Ascensió al GROSGLOCKNER el pic més alt d’Àustria

L’ascensió al sostre d’Àustria va ser una de les experiències més dures i intenses de la meua vida: neu gelada que relliscava, esgotament físic per la durada de la caminada, falta d’oxigen per l’altitud... pensava que em moria... tanmateix...la tornaria a fer.

Per anar al glacial  Pasterzee, el més llarg dels Alps orientals amb 9 km de llarg, i accedir al pic més alt d’Àustria, el Grosclockner amb 3798 metres d’alt, travessem el Parc Nacional de Hohe Tauern. I anem per una de les carreteres més boniques del món. És una carretera que té 48 km de longitud i supera un desnivell de 1500 metres. Una vegada dalt arriba fins els 2369 metres

La primera parada és per “obrir boca” del  que ens espera. Observem  la ruta que anem a fer en un mapa de les muntanyes i a més les tenim enfront en tota la seua immensitat.

Sortosament estem en agost i la carretera està oberta. I és que per causa de la neu, només és transitable des de maig fins novembre i amb horari limitat. Per accedir s’ha de pagar peatge però val la pena. 

No és cap exageració això que dic que és una de les carreteres més boniques del món. Va ser construïda per donar accessibilitat al glacial iniciant les obres l’any 1930 que acabaren l’any 1935.La carretera va sofrir greus danys durant la segona guerra mundial i l’any 1945 feren obres de reparació i modernització per a fomentar el turisme de la zona. I és que la carretera, el glacial i les vistes directes al pic més alt d’Àustria, el més alt dels Alps després del Mont Blanc, eren i són  un bon reclam turístic.

La sinuosa  carretera plena de corbes és  espectacular, pel que envolta, pel que s’hi respira…perquè no es pot deixar de mirar el que ens eix al pas …un goig per a la vista…

Al final del trajecte que fem en autobús observant les esplèndides vistes que envolten,  hi ha un centre d’informació, punt de trobada per als nombrosos visitants que el lloc acull. Està preparat per al turisme de totes les edats, amb tendes, exposicions, restaurants i punts estratègics d’observació de les precioses vistes que hi ha. El final de la carretera és el lloc propici per contemplar de prop el pic que alguns de nosaltres anem a pujar. I qui no puja s’hi queda esperant. Hi ha d’interessant una l’exposició dedicada als glacials i el gel, així com es pot fer una senzilla passejada pels voltants per observar de prop marmotes i edelweis, que són flors que creixen als paratges més alts.

Quan s'està enmig de tanta inmensitat  no pots més que pensar en la insignificància que representa el ser humà. 

Les marmotes corren lliurement…eixen a escodrinyar els nous visitants que acabem d’arribar.  

Les vistes són espectaculars…
...i encara hi ha qui es creu poderós...qui té poder és la mare naturalesa,  capaç de crear este entorn.

També es pot fer una caminada per damunt del glacial Pasterzee. Molta gent hi va. Estaria bé, però un grupet en el que estic jo, tenim la mirada en les altures i no ens conformem en fer una ullada al Crosclockner. 

El glacial Pasterzee al qual es pot baixar per trepitjar-lo.

Ens han temptat amb la possibilitat de pujar i no podem dir no. No tot el grup s’anima, solament els muntanyencs acostumats al gel, l’esforç i les caminades en pendent. Però també alguns altres insensats, com jo, que som uns inexperts i en realitat no sabem exactament  tot el que anem a trobar de camí i sobre tot, no en hem mesurat les forces abans fent una odissea semblant. 

Com sempre dic, tot és relatiu i hi haurà qui dirà que no és tan complicat, i que això d’anomenar-ho odissea és exagerat. Per a mi pujar per esta muntanya tan empinada i nevada ho és. Que cadascú jutge segons la seua condició física. 

El primer problema que trobe és que no portem raquetes per caminar per la neu, ni polaines, ni bastons, ni esquis...i no ho porten ni els insensats, ni els experts. Els guies de muntanya diuen que  encara que el material de neu és convenient, si no en tenim no passa res. No ho veuen necessari, nomes que ens banyarem i patirem un poc més. Així que amb estes paraules, que d’animoses no tenen res, no desistim i de manera rudimentària i posant-li enginy a la situació, ens emboliquem els peus amb bosses de plàstic per si de cas les botes es mullen massa. I ho fem abans d’iniciar la caminada sobre el gel,  al punt on està el mirador que a més ens dóna la millor vista.

No ens cansem de mirar el que ens envolta.

Des de l’estratègic mirador les muntanyes les tenim molt a prop.

I cap allà que ens anem. Des de l’inici fins el començament de la neu caminem pujant 300 metres de desnivell. Primer una hora i mitja per un camí de roques altes i escarpades, de vegades no puc quasi ni pujar-les perquè la meua cama no m’arriba.

Iniciem la caminada per senda de terra i pedres…

El camí el comencem quasi tots els del grup però conforme avancem, molta gent veient la dificultat va retrocedint. Jo, malgrat això de les roques altes i una (primera) baixada de tensió que m’obliga a parar pel mareig, vaig continuant. 

