixar el menjar. Encara s’hi poden vore les corrioles amb cordes que pujaven i baixaven les cistelles amb els queviures.

La vista sobre la vall impressiona, bocabada... 

Quina vida la dels monestirs de Meteora! Tanmateix pense que aquells retirats del món allà dalt serien feliços. Primer perquè era una separació del tot voluntària i segon per haver escollit eixe paratge tan a prop del cel, la seua destinació final.

En la foto central es veu com altres visitants, igual que hem fet nosaltres abans, pugen la costera per accedir al Gran Meteoro, un dels monestirs més importants.

D’un total de 24 existents al segle XV només en queden 6 en l’actualitat, molts foren destruïts pels alemanys a la segona guerra mundial perquè la resistència del país va buscar este paratge per refugiar-se.

Llàstima que desaparegueren molts, però sort que en queden uns pocs. Són testimoni fidel de vida i d'història.

QUADERN  DE VIATGE:  GRÈCIA 1994