Esta etapa rocosa m’ha resultat realment angoixosa a més perquè he anat notant el canvi de pressió per anar ascendint. El company de viatge Pedro, expert en este tipus de viatge, m’ha vist mala cara i m’ha ajudat en este tram sec i pedregós. Bo, especifique per a ser sincera, que m’ajuda en este tram i després en altres.

Les pedres cada vegada són més grans fins ser roques de grans dimensions.

Una vegada arribats al punt on comença la neu, la situació no ha millorat. He trobat a faltar un bastó que m’ajudara a recolzar-me, encara que segons els guies, no era necessari.  Però hi havia punts (per a mi) perillosos. No sóc experta, ja ho he dit, ni tan sols aficionada a la muntanya i sé que tot és relatiu. 

Per avançar, seguim les petjades que han fet els de davant. El camí el fem en zig zag per minorar la pendent i seguim tots en filera per evitar les esquerdes que en moltes parts de neu blaneta s’obrin. 

Arribem on està la neu, i anem  en fila i amb precaució.

En un moment donat he vist com un dels companys de viatge que se n’ha eixit del camí de zig zag perquè començava a relliscar per les petjades, s’ha enfonsat fins el genoll en obrir-se una esquerda al seu pas. 

Seguim el camí fet en zig-zag pels que van davant un camí.

El paisatge per davant o pels costats,  el que deixàvem enrere era magnífic. Hem estat pujant i pujant, era com una ascensió al cel encara que per a mi en certs moments m’ha semblat un infern: suant i suant sense parar, amb necessitat de torcar-me la cara perquè les gotes en queien per la cara i m’arribaven al ulls. Era un calor sufocant el que he patit, necessitava aire, de nou em faltava perquè la tensió arterial se m’estava descompensant, ditxosa tensió! de nou m’estava jugant una mala passada. Em pensava que em moria, i només faltaven un metres. He parat i he deixat passar a alguns que venien darrere i que impacients volien arribar al punt previst on està el refugi de muntanya a 2933 metres d’altura. Quina enveja vore  com caminaven de lleugers!

Neu i neu…de vegades és un goig alçar la vista i adonar-se del que estic vivint…però de vegades també un suplici del que vull acabar el més aviat possible.

No anava cap al cel? Això era..”morint-me” com estava, m’estava apropant a l’eternitat. Els últims metres han estat realment “eterns”, els pitjors, quasi en vertical fent una passada i descansant. 

Però ho he aconseguit. Quan he donat l’ultima camallada i he posat el peu dalt, els companys que ja estaven esperant m’han rebut amb un aplaudiment. Després, he sigut jo la que aplaudia als que han arribat darrere de mi, que encara eren uns quants. I veure que no havia arribat de les últimes m’ha fet pensar que tal volta la meua errada ha estat agafar un ritme massa fort. 

Les vistes del cim, que hem tingut tan a prop, són una magnifica recompensa. Hem arribat a 2997, al refugi. 

El refugi, el punt final nostre està a 2997 metres…el cim del sostre d’Àustria està a un tir de pedra.

He de matisar que del 50 que formen el grup, menys de la meitat hem pujat. M’enorgulleix perquè reitere la meua falta d’experiència en muntanya i en neu, només tinc força a les cames per fer una constant caminada diària.

Una vegada dalt, quasi no hem pogut assaborir el paisatge que ens envoltava, hem estat el temps suficient per tragar-nos l’entrepà del dinar ràpidament i fer unes poques fotos de record i de seguida hem hagut de baixar perquè s’apropaven uns núvols negres amenaçadors de neu i si començava a nevar estant dalt o baixant...això si haguera estat un greu inconvenient .

La pena és no poder quedar-se més temps…un núvol negre ens amenaça…i si neva?

I hem començat a baixar. Ja en la pujada m’he angoixat pensant com relliscaria el camí conforme anàvem trepitjant i conforme anava gelant. De nou m’ha aparegut el meu “àngel protector” que  m’haurà vist cara de preocupació i d’inseguretat i s’ha prestat voluntari per ajudar-me a  baixar. M’he posat en mans de l’expert em muntanya que m’ha preguntat si m’atreviria a baixar amb ell fora del camí establert. M’ha proposat  anar costera avall, deixant-se portar, fins i tot corrent i patinant. Li he dit que si immediatament, tot era millor que el camí gelat en zig zag. 

Així que oblidant tot perill, m’he agafat de la mà de Pedro i pas lleuger i seguint les seues passades hem arribat en no res baix. I jo sana i salva encara que amb tots els peus remullats.

Sempre li agrairé a Pedro  que m’ajudara.

El cim el deixe per als experts amb més fortalesa i condició física que jo...i amb equip de muntanys adequat. 

No tinc paraules per expressar el sentiment que suposà la mescla de por i ganes d’avançar, la impotència de no poder i voler, i sobre tot la desbordant alegria final que se sent.  

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL I BAVIERA 2